Pàgines

dimecres, 22 de juny de 2016

Paret de Diables

Un somni rere un altre. Aquella paret tant imponent que veus des de la carretera i que mira de reüll el Cavall, amb aquella taca taronja i aquell sostre característic, que es converteix en un gegant quan la mires verdaderament des sota, sempre m'ha atret, sempre m'ha cridat. Pare i germà me n'han parlat, de les vies clàssiques que hi transcorren, de les sensacions, de les caravanes de cordades que hi havia anys enrere esperant gaudir d'aquesta majestuositat i mica en mica el meu instint d'exploració va anar creixent.


Trobat el company de cordada apropiat, un dia clar de ni fred ni calor i carregats amb tot i material i més, em disposo a assolir el meu repte en un dels itineraris més bonics de la paret, la Sánchez-Martínez.

Arribem a peu de via suats pel curt però concentrat desnivell. La placa de la via ja no hi és, però no hi ha dubte del seu traçat. No em puc entretenir a explicar els detall de cada llarg, però tots i cadascú d'ells tenen el seu què que t'exigeix concentració, col·locació, estratègia i bona forma. Sorprèn, en comparació amb altres vies de Montserrat, que està molt ben assegurada. Allà on es pot equipar no hi ha res i en les plaques trobes tot tipus d'assegurances. On l'assegurament és més precari és en els trams concebuts per escalar en artificial (cordinos malmesos, burins putrefactes...). Aquells que ho intenten en lliure han de ser valents. En el meu cas, em desplaço agafant-me a tot allò que trobo i gaudint de l'impressionant pati que tinc sota els meus peus.
Sis horetes de plaques, diedres, encastaments, fissures verticals i horitzontals, bavareses, flanquejos, panxes... La roca bona en quasi tota la via... No tinc més paraules, una via de 5 estrelles, un orgasme. 
No menys exigent va ser baixar la canal dels avellaners, quan ja tens el cap el la gerra de cervesa i el desig de comunicar l'èxit de l'expedició a casa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada