Escapada a Picos d'Europa

Recordo el títol de la piada dal darrer cop que vam visitar Picos d’Europa: depressió postcalcària. El motiu de la depressió era (i és) que costa marxar d’un massís tan espectacular: abrupte i salvatge, amb parets per arreu on mires, i amb una roca de qualitat immillorable, fet que alhora fa que sigui molt difícil escalar una via que no sigui 5 estels (o més).

A més, l’indret es caracteritza per una bona cultura de bars i restaurants, irresistible al paladar d’escaladors/es famolencs/ques.

LES NOSTRES ESCALADES

Pobres como ratas, Pilar de los Cazadores, Peña Santa, 250m 6c (6a+ oblig)

Arribar a Vega Huerta et deixa ben tullit (més de 3 hores de camí), així doncs vam escollir un objectiu més curt per aprofitar el dia que ens quedava. Amb aproximació un xic més llarga que a la paret principal però de menys embergadura, trobem el Pilar de los Cazadores. Una via bonica, amb tota mena d’equipament i més dura del que aparenta sobre ressenya.

En Pau clitxant les línies del Pilar de los Cazadores

Oficio de Tinieblas, Peña Santa, 550m 7a+

Una via inqüestionable de 5 estels però per a la qual tenia les expectatives molt altes i potser per això no s’ha guanyat el plus. Amb el primer contacte amb la via ja ens adonem de quin peu calça i que ens tocarà suar cada metre dels 550. Cal posar morro als trams més assequibles (i no tant assequibles també) i navegar amb bon olfacte doncs les ressenyes no són gaire útils o tenen errors. El resultat: una escalada exposada i compromesa, ja que la via no està pensada per rapelar.

A tot això li he d’afegir la meteo, que havia empitjorat a darrer moment. Vaig convèncer en Pau per “matinar” i les 6.30 sortíem de Vega Huerta. Però vam voler anar ràpid perquè hi havia tempestes anunciades a partir de les 16h. Vam aconseguir escalar la via en menys de 7h, de manera que a les 2h érem al cim. Però la baixada, ja en plena boira i amb manca d’informació, va fer que no escollíssim el traçat encertat després de la Canal Estrecha i que donéssim unes quantes voltes pel massís abans d’arribar a Vega Huerta de nou cap a quarts de 8 del vespre. Una aventura en mig d’una boira espessa que ens va deixar baldats. 

Benvinguda, talment com Wenden o la Sud del Pedra

Un refu petit però d'allò més acollidor

Recuperant forces que bona falta ens faran!

 

Big Bang, Tiro Pedabejo, 190m, 7c (6c obllig.)

Si busqueu un lloc fresc i ben ventilat, no dubteu! El fred i el vent van fer que no puguéssim gaudir del tot la via, una llàstima perquè la via és excel·lent. Tampoc vaig gaudir gaire escalant el llarg més dur, que se m’escapava en escreix. Però vaig aconseguir passar i al contrari d’allò que esperava també hi vaig haver de posar morro, especialment les primeres xapes. En definitiva, una altra obra mestra del cholo Ángel Bengoechea.

Per cert, vam fer una aproximació super còmoda, dormint a l’aparcament de la pista que surt des del Puerto de Pandetrave. Les nostres cames ho agraeixen. L’Ino, amb qui compartiríem un bon sopar hores més tard a l’altre costat del massís, ens va veure escalant.

Vistes de l'objectiu des de l'aparcament

En pic de calor i nosaltres passant rasca polar!

Ecandenant o no, cal recuperar!

 The big grey blue eyes, Desfiladero de Cares, 180 m 7a

Per relaxar les cames i amb una meteo inestable, el Desfiladero de Cares és el pla ideal, ja que l’orientació és sud i no seria una bona idea pera dies asolellats. La via em va encantar, especialment la primera tirada. Més equipada del que diu la ressenya. Descens molt còmode!

