Sense haver-ho previst ens plantem a Dolomites amb la nova guia Dolomites hard rock, que no cal que compreu si no voleu prendre mal. La meteo ens respecta força i però el cos segueix demanant treva. Per acabar d’esperar la finestra de bon temps escalem una via a una paret de Bolzano de les que costa pronunciar (Vipernwand).
Les nostres escalades
Muro Giallo, Cima Piccola di Lavaredo, 300m 7a+/b (6c+ oblig.) *****(+)
Arribar a Lavaredo s’ha convertit en una aventura. L’aparcament, amb reserva anticipada, només permet trams de 12h ampliables segons disponibilitat a 40€ cadascun. L’opció de pujar en bus (entre les 8.30 i 17.30h amb esperes de fins a 3h de cua) també queda descartada. Així doncs escollim auto-stop. Ens pugen un parella d’Estònia i ens baixen mig camí uns polonesos. Que amables! Una cordada que ens vam creuar durant la baixa ens va demanar si teníem cotxe. Aposto a què la majoria d’escaladors segueixen el mateix mitjà o bé renuncien a intentar-ho.
Indiscutiblement Muro Giallo és una via excepcional, molt matinguda, desplomada i aèria amb el segell S. Glowacz i K. Albert (1996). La roca és molt bona fins als llargs finals que no estan tan sanejats pel pas de les cordades. Malgrat això, fa por imaginar-se el mestre Honnold tibant de segons quins cantos en free solo.
No sé com m’ho faig però, com al Rätikon, em tornen a tocar els llarg de 1r de 7a+ en una escalada de pila màxima, prou ben equipada i amb caigudes netes, de manera que ho donem tot! La bèstia d’en Pau manté el rotpunk fins a una de les tirades (L8, en teoria més assequibles) de la part de dalt. Tot i la verticalitat del mur, que permet portar el petate sense tocar paret, les reunions són força còmodes. En sortim molt i molt satisfets! Mirem el radar per acabar de valorar l’ascensió fins al cim a través de la via normal i ens decidim a anar amunt amb els quatre friends que hem passejat tota la via, en una sola tirada de 60m. Rapelem en corda simple fins la canal a tocar de la Cima Grande.
,
, ,
Supertegolina, Lastoni de Formin, 290m 7a (6b+ oblig.) ****
La primera cosa que em ve al record a destacar d’aquesta via és la seva orientació OEST. Vam entrar tard a la via, però això no va evitar tenir la sensació de passar la meitat de la via en un congelador i la segona meitat, ja amb sol, en procés de descongelat lent dins una nevera. Només vaig entrar en calor a la llarga volta de baixada caminant que ens va fer dubtar de si hauria estat millor rapelar i remuntar la tartera d’aproximació. Pel què fa a la via ens va semblar dura i exigent, més aviat S3 que S2 i les primeres tirades un xic més difícils del que diu la ressenya. Jo vaig penjar-me de 2n a la primera tirada en una fisura que en Pau va reforçar força amb friends, i la resta de la via vaig encadenar per instint de supervivència.
Occhi d'acqua, Torre Formenton, 210m 7b (6c oblig.) *****
A diferència de l’anterior, ens resulta una via molt més relaxada que gaudim molt per la roca al més pur estil Rätikon, l’entorn i el correcte equipament. L’aproximació ja és tot un luxe, una primera hora de poc desnivell per prats verds amb cavalls pasturant i un font poc abans d’agafar la tartera. La segona hora és bastant lamentable per una tartera i a fort desnivell fins a peu de via. En total, 2h 15 min. La via consta de vuit tirades curtes amb roca de primeríssima qualitat trets dels darrers metres d’arribada al cim de la torre, que gaudeix amb una perspectiva única a la cara sud de la Marmolada. Els setens de la via són bastant grau de Reus, sempre i quan escullis la versió més òptima. Una cordada de tres ens genera un bon tap durant mitja via, però ens cedeixen el pas amablement. Ràpels molt còmodes i baixada per la tartera en 10 minuts.
![]() |


Parmigiano reggiano, Piz Ciavazes, 250m 7a (6c oblig.) ****
Segona via que ens atrevim a escalar de la guia Dolomites hard rock en aquesta estada. En general prou ben equipada tret L4 que té un pas ben obligat amb òstia lletja que m’ho fa rumiar dues vegades. Una via que transcorre per plaques xules i tècniques, amb alguns trams herbosos i també murs més verticals amb molt de forat. La ganga són els 10 minuts d’aproximació. Tot i que els ràpels per la via es veuen bé, decidim fer la volta i baixar caminant.
La nostra estada a Dolomites se’ns queda curta però preferim descansar una jornada i dedicar-la a conduir un tram de la llarga kilometrada de retorn, fins al Verdon. Canviem d’objectiu al darrer minut i escollim una paret nova per a nosaltres d’orientació nord a la rivière gauche. Escalem Les Salades de l’Apocalypse al sector Ramirole (160m 7a+, 6c obligat) *****(+). Al sector característic per ser el paradís del 8è i 9è grau escalem un viote extraordinari per acabar amb bon gust de boca aquest viatge!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada