La open del GEM: "gempions league"

Ja fa uns dies de la open, però acaba d'arribar el super vídeo que ha editat el crack de l'Oriol i és un bon moment per escampar-lo i, de pas, fer un resum de la jornada.

Jo no estava en les millors condicions, el cap de setmana anterior a Siurana m'havia deixat un dit fora de joc. Per tal de fer bondat, jo i dos tullits més, vam decidir sortir en bici aquell mateix matí, per arribar cansats a la competició i no forçar més del compte. Vam sortir a les 9 del matí del Gem i vam fer per esmorzar a Sant Martí del Montnegre (truita de buti negre i un porró de vi) i tornar. 

L'ambient de la open va ser molt familiar, escaladors/es de tots els nivells i edats suant colze a colze per resoldre els més de 40 blocs.

La final va ser més emocionant que un partit de final de la champions. Bons escaladors i millors persones, van oferir un bon espectacle, com podeu veure en el super vídeo enregistrat amb la meva gopro. Gràcies equipadors que ens vau permetre gaudir d'aquestes joies.

Cares sud

Després de tant de temps sense hivern, per fi m’ha arribat el fred. Des de que són enceses estufes i llars de foc no m’he aturat un sol moment descobrint i redescobrint les grans cares sud del meu país.

Montgrony, El Clot de l’Espasa, Corones, Matxos, Bellavista, Siurana... Dies de pluja a Intramón (Sadernes) o les vacances de Nadal exprimint la immensitat del Montsec. Són molts els dies que he despertat per damunt d’un mar de núvols, un espectacle que em carrega d’energia i em fa repetir-me que no vull ser a un altre lloc.

De vegades fa fred o fa calor, els dits boteruts i sense pell, els genolls sempre pelats, els braços com botifarres a punt d’explotar... Sovint toca recórrer camins embardissats o gelats, sentir el talabard clavat als ronyons després de llargues estones a una reunió, caure una vegada i un altra al mateix pas... Però no hi ha excusa que valgui. Sóc una petita guerrera que lluita cada dia per aprendre, per explorar, per millorar, per viure i sortir-ne viu.

Però l’esforç sempre és més que premiat (tant si he encadenat com si no) en acabar el dia. Cerveses, menjar, riures a la vora del foc, visites a les múltiples fires de la ratafia del país... Dia rere dia, conec gent (fanàtica com jo) i ampliem el cercle.

No tindria pas temps de narrar les múltiples aventures de totes les cares sud, però em fa especial il·lusió entretenir-me en la descoberta nadalenca del Montsec. Després d’un parell de dies a Siurana, posant a prova el turmell que m’havia torçat per Nadal a Can Boquet convenço a en Santi per acomiadar el 2016 i rebre l’any nou a la gran paret de la Roca del Arcs a Vilanova (Tierra de Nadie i Wild Planet). Altra vegada sobre un mar de boira i un solet que ens abriga durant tota l’escalada. Unes escalades plaents i un llarg de A1 de la wild que em va disparar totes les hormones i els sentits. Quin flanqueig, quina por, surt ràpid d’aquí i no caiguis, ARA NO POTS CAURE!

                                    Vilanova de Meià, 31/12/2016

Amb un dia de descans torno per aquelles terres amb una bona colla. Primer dia a Bruixes et posa a to, res per sota del 7b és considerat digne, doncs toca apretar i volar. Arribar al bar i començar a ajuntar taules amb gent d’aquí i d’allà, inclosos els del meu poble!

Dia 2 a Camp300, no dubto ni un segon a escollir el meu repte del dia, una 7a de fissura horitzontal, una línia preciosa que em crida i m’impressiona des de sota. La munto tranquil·lament però un pas se’m resisteix. No em va saber pas greu repetir-la, sabia que me l’emportaria.                                

Dia 3 a Barranc de Grillons. Els 6bs estan ocupats, en Sergi en munta el 7a de 40m i m’anima a fer-lo per escalfar. Surt a vista! Doncs cap al 7a+! Surt a vista i posant cintes! D’acord, us convido a una mariscada... però voleu dir que el grau no està regalat? I on són els 7bs?

Dia 4 perdem part de l’equip i ens prenem el dia de descans a Vilanova. Què fa tanta gent a la plaça amb aquest fred? Ostres, em sembla que deuen esperar els reis mags! Ni pensar que avui tots els nens/es van nerviosos a dormir! Jo cap a la Musical Exprés, una menys de la trilogia.

Dia 5 i 6 amb la companyia dels amics de la via de la Chica del Martini tornem a bruixes, ja se sap, toca arrossegar-se pels 7bs! Santbarinight!

Estimat tió

Estimat tió, 

Fa dos anys que no ens veiem, que no et dono de menjar ni et poso bufanda. És per això que aquest any t'espero amb més il·lusió que mai i, per ajudar-te, et faig arribar uns quants suggeriments per cagar.

Primer de tot vull fer-te arribar els desitjos de les meves nebodes. Ja saps que el millor regal per a mi és el seu somriure. Per si encara et queda un raconet després de fer-les contentes també et faig arribar els meus desitjos.

Procuraré no demanar-te coses impossibles...

* Un massatge, el necessito!

* Un disc dur, mínim un Tb. Les fotos no les puc perdre!

* Un palo pa ser feliz. No busco un consolador, sol un pal consistent que no vull perdre la càmera muntanya avall.

* El calendari de bombers. Almenys em distrec una mica! El posaré al costat del calendari de les nebodes.

* Internet, amb el pasword del veí ja faig!

* Camalot del 4, sense ell no m'atreveixo a anar a fer la Homo Montserratinus.
* Una torradora.

* Un Suchar, suposo que ja hi comptes de cada any, no?

* Unes ulleres per assegurar, m'he tornat molt friki...

* Roba tècnica, ho poso així perquè em falta de tot (culots, paravent, impermeable, bambes amb cales, mitjons, samarretes tèrmiques...)
* Una navalla, mai se sap si em creuaré amb algun borbó.

Saps que visc perfectament sense tot això i sóc molt feliç. Sobretot no t'emportis res ni ningú!

Tierra de Nomadas, plaer mantingut

Feia temps que la ressenya de Tierra de Nomadas voltava pel cotxe esperant el moment. Massa oportunitats fallides han fet de l'espera un augment de la il·lusió i ben merescuda.

Un dissabte ennuvolat, amb fresca però sense patir sortim de la vinya nova per anar a buscar aquella agulla tant característica de davant la Palleta. Són gairebé les 12 que ens posem a escalar, crec que anem una mica justs de temps si volem escalar algun llarg del Son de la llarga (via per la qual repelarem).

Ens ha costat una mica de discussió el repartiment de llargs, jo m'entesto a fer els senars. M'aixeco de terra al primer llarg i ja apreta, la roca és freda, el tacte relliscós, els dits encarcarats i un 6a amb bons forats però que demana una molt bona col·locació. De seguida arribo al diedre, la cosa relaxa i comença el ball que no s'aturarà fins al 4t llarg. De cop et trobes escalant d'esquena a la paret i somrius. 

Des de la R1 canto mentre en Santi s'enfila lentament. Hi ha una altra cordada però no em fa vergonya, estic en la meva salsa. El 2n llarg és brutal, orgàsmic. Una fisura ample que desploma per moments i amb canto. "Cama cap aquí, cama cap allà, si no balles conga, pansida en quedarà..." cantava jo. El 3r llarg també és deliciós, però amb la roca més trencada. El 4t llarg no és pas més difícil que el 1r, una seqüència plaquera difícil de llegir. Els dos darrers llargs són quasi de tràmit, però sempre és bonic fer cim.

De baixa encara em queda pila, la via ens ha resultat massa descansada i obro un bloc de IV+ que batejo amb "Tierra de frikis". Tot plegat és resultat de les endorfines generades.

Homo Montserratinus, una espècie en perill d'extenció?

He visualitzat el triler una vintena de cops. Les imatges que hi surten em seduixen, em fan sentir per dins aquella por que sento quan sóc al seu lloc penjada de qualsevol paret, tota concentrada i pensant "Estel no caiguis ara!"

Homo Montserratinus és un estil d'escalada clàssic, una manera d'entendre la vida, una escola que no hereta gaires adeptes, perquè per damunt de tot cal creure-hi. La majoria, quan ho veuen, pensen que estan millor al sofà de casa. 

Jo estic orgullosa de ser filla d'una espècie en perill d'extinció i gaudeixo molt més de l'escalada pensant que són poques les persones que han passat per allí abans que jo. Em sento afortunada de gaudir de l'aventura i l'exploració.

Aquí teniu un avanç, que el gaudiu tant com jo!

HOMO MONTSERRATINUS tràiler from samuntanya filmets on Vimeo.

Recollint els fruits de Ceüse

Després d'unes vacances d'escalada extremadament fanàtiques torno més forta i més fanàtica. De tots els llocs que vaig recórrer Ceüse em va captivar. El seu entorn és màgic, l'aproximació (que a mi mai m'ha fet mandra) li dóna un punt més de duresa. Les vies són exigents en el grau i en la distància de les assegurances. Tot això fa que hagis de treure el millor de tu per superar les dificultats i posar-te al límit constantment.

Blues is here, Bellavista (7a)

Des de llavors, amb tot allò que vaig aprendre, escalo diferent. I el passat cap de setmana a Bellavista ho vaig demostrar en escreix. No coneixia aquest sector i em va encantar, quines xorreres! Dissabte Bon Viatge (6b+) per escalfar i un 6c, tot a vista. I tot seguit va caure la via que jo anomenaré com el 1r 7a de la història de l'Estel, al 2n pegue (BLUES IS HERE!). En el primer intent em vaig saltar la 3a xapa, tothom patint que no caigui i jo sense tremolar. El segon intent va ser perfecte. Tenia molta pressió perquè ningú escalava, tothom estava pendent de mi, però amb els seus ànims ho vaig donar tot. Estic quasi convençuda que aquest només serà el primer!

Montseny360: amunt, amunt

Aquesta prova és l’única que gaudim la meva scott i jo des de fa 4 anys, s’ha convertit en una tradició. Però no per això em fa menys por. Tothom estarà d’acord amb mi en què es tracta d’un recorregut preciós però de traçat molt dur i tècnic. Conèixer-la em fa tenir-li més respecte i em fa sentir molt orgullosa i afortunada de poder arribar a meta.

Em fa especial il·lusió poder enredar sempre algun amic que, com jo, tenen la bici per sortir de passeig de tant en tant i que, sense entrenar i la roba més tirada del decathlon ens enfrontem al mateix repte que tants altres màquines persegueixen. Alhora de la veritat la roba i la bici passen a un segon pla i només compten les cames i el cap. El trio btt del GEM ho hem donat tot pedalant.

Narraria amb tot detall el pas per cada rampa plena de xaragalls, baixades pedregoses, corriols, fangars, basses, caminets, senders no ciclables... En aquests 360 graus t’ho pots esperar trobar tot i les sensacions a cada moment són diferents. L’inici per mi és molt depriment, t’esforces per seguir un bon ritme i veus com, malgrat treus la llengua fora, són molts els que t’avancen a banda i banda del camí. I penses “encara falta molt!” Però mica en mica et trobes envoltat de la gent q segueix el teu ritme i comences a sentir-te com a casa. Arriba la baixada i tothom em torna a avançar de nou. El tram fins al poble del Montseny es fa etern: “que s’acabi ja”. El meu cos (extremitats, esquena...) no estan preparats per tant de sotrac. La tensió per no caure, per no rebentar com l’any passat, augmenten l’ànsia per arribar. Els metres de pujada en asfalt abans no arribem a l’habituallament són el meu moment per recuperar posicions. Són prop de les 11h, “a les 12.15 a Sant Marçal”, penso i m’equivoco de poc. Amunt, amunt... acompanyo la pujada de música i les cames treballen soles. Al cap de poca estona he deixat els companys enrere i ja no els tornaré a veure fins la meta.

A partir de cert temps, el cansament es fa evident i les ganes d’acabar creixen. La pluja fa més tècnic el recorregut i el control de Viladrau no arriba mai. A hores d’ara ja m’he fet nous companys amb qui comparteixo els darrers kilòmetres. Toquen les 15h al meu rellotge i sóc prop de Seva, reconec el els camins d’altres anys. “Ens toca medalla de bronze” li dic al meu nou amic Josep. Aconsegueixo atrapar-lo pocs metres abans d’arribar a meta i fem l’entrada plegats. Finalment, tinc campaneta d'or.

Aquesta meta va dedicada a dos grans que en fan suar de valent els dies de cada dia i que de ben segur m'han donat la força per fer aquesta cursa any rere any. Per en Sandro i en Marc (els profes d'spining), aquest repte va per vosaltres.