 

Wabi Sabi, Desfiladero de Cares, 200m 7a/+

Amb totes les avantatges de la via anterior i encara més bona! Cal escalar, però res estratosfèric. Realment brutals els 7as, la seva roca recorda a la millor de Taghia.

 

Directíssima, Picu Uriellu, 550 7b (6a oblig.)

Decidits a no dormir sobre terra dur ni pagar el refu apostem per fer un puja i baixa. No escalo massa còmoda les primeres 3 tirades de la via, doncs per fer-ho bé cal allunyar-se molt de les “P” i resulta difícil. La part del mig és apostoflant. Des de la reunió de just després de la travessia Rabadá-Navarro, crido emocionada a en Pau: és el millor llarg que hem escalat aquesta setmana! I tots dos sabem que el llistó està molt alt. Curiosament es repeteix el vendaval de Tiro Pedabejo, més exagerat encara donada l’alçada. Unes condis totalment patagòniques que fan que escalem ràpid però amb tots els sentits posats les darreres tirades, que tot i ser fàcils cal escalar sense que se t’emporti el vent. Portàvem un joc de friends fins el 2 i vam fer all in en diverses tirades del final; vull dir que si n’haguessim portat més els haguéssim posat, però vam passar bé. Segurament el llarg més limitant de material és el 1r, que, a més, ens va semblar un 7a prou collat.

El més curiós de tot va ser la companyia, dues cordades veïnes (una a la Rabadá i l’altra a la Guizon) ens van tenir ben distrets. No m’estranyaria que se’ls fes de nit.

Ja pensant en el cachopo!

7h comencem aproximació, 9:30 escalda, 18:00 cim, 20:35h Furgo, 21:15 Restaurant. Era l’última escalada a Picos i volíem un últim cachopo, baixada a tota pastilla per arribar puntuals a Sotres. L’atzar va fer que acabéssim sopant a l’Hotel-Restaurante Sotres, per un menú de 18€, que va satisfer en escreix les nostres expectatives.

Hi ha llocs que marxes sabent que tornaràs i Picos és un d’aquests, perquè el seu entorn, verd i salvatge, em fa sentir com a casa o millor. I també per aquella sensació que encara em queda un munt per explorar.

Une grande course

La grande course més llarga, dura, exposada i compromesa que he fet mai fins al moment, poc recomanable però quasi obligatòria: les pOPOS!

No sé exactament quan vaig començar a preparar les oposicions, probablement el 2021 quan estaven compromeses per al 2022 i jo aprofitava els períodes sense feina entre substitució i substitució. Llavors es van treure de la màniga un procés d’estabilització per reduir els interins que portem anys en frau de llei. Alguns/es docents han entrat sense opositar, mitjançant un simple concurs de mèrits. Malgrat que no em sembla del tot just la diferenciació, no els guardo rencor. Sobretot pel fet que el meu germà és un dels afortunats i sé de primerà mà tot el què ha patit, veient passar joves de 20 anys sense experiència per davant, i ell amb més de 15 anys a l’esquena esperant any rere any les substitucions de setembre i fent cursets per cobrar el mes de juliol i demanar un mes menys d’atur.

A casa som dos que concursem a oposicions i, malgrat el procés i les circumstàncies són diferents, és evident que jo sóc més autoexigent. M’hi he dedicat durant mesos en cos i ànima, però no he renunciat a allò que és més important per mi: escalar una mica, la família, els amics i la Patum. Recordo que el dia que van publicar la data de l’examen estava fent la maleta per marxar a Wadi Rum. I són precisament totes aquestes coses les que m’han donat l’empenta per seguir endavant i no rendir-me.

Aquestes i una altra de molt important. La meva estada al Fontdevila m’ha ajudat a tornar a creure que la meva professió val molt la pena i que és la millor eina que tinc per fer d’aquest món un món millor. I part d’aquesta energia es deu a les hores compartides amb l’alumnat de 1r de Batxillerat. A tots/es, moltes gràcies!

No vull oblidar que part de la meva energia ha estat destinada a estudiar quelcom que em venia molt més de gust: el B1 de Francès, que vaig començar al setembre, gairebé des de zero i que he assolit amb èxit. 

Ara només desitjo un estiu ple de “grandes courses” menys dures i exposades que em recordin que, amb cim o sense, val la pena haver-ho intentat. 

I “que me quiten lo bailao”. Molt fan de Pepet i Marieta!

El seu ordinador denota que només jo estudio

En Mario, fidel company de colzes a la biblio 

 

Que no decaiguin els ànims!

Francès, popos o ...

Avui me'n vaig a fer una tàpia i que me quiten lo...

Així qualsevol!

Petites novetats a Montrebei

Amb ganes d'escriure sense ressenyes ni piades pràctiques, começo aquesta entrada sense més pretensions que la de compartir unes vivències.

Tenim uns dies lliures i els volem aprofitar, Montrebei és el destí perquè és allà on creiem que hi estarem millor, però també perquè fa dies que sentim la necessitat d’explorar aquella línia que el mateix Luis Manzaneda havia dibuixat al seu cap i verbalitzat. Vam escalar la Barra del bar i vam sortir amb més dubtes dels que teníem abans… Trobar la línia que estigui a l’alçada per portar el seu nom no serà cosa gens fàcil! 

A més, aprofitem l’estada per acabar un via que havíem començat en una jornada poc profitosa a la Trona. Escalo la 1a tirada amb molta cura, evitant repetir la caiguda del darrer dia en trencar-se la roca. Em faig un tip de “llimpiar” la 2a tirada que afegeix en Pau, llençant llastres i blocs enormes amb una simple palanca. Vista la dinàmica, li cedeixo el gust a en Pau que aprofita una fissura taronja trencadota per sortir al cim. Netejo però ja amb més desgana… Arribo al cim pensant que no vull tornar a obrir fins d’aquí a 2 mesos…

Després de fer el ràpel fins la canal ens entretenim mirant línies i comentem allò que ja coneixíem de les vies existents de la nostra última visita. Però aquell diedre tant màgic no sembla tocat. En Pau diu que creu que ja ho havíem mirat i no havíem vist clara l’entrada. M’apropo a peu de via i dic en veu alta, però si hi ha una entrada directíssima brutal! Ell, que no ho veu tan clar com jo però no em frena en cap moment, em diu: ens queden 6 xapes! 

Doncs porta el material! Ho vaig veure cristal·lí i em flipava la idea de poder dissenyar la meva línia, en un amor a 1a vista (o 2a…)

Quan em feia el vuit vaig dubtar un moment… Són passades les 5 de la tarda, què estic fent? No n’has tingut prou? Però la veu de l’angelet del meu cap va ser completament absorbida pel diable.

Vaig escalant, vibrant en posar alguna de les xapes. En un moment de màxima tensió amb el trepant en mà i sense ganxos crido: “Pau, canta’m una cançó!” I senes poder negar-me tal desig sento “I want to break free…!” Mica en mica, aquella versió casolana de la cançó va calmar la por i em va donar força. “No paris!”. Vaig gaudir com mai de l’excepcionalitat de roca i les possibilitat d’autoprotecció, amb un tram força desplomat arribant a la R1. Pau! Si vols li podem dedicar aquesta via al Manza, crido des de la R, tota emocionada! En arribar a baix estic eufòrica i sense haver de discutir gaire decidim deixar el material per tornar-hi l’endemà.

L’endemà em surt la Di Parés que porto dins i encadeno la 1a tirada sense escalfar! (7a) i en Pau s’emporta el diedre blau. El sostret des després que tant ens feia patir surt prou canto per passar en lliure (7b) i brutal! A la 3a i darrera tirada confirmem que el traçat lògic estarà ocupat per la línia del costat (de la qual no en tenim ressenya ni informació) així que decidim seguir sense afegir assegurances però fent una bona neteja. El resultat, una via curta, però pura mel!

