Un salt apoteòsic

Si tots sabeu que tinc tres grans passions (escalada, Patum i família) i les ajuntem en un sol ambient lluny de casa durant 5 dies, el resultat és una bomba d'emocions. Només un breu resum per posar-vos ens situació. Arribo a Berga dimecres tot just encetat el passacarrers amb la gran il·lusió de saludar tota la gent de l'Ametlla de Merola. Dijous Patum completa, amb els salts de plens, en companyia de mon germà, un xic desagradables. Divendres Patum infantil de lluïment i infantil amb les meves dues princeses. Em cau la baba en veure com la Siurana agafa la mà de l'Heura i se'n les dues al mig de la plaça. La nit ja la passo més fresca a les faldes del Pedraforca. Dissabte gran ascensió a la cara nord per la via Joan Martí, diumenge repetim la via del Guarda a Cabirols per anar més tranquils i poder arribar sobrats al què ha estat el meu primer salt de plens com a acompanyant el diumenge de patum.

Però la cirereta del pastís arriba a la plaça. El moment de vestir plens sempre són màgics on s'hi barregen nervis i il·lusions. Però l'entrada a plaça és un moment triomfal. Una bona colla ens esperen! A tots ells, que van aguantar de principi a final el nostre salt de plens, moltes gràcies! Heu fet d'aquest salt, un moment històric en la meva vida. 

Els vaig veure de lluny, el caparró que sobresortia d'en Dani, el més alt de tots. Encendre (que em feia patir a mi) va ser molt ràpid i des de bon començament el cercle va ser espaiós i anar voltant reconeixent les cares i l'esforç de tots era quasi orgàsmic. Jo no podia parar de cridar i intentant transmetre a tothom el meu gaudir i el meu agraïment: "Volta Anna, volta!", "Però quin ruedeo més guapo!", etc. Un cop petada i treta la màscara, abraçades amb tots els qui ens envoltaven, no en faltava cap! Obro pas amb la màscara plaça avall, talment com baixava feia unes hores per la tartera del Pedra. 

Sols uns quants podeu entendre la màgia amb què visc la Patum, però si us ve de gust, serà un plaer per mi portar-vos-hi. Quedem per corpus prop de 2/4 de 10 cal Blasi.

Invasió gemètica al Cavall Bernat

Fa ja molt de temps que gestava en el meu cervell la il·lusió de fer una escalada conjunta amb diverses cordades que, com formiguetes recorressin una paret. No era una somni impossible, sols em calia una excusa i el motiu va arribar. La pel·lícula Homo Montserratinus arriba al Gem el 3 de juny. Doncs aquell dia envaïm el Cavall Bernat. Vaig fer córrer la veu i de seguida es va anar apuntant gent. Ja no hi havia marxar enrere, ni tan sols la previsió de mal temps.

Vam arribar relativament aviat a Sant Cecília, però l'aparcament ja era ple. Correu! Que ens robaran les vies! Ens repartim en cordades de 2 o 2 i els reptes són la Normal, la Desiré, la Puigmal i la Gran Il·lusió. La nostra cordada ens canviem a la Punsola, doncs la Puigmal està ocupada. La pluja fa retirar les cordades de la Gran Il·lusió i la Normal. I la resta continuem ascedint perquè la veritcalitat de la paret ens protegeix de la pluja. Una treva amb ventet asseca la paret i ens deixa fer especialment bé, el darrer llarg de placa fins al cim. La satisfacció de fer una via tan mítica i arribar al cim és molt gran i més si vas acompanyada de grans escaladors i persones.

Foto, escrit i rapel. El cim del Cavall mai dona treva, cap a baix. Els meus companys ja són damunt la berruga i és el meu torn per baixar. De sobte una veu interromp la meva maniobra "No espereu, no!" En Jaume! La cordada de la Desiré també fa cim en aquestes condicions patagòniques! Creuem 4 paraules vaig a retrobar-me amb els companys.

Un cop a baix, mengem i fumem esperant els companys. Torna a ploure de valent. Realment avui tenim una flor al cul. Vinga Jaume i Martona, que us esperem!! És bastant catxondo baixar la canal del Cavall amb la paret molla. 

Ens hem guanyat la cervesa. Tindrem temps per a una dutxa just abans d'arribar al cine! La barreja de la gent, l'entorn, l'escalada, la pel·lícula, el sopar... un còctel que no em permet deixar de somriure, pura EUFÒRIA! Això s'ha de repetir, la propera al Pedra!

Mosquitos, Mallos de Riglos

Fa molt de temps que anhelava tastar les parets de Riglos, sempre les havia sentit anomenar i els cops que les havia vistes de lluny, a través de la finestra del cotxe, m'imaginava com seria de bonic poder-les escalar. Són lluny de casa i costa de trobar l'oportunitat, però el dia va arribar la passada Setmana Santa.

Tot el que m'havien explicat era cert, però necessitava poder-ho comprovar jo mateixa. Vam arribar de nit i, tot i que la llunya era ben plena, només percebíem les obres de les parets, però semblaven ben a prop. Desperto de bon matí, sense saber exactament on sóc i la primera reacció és obrir la porta de la furgoneta per veure-les, necessito admirar-les i reconèixer la via que hem escollit com presa de contacte, una gran clàssica de la Visera. No cal esforçar-se gaire, es visualitzen perfectament els recorreguts de totes les vies pel rastre blanc del magnesi impregnat.

Travessem tot el poble amb el talabard posat i ens afanyem perquè volem ser els primers en arribar. Hi ha diverses cordades, algunes darrere nostre, altres a La Fiesta de los Bíceps.

La via és magnífica, impressionant, increïblement lògica, amb reunions exageradament còmodes i llargs de tota mena. La majoria segueixen grans fissures, en diedre, una llarg de flanqueig amb una entra a la Trona molt simpàtica i tècnica que hom resol al seu estil. Uns llargs finals més atlètics i desplomats que requereixen pila, tècnica, concentració i capacitat de rectificar. Hi ha moltes patates, però quan la cosa es complica cal saber trobar les bones.

La Mosquitos ha estat per a mi una via assequible per a gaudir 100%, la propera tocarà patir una mica més. Això sí, caldrà esperar que torni una mica el fred. Sempre que arribo a un cim bonic i sense presses dedico aquest gran moment de plaer a alguna persona important per a mi. Aquest cop me les vaig haver d'empescar perquè no duia cap bolígraf, però ho tenia clar. Vaig començar les vacances consternada per la notícia de l'accident d'en Marc; és per això que aquest cim va dedicat a ell, per donar tot el meu suport, ànims i energia a un gran esportista!

La open del GEM: "gempions league"

Ja fa uns dies de la open, però acaba d'arribar el super vídeo que ha editat el crack de l'Oriol i és un bon moment per escampar-lo i, de pas, fer un resum de la jornada.

Jo no estava en les millors condicions, el cap de setmana anterior a Siurana m'havia deixat un dit fora de joc. Per tal de fer bondat, jo i dos tullits més, vam decidir sortir en bici aquell mateix matí, per arribar cansats a la competició i no forçar més del compte. Vam sortir a les 9 del matí del Gem i vam fer per esmorzar a Sant Martí del Montnegre (truita de buti negre i un porró de vi) i tornar. 

L'ambient de la open va ser molt familiar, escaladors/es de tots els nivells i edats suant colze a colze per resoldre els més de 40 blocs.

La final va ser més emocionant que un partit de final de la champions. Bons escaladors i millors persones, van oferir un bon espectacle, com podeu veure en el super vídeo enregistrat amb la meva gopro. Gràcies equipadors que ens vau permetre gaudir d'aquestes joies.

Cares sud

Després de tant de temps sense hivern, per fi m’ha arribat el fred. Des de que són enceses estufes i llars de foc no m’he aturat un sol moment descobrint i redescobrint les grans cares sud del meu país.

Montgrony, El Clot de l’Espasa, Corones, Matxos, Bellavista, Siurana... Dies de pluja a Intramón (Sadernes) o les vacances de Nadal exprimint la immensitat del Montsec. Són molts els dies que he despertat per damunt d’un mar de núvols, un espectacle que em carrega d’energia i em fa repetir-me que no vull ser a un altre lloc.

De vegades fa fred o fa calor, els dits boteruts i sense pell, els genolls sempre pelats, els braços com botifarres a punt d’explotar... Sovint toca recórrer camins embardissats o gelats, sentir el talabard clavat als ronyons després de llargues estones a una reunió, caure una vegada i un altra al mateix pas... Però no hi ha excusa que valgui. Sóc una petita guerrera que lluita cada dia per aprendre, per explorar, per millorar, per viure i sortir-ne viu.

Però l’esforç sempre és més que premiat (tant si he encadenat com si no) en acabar el dia. Cerveses, menjar, riures a la vora del foc, visites a les múltiples fires de la ratafia del país... Dia rere dia, conec gent (fanàtica com jo) i ampliem el cercle.

No tindria pas temps de narrar les múltiples aventures de totes les cares sud, però em fa especial il·lusió entretenir-me en la descoberta nadalenca del Montsec. Després d’un parell de dies a Siurana, posant a prova el turmell que m’havia torçat per Nadal a Can Boquet convenço a en Santi per acomiadar el 2016 i rebre l’any nou a la gran paret de la Roca del Arcs a Vilanova (Tierra de Nadie i Wild Planet). Altra vegada sobre un mar de boira i un solet que ens abriga durant tota l’escalada. Unes escalades plaents i un llarg de A1 de la wild que em va disparar totes les hormones i els sentits. Quin flanqueig, quina por, surt ràpid d’aquí i no caiguis, ARA NO POTS CAURE!

                                    Vilanova de Meià, 31/12/2016

Amb un dia de descans torno per aquelles terres amb una bona colla. Primer dia a Bruixes et posa a to, res per sota del 7b és considerat digne, doncs toca apretar i volar. Arribar al bar i començar a ajuntar taules amb gent d’aquí i d’allà, inclosos els del meu poble!

Dia 2 a Camp300, no dubto ni un segon a escollir el meu repte del dia, una 7a de fissura horitzontal, una línia preciosa que em crida i m’impressiona des de sota. La munto tranquil·lament però un pas se’m resisteix. No em va saber pas greu repetir-la, sabia que me l’emportaria.                                

Dia 3 a Barranc de Grillons. Els 6bs estan ocupats, en Sergi en munta el 7a de 40m i m’anima a fer-lo per escalfar. Surt a vista! Doncs cap al 7a+! Surt a vista i posant cintes! D’acord, us convido a una mariscada... però voleu dir que el grau no està regalat? I on són els 7bs?

Dia 4 perdem part de l’equip i ens prenem el dia de descans a Vilanova. Què fa tanta gent a la plaça amb aquest fred? Ostres, em sembla que deuen esperar els reis mags! Ni pensar que avui tots els nens/es van nerviosos a dormir! Jo cap a la Musical Exprés, una menys de la trilogia.

Dia 5 i 6 amb la companyia dels amics de la via de la Chica del Martini tornem a bruixes, ja se sap, toca arrossegar-se pels 7bs! Santbarinight!

Estimat tió

Estimat tió, 

Fa dos anys que no ens veiem, que no et dono de menjar ni et poso bufanda. És per això que aquest any t'espero amb més il·lusió que mai i, per ajudar-te, et faig arribar uns quants suggeriments per cagar.

Primer de tot vull fer-te arribar els desitjos de les meves nebodes. Ja saps que el millor regal per a mi és el seu somriure. Per si encara et queda un raconet després de fer-les contentes també et faig arribar els meus desitjos.

Procuraré no demanar-te coses impossibles...

* Un massatge, el necessito!

* Un disc dur, mínim un Tb. Les fotos no les puc perdre!

* Un palo pa ser feliz. No busco un consolador, sol un pal consistent que no vull perdre la càmera muntanya avall.

* El calendari de bombers. Almenys em distrec una mica! El posaré al costat del calendari de les nebodes.

* Internet, amb el pasword del veí ja faig!

* Camalot del 4, sense ell no m'atreveixo a anar a fer la Homo Montserratinus.
* Una torradora.

* Un Suchar, suposo que ja hi comptes de cada any, no?

* Unes ulleres per assegurar, m'he tornat molt friki...

* Roba tècnica, ho poso així perquè em falta de tot (culots, paravent, impermeable, bambes amb cales, mitjons, samarretes tèrmiques...)
* Una navalla, mai se sap si em creuaré amb algun borbó.

Saps que visc perfectament sense tot això i sóc molt feliç. Sobretot no t'emportis res ni ningú!

Tierra de Nomadas, plaer mantingut

Feia temps que la ressenya de Tierra de Nomadas voltava pel cotxe esperant el moment. Massa oportunitats fallides han fet de l'espera un augment de la il·lusió i ben merescuda.

Un dissabte ennuvolat, amb fresca però sense patir sortim de la vinya nova per anar a buscar aquella agulla tant característica de davant la Palleta. Són gairebé les 12 que ens posem a escalar, crec que anem una mica justs de temps si volem escalar algun llarg del Son de la llarga (via per la qual repelarem).

Ens ha costat una mica de discussió el repartiment de llargs, jo m'entesto a fer els senars. M'aixeco de terra al primer llarg i ja apreta, la roca és freda, el tacte relliscós, els dits encarcarats i un 6a amb bons forats però que demana una molt bona col·locació. De seguida arribo al diedre, la cosa relaxa i comença el ball que no s'aturarà fins al 4t llarg. De cop et trobes escalant d'esquena a la paret i somrius. 

Des de la R1 canto mentre en Santi s'enfila lentament. Hi ha una altra cordada però no em fa vergonya, estic en la meva salsa. El 2n llarg és brutal, orgàsmic. Una fisura ample que desploma per moments i amb canto. "Cama cap aquí, cama cap allà, si no balles conga, pansida en quedarà..." cantava jo. El 3r llarg també és deliciós, però amb la roca més trencada. El 4t llarg no és pas més difícil que el 1r, una seqüència plaquera difícil de llegir. Els dos darrers llargs són quasi de tràmit, però sempre és bonic fer cim.

De baixa encara em queda pila, la via ens ha resultat massa descansada i obro un bloc de IV+ que batejo amb "Tierra de frikis". Tot plegat és resultat de les endorfines generades.