Tierra de Nomadas, plaer mantingut

Feia temps que la ressenya de Tierra de Nomadas voltava pel cotxe esperant el moment. Massa oportunitats fallides han fet de l'espera un augment de la il·lusió i ben merescuda.

Un dissabte ennuvolat, amb fresca però sense patir sortim de la vinya nova per anar a buscar aquella agulla tant característica de davant la Palleta. Són gairebé les 12 que ens posem a escalar, crec que anem una mica justs de temps si volem escalar algun llarg del Son de la llarga (via per la qual repelarem).

Ens ha costat una mica de discussió el repartiment de llargs, jo m'entesto a fer els senars. M'aixeco de terra al primer llarg i ja apreta, la roca és freda, el tacte relliscós, els dits encarcarats i un 6a amb bons forats però que demana una molt bona col·locació. De seguida arribo al diedre, la cosa relaxa i comença el ball que no s'aturarà fins al 4t llarg. De cop et trobes escalant d'esquena a la paret i somrius. 

Des de la R1 canto mentre en Santi s'enfila lentament. Hi ha una altra cordada però no em fa vergonya, estic en la meva salsa. El 2n llarg és brutal, orgàsmic. Una fisura ample que desploma per moments i amb canto. "Cama cap aquí, cama cap allà, si no balles conga, pansida en quedarà..." cantava jo. El 3r llarg també és deliciós, però amb la roca més trencada. El 4t llarg no és pas més difícil que el 1r, una seqüència plaquera difícil de llegir. Els dos darrers llargs són quasi de tràmit, però sempre és bonic fer cim.

De baixa encara em queda pila, la via ens ha resultat massa descansada i obro un bloc de IV+ que batejo amb "Tierra de frikis". Tot plegat és resultat de les endorfines generades.

Homo Montserratinus, una espècie en perill d'extenció?

He visualitzat el triler una vintena de cops. Les imatges que hi surten em seduixen, em fan sentir per dins aquella por que sento quan sóc al seu lloc penjada de qualsevol paret, tota concentrada i pensant "Estel no caiguis ara!"

Homo Montserratinus és un estil d'escalada clàssic, una manera d'entendre la vida, una escola que no hereta gaires adeptes, perquè per damunt de tot cal creure-hi. La majoria, quan ho veuen, pensen que estan millor al sofà de casa. 

Jo estic orgullosa de ser filla d'una espècie en perill d'extinció i gaudeixo molt més de l'escalada pensant que són poques les persones que han passat per allí abans que jo. Em sento afortunada de gaudir de l'aventura i l'exploració.

Aquí teniu un avanç, que el gaudiu tant com jo!

HOMO MONTSERRATINUS tràiler from samuntanya filmets on Vimeo.

Recollint els fruits de Ceüse

Després d'unes vacances d'escalada extremadament fanàtiques torno més forta i més fanàtica. De tots els llocs que vaig recórrer Ceüse em va captivar. El seu entorn és màgic, l'aproximació (que a mi mai m'ha fet mandra) li dóna un punt més de duresa. Les vies són exigents en el grau i en la distància de les assegurances. Tot això fa que hagis de treure el millor de tu per superar les dificultats i posar-te al límit constantment.

Blues is here, Bellavista (7a)

Des de llavors, amb tot allò que vaig aprendre, escalo diferent. I el passat cap de setmana a Bellavista ho vaig demostrar en escreix. No coneixia aquest sector i em va encantar, quines xorreres! Dissabte Bon Viatge (6b+) per escalfar i un 6c, tot a vista. I tot seguit va caure la via que jo anomenaré com el 1r 7a de la història de l'Estel, al 2n pegue (BLUES IS HERE!). En el primer intent em vaig saltar la 3a xapa, tothom patint que no caigui i jo sense tremolar. El segon intent va ser perfecte. Tenia molta pressió perquè ningú escalava, tothom estava pendent de mi, però amb els seus ànims ho vaig donar tot. Estic quasi convençuda que aquest només serà el primer!

Montseny360: amunt, amunt

Aquesta prova és l’única que gaudim la meva scott i jo des de fa 4 anys, s’ha convertit en una tradició. Però no per això em fa menys por. Tothom estarà d’acord amb mi en què es tracta d’un recorregut preciós però de traçat molt dur i tècnic. Conèixer-la em fa tenir-li més respecte i em fa sentir molt orgullosa i afortunada de poder arribar a meta.

Em fa especial il·lusió poder enredar sempre algun amic que, com jo, tenen la bici per sortir de passeig de tant en tant i que, sense entrenar i la roba més tirada del decathlon ens enfrontem al mateix repte que tants altres màquines persegueixen. Alhora de la veritat la roba i la bici passen a un segon pla i només compten les cames i el cap. El trio btt del GEM ho hem donat tot pedalant.

Narraria amb tot detall el pas per cada rampa plena de xaragalls, baixades pedregoses, corriols, fangars, basses, caminets, senders no ciclables... En aquests 360 graus t’ho pots esperar trobar tot i les sensacions a cada moment són diferents. L’inici per mi és molt depriment, t’esforces per seguir un bon ritme i veus com, malgrat treus la llengua fora, són molts els que t’avancen a banda i banda del camí. I penses “encara falta molt!” Però mica en mica et trobes envoltat de la gent q segueix el teu ritme i comences a sentir-te com a casa. Arriba la baixada i tothom em torna a avançar de nou. El tram fins al poble del Montseny es fa etern: “que s’acabi ja”. El meu cos (extremitats, esquena...) no estan preparats per tant de sotrac. La tensió per no caure, per no rebentar com l’any passat, augmenten l’ànsia per arribar. Els metres de pujada en asfalt abans no arribem a l’habituallament són el meu moment per recuperar posicions. Són prop de les 11h, “a les 12.15 a Sant Marçal”, penso i m’equivoco de poc. Amunt, amunt... acompanyo la pujada de música i les cames treballen soles. Al cap de poca estona he deixat els companys enrere i ja no els tornaré a veure fins la meta.

A partir de cert temps, el cansament es fa evident i les ganes d’acabar creixen. La pluja fa més tècnic el recorregut i el control de Viladrau no arriba mai. A hores d’ara ja m’he fet nous companys amb qui comparteixo els darrers kilòmetres. Toquen les 15h al meu rellotge i sóc prop de Seva, reconec el els camins d’altres anys. “Ens toca medalla de bronze” li dic al meu nou amic Josep. Aconsegueixo atrapar-lo pocs metres abans d’arribar a meta i fem l’entrada plegats. Finalment, tinc campaneta d'or.

Aquesta meta va dedicada a dos grans que en fan suar de valent els dies de cada dia i que de ben segur m'han donat la força per fer aquesta cursa any rere any. Per en Sandro i en Marc (els profes d'spining), aquest repte va per vosaltres.

Escalant a la fresca!

Ja fa massa temps que no sé res de tu... (deia una vella cançó de Sau). Costa ser constant a l'hora d'escriure les meves aventures, sobretot ara que s'acumulen una darrere l'altre. A l'estiu costa trobar la fresca per escalar sense rostir-se però si busques bé la trobes i aquests en són alguns exemples de les darreres ascensions estivals d'ençà de la Sánchez-Martínez de Dibles a finals de maig.

Via CADE, roca 92, Agulles, Montserrat: ombra, via molt tècnica i roca exageradament putrefacte. De 5 estrelles ni trec dues.

Gran il·lusió, Cavall Bernat, Montserrat: airet i ambient. Bona alternativa a la Punsola si hi ha caravana o volem evitar la roca sobada. Ara bé, el grau és molt més obligat.

The Wall, L'elefant, Montserat. A la cara nord de l'elefent, senzilleta, es fa molt bé. Aproximació força llarga.

Les enfants de la Dalle, Orlú, França: més de 1000m de paret, a la carrera perquè està molt ben equipada i disfrutant de l'adherència a la placa granítica. No és una via estival, però la temperatura no era exagerada i ens va deixar gaudir. Alerta amb el retorn un cop arribats al cim si continuem els 300m d'aresta. Val la pena portar dos cotxes.

Via del Guarda, Dent de Cabirols, Pedraforca. Ai quin goig! 5 estrelles! Ho té tot, excel·lent, viote pajote!

Cerdà Vergés + Cerdà Pokorki + Pany: gran combinat per dedicar-hi una llarga jornada. A equipar al gust, un tatstet de tot, sense que el grau apreti, l'ambient és present en tot moment. La cirereta la pany a l'ensamble i el descens en busca del gat. Baixes 700m de desnivell en mitja hora. 

I després d'això, les ganes de continuar explorant no han minvat. És necessari transmetre el meu sincer agraïment a tots els companys de cordada que comparteixen aquestes aventures amb mi.

 

Gran il·lusió

Gran il·lusió (235m, 7a+), 6a+ obligat segons alguns experts, jo voldria afegir que S'HA D'ESCALAR  amb majúscules. Potser el 7a+ sigui una mica regalat perquè es tracta d'un desplomet de 3 passos amb canto, però el 6c és continu i dur de collons i per més que t'ajudis de les cintes "acerando" no puges!

És una via molt bonica, amb ambient, poc sol·licitada i molt ben equipada per escalar sense pes i sense pors, però cal anar-hi fort! 

Sempre és un plaer tornar a fer cim al Cavall després de tants anys, i lluitant en una via com aquesta. Ara espero tanda perquè el senyor Picazo en porti a fer la Punsola.

Paret de Diables

Un somni rere un altre. Aquella paret tant imponent que veus des de la carretera i que mira de reüll el Cavall, amb aquella taca taronja i aquell sostre característic, que es converteix en un gegant quan la mires verdaderament des sota, sempre m'ha atret, sempre m'ha cridat. Pare i germà me n'han parlat, de les vies clàssiques que hi transcorren, de les sensacions, de les caravanes de cordades que hi havia anys enrere esperant gaudir d'aquesta majestuositat i mica en mica el meu instint d'exploració va anar creixent.

Trobat el company de cordada apropiat, un dia clar de ni fred ni calor i carregats amb tot i material i més, em disposo a assolir el meu repte en un dels itineraris més bonics de la paret, la Sánchez-Martínez.

Arribem a peu de via suats pel curt però concentrat desnivell. La placa de la via ja no hi és, però no hi ha dubte del seu traçat. No em puc entretenir a explicar els detall de cada llarg, però tots i cadascú d'ells tenen el seu què que t'exigeix concentració, col·locació, estratègia i bona forma. Sorprèn, en comparació amb altres vies de Montserrat, que està molt ben assegurada. Allà on es pot equipar no hi ha res i en les plaques trobes tot tipus d'assegurances. On l'assegurament és més precari és en els trams concebuts per escalar en artificial (cordinos malmesos, burins putrefactes...). Aquells que ho intenten en lliure han de ser valents. En el meu cas, em desplaço agafant-me a tot allò que trobo i gaudint de l'impressionant pati que tinc sota els meus peus.

Sis horetes de plaques, diedres, encastaments, fissures verticals i horitzontals, bavareses, flanquejos, panxes... La roca bona en quasi tota la via... No tinc més paraules, una via de 5 estrelles, un orgasme. 
No menys exigent va ser baixar la canal dels avellaners, quan ja tens el cap el la gerra de cervesa i el desig de comunicar l'èxit de l'expedició a casa.