Avui em venia molt de gust escriure sobre emocions, sobre tot allò que fa que, avui, torni a estar desitjant posar-me els peus de gat. Tota la informació arribarà en properes entrades. No vos les perdeu!

Wadi Rum

Jo no havia estat mai a Wadi Rum i la meva referència del deserts de Utah i Califòrnia era ben diferent. Es tracta d’un desert autèntic, on més enllà del poble cal un vehicle tot terreny per circular-hi i unes bones cames per caminar-hi, llargues aproximacions al sol. És un país musulmà amb tot allò que comporta: pregàries a totes hores, dones invisibles, res d'alcohol i dieta molt pobre. Ens hi hem adaptat plenament, menjant cada dia arròs amb pollastre (fet de fa una setmana), ens hem abstingut de beure birres i hem fet el ramadà, esmorzant cap a quarts de vuit del matí i passant el dia sense menjar fins passades les 20h.

Heu vist quina gepa més estranya té la camella de l'esquerra?

Estava ben advertida de què la roca d’allà és molt tova i per això hi són tan abundants els ponts de roca, però no m’esperava tanta sorra en fissures i cantells. També m’ha sorprès la quantitat de formes que fa la roca, degut a l’erosió dels materials més tous, formant orelles de totes les mides i aparences, de les quals m’havia d’agafar i tibar malgrat tots els meus dubtes de la solidesa. Tot i que les reunions no m’han sorprès, he de reconèixer que n’hi que són veritables obres d’art. La sorra trinxa molt tot el material. Per això, un cop a Curtics, hem posat cordes a la rentadora (no ho havia fet mai) i hem escalfat friends i mosquetons.

El millor del viatge ha estat poder escalar i compartir les aventures amb els fanàtics del Gabi i la Xènia. Esperem repetir en alguna destinació amb bona teca i bon beure. De fet, em ve molt de gust passar una bona temporada sense agafar avions, escalant en bona companyia i recorrent territori en furgo. Si algú s’anima, parlem per aquest estiu!

LES NOSTRES ESCALADES

Paret	Via	Estels
Abu Aina Tower	Lion Heart	5
Jebel Khazali	Zalabia route	3
Abu Judaídah	The star of Abu Judaídah	4
Abu Judaídah	Les rumeurs de la pluie	4
Jebel Rum	Queen of the desert	5
Jebel Rum	Trobadour	5
Jebel Rum	Raid mit he camel	4
Jebel um Ejil	Priez pour nous	4
Jebel um Ejil	Beauty	5

 

 

 

En Pau ja tenia fetes la gran majoria de clàssiques, fet que ens ha obligat a explorar una mica més. Podria ben ser que haguéssim fet un de les 1es repeticions de la Zalbia route i puc afirmar que he gaudit més en les vies més sanejades. Queen of the desert em va sorprendre molt gratament i malgrat la por que vaig passar tota l’estona, em va encantar. Coincidim amb en Pau que és més obligada del què diu la ressenya. El Trobadour és d’aquelles vies que et recorda que el 6b (de fissura) no és un grau que tingui assumit encara. Ens va quedar pendent la Gueirre Sainte, feia calor i no ens vam atrevir a escalar tantes hores al sol.

I en un dels intents d’exploració ens vam decidir per una línia a l’esquerra de la Lion Heart que, aparentment no semblava difícil. Vaig obrir una tirada però no vèiem clar per on, ni com seguir sense fer ús del trepant. Així que vam baixar i en Pau va obrir una altra tirada que hem anomenat el diedre de la consolació o “Satisfyeer corner”, 45 m V+.

Escudella concentrada

L'hivern és tradicionalment temps d'escudella, un plat contundent ideal per calmar el fred de Curtics. I durant aquesta estació de dies curts hem aprofitat per obrir algunes vietes curtes però concentrades com un bon brou d'escudella.

Ofensiva, Paret de la Xurulla (Àger)

Una via excel·lent de roca molt bona en tot el seu recorregut, fàcilment combinable amb les veïnes. Després d'una primera visita d'en Luque i en Pau, rematem la feina amb en Pau, un any després. Ell encadena la 1a tirada i em brinda l'oportunitat d'obrir la darrera. La gaudeixo molt doncs puc progressar quasi sempre en autoprotecció. Finalment cedeixo a la pressió d'en Pau per afegir un xapa poc abans d'arribar al cim, doncs hi havia un passet mal protegit i convidava al personal a tirar cap a les bardisses en comptes de per la placa xunga.

 

Rampells (Feixa dels Espàrrecs, Paret d'Aragó, Montrebei)

La via podria ser més llarga, d'acord! Però cal dir que no és la més curta de Montrebei. Ara bé, la companyia de l'ascensió va ser immillorable!! Allò que ens va costar més: tirar avall la llastra de la sortida a cim, que no va resistir la palanca d'una sabina morta.

 

L'últim tirabol (Pedraforca, fals Pollegó Inferior, cara sud)

No sabeu quin luxe poder obrir en aquesta paret i aquest entorn tant brutal i solitari un diumenge de març. La satisfacció recompensa en escreix l'esforç del fort desnivell de la pujada. Ideal com a postre d'alguna via curta de la cara sud. Vàrem baixar per la 2a canal que surt després de caminar uns metres a l'esquerra des de la darrera reunió, que ens permetrà recuperar el peu de via mitjançant un ràpel curt des d'una reunió de pitons. 

                                          

Infiltrats (Riu Lacó, Solsonès)

Tan sols dues tirades formen aquesta petita via, amb una roca increïble, equiparable amb Wenden o Pico d'Europa. Molt tècnica, combina l'autoprotecció amb algunes expansions en els trams més durs. Ens ha resultat molt difícil acotar el grau, ja que ambdues tirades són diferents. Esperem que les cordades repetidores ens feu arribar la vostra opinió. 

Leonidio

Un viatge, pel meu gust massa curt, de 10 dies (9 dies efectius d’escalada, 0 de descans). Tenia clar que si la meteo m’ho permetia i el meu cos aguantava no renunciaria a ni un sol dia! Quan hi ha tanta roca de qualitat en un entorn tan proper em passa com amb la xocolata, que no puc parar!

La nova via, batejada com a “Velones kai machairia”, en català “Agulles i ganivets” per la l’afilada roca de tot el seu traçat i la que va fer que acabés el viatge amb les pells dels dits a carn viva. Vam tenir problemes amb el trepant que ens van deixar i la broca. Tant és així que el 1r dia ens vam fondre les dues bateries en les dues primeres tirades (la 1a totalment desequipada!) i la 1a xapa de la 3a tirada fa molta por! Em sap greu aquest petit nyap, dins la cobeta hi trobareu bons emplaçament per a friends. Però amb tot, vam aprofitar la jornada per encadenar la 2a tirada, a l’estil di Parés (cintes i friends posats), i cantos plens de sorra!

La 3a tirada va quedar sense alliberar, ens faltava descans, temps i pells! Proposem 7c+/8a i esperem que futures cordades ens facin arribar la seva opinió. La 4a tirada consta d’una secció curta però intensa (6c++) i la darrera, ja més relaxada. Farà falta el pas de forces cordades perquè es llimin i s’escrostonin les tauletes de faquir on cal agafar-se i quelcom em fa pensar que la majoria d’escaladors escolliran, abans les vies veïnes i equipades. Així doncs, si teniu ganes d’apretar, navegar i jugar amb els friends aquesta és la vostra! Molt recomanable corda doble per evitar el fregament.

Si a les escalades hi sumem les costelletes de cabra, els souvlakis, el tsipouro i la bona companyia, tot plegat esdevé un combinat excel·lent per anar a dormir d’allò més tullida i satisfeta.