Dolomites

Sense haver-ho previst ens plantem a Dolomites amb la nova guia Dolomites hard rock, que no cal que compreu si no voleu prendre mal. La meteo ens respecta força i però el cos segueix demanant treva. Per acabar d’esperar la finestra de bon temps escalem una via a una paret de Bolzano de les que costa pronunciar (Vipernwand).

Les nostres escalades 

Muro Giallo, Cima Piccola di Lavaredo, 300m 7a+/b (6c+ oblig.) *****(+)

Arribar a Lavaredo s’ha convertit en una aventura. L’aparcament, amb reserva anticipada, només permet trams de 12h ampliables segons disponibilitat a 40€ cadascun. L’opció de pujar en bus (entre les 8.30 i 17.30h amb esperes de fins a 3h de cua) també queda descartada. Així doncs escollim auto-stop. Ens pugen un parella d’Estònia i ens baixen mig camí uns polonesos. Que amables! Una cordada que ens vam creuar durant la baixa ens va demanar si teníem cotxe. Aposto a què la majoria d’escaladors segueixen el mateix mitjà o bé renuncien a intentar-ho.

Indiscutiblement Muro Giallo és una via excepcional, molt matinguda, desplomada i aèria amb el segell S. Glowacz i K. Albert (1996). La roca és molt bona fins als llargs finals que no estan tan sanejats pel pas de les cordades. Malgrat això, fa por imaginar-se el mestre Honnold tibant de segons quins cantos en free solo.

No sé com m’ho faig però, com al Rätikon, em tornen a tocar els llarg de 1r de 7a+ en una escalada de pila màxima, prou ben equipada i amb caigudes netes, de manera que ho donem tot! La bèstia d’en Pau manté el rotpunk fins a una de les tirades (L8, en teoria més assequibles) de la part de dalt. Tot i la verticalitat del mur, que permet portar el petate sense tocar paret, les reunions són força còmodes. En sortim molt i molt satisfets! Mirem el radar per acabar de valorar l’ascensió fins al cim a través de la via normal i ens decidim a anar amunt amb els quatre friends que hem passejat tota la via, en una sola tirada de 60m. Rapelem en corda simple fins la canal a tocar de la Cima Grande.

,

,

,

,

,

Supertegolina, Lastoni de Formin, 290m 7a (6b+ oblig.) ****

La primera cosa que em ve al record a destacar d’aquesta via és la seva orientació OEST. Vam entrar tard a la via, però això no va evitar tenir la sensació de passar la meitat de la via en un congelador i la segona meitat, ja amb sol, en procés de descongelat lent dins una nevera. Només vaig entrar en calor a la llarga volta de baixada caminant que ens va fer dubtar de si hauria estat millor rapelar i remuntar la tartera d’aproximació. Pel què fa a la via ens va semblar dura i exigent, més aviat S3 que S2 i les primeres tirades un xic més difícils del que diu la ressenya. Jo vaig penjar-me de 2n a la primera tirada en una fisura que en Pau va reforçar força amb friends, i la resta de la via vaig encadenar per instint de supervivència.

Occhi d'acqua, Torre Formenton, 210m 7b (6c oblig.) *****

A diferència de l’anterior, ens resulta una via molt més relaxada que gaudim molt per la roca al més pur estil Rätikon, l’entorn i el correcte equipament. L’aproximació ja és tot un luxe, una primera hora de poc desnivell per prats verds amb cavalls pasturant i un font poc abans d’agafar la tartera. La segona hora és bastant lamentable per una tartera i a fort desnivell fins a peu de via. En total, 2h 15 min. La via consta de vuit tirades curtes amb roca de primeríssima qualitat trets dels darrers metres d’arribada al cim de la torre, que gaudeix amb una perspectiva única a la cara sud de la Marmolada. Els setens de la via són bastant grau de Reus, sempre i quan escullis la versió més òptima. Una cordada de tres ens genera un bon tap durant mitja via, però ens cedeixen el pas amablement. Ràpels molt còmodes i baixada per la tartera en 10 minuts. 

 

Parmigiano reggiano, Piz Ciavazes, 250m 7a (6c oblig.) ****

Segona via que ens atrevim a escalar de la guia Dolomites hard rock en aquesta estada. En general prou ben equipada tret L4 que té un pas ben obligat amb òstia lletja que m’ho fa rumiar dues vegades. Una via que transcorre per plaques xules i tècniques, amb alguns trams herbosos i també murs més verticals amb molt de forat. La ganga són els 10 minuts d’aproximació. Tot i que els ràpels per la via es veuen bé, decidim fer la volta i baixar caminant.

La nostra estada a Dolomites se’ns queda curta però preferim descansar una jornada i dedicar-la a conduir un tram de la llarga kilometrada de retorn, fins al Verdon. Canviem d’objectiu al darrer minut i escollim una paret nova per a nosaltres d’orientació nord a la rivière gauche. Escalem Les Salades de l’Apocalypse al sector Ramirole (160m 7a+, 6c obligat) *****(+). Al sector característic per ser el paradís del 8è i 9è grau escalem un viote  extraordinari per acabar amb bon gust de boca aquest viatge!

 

,

Rätikon

De Cadarese al Rätikon, una visita que no et deixa indiferent. Des del primer moment me’n vaig enamorar: prats verds plens de vaques pasturant lliurement, rierols, parets de totes formes i dimensions i una fresca que ens fa oblidar l’estiu.

L’arribada

Arribar-hi és tota una aventura! Primerament una carretereta estreta que recorre el pendent talment que com en un aparcament soterrani però amb un gran estimball que fa por, sobretot en cas de trobar-se un altre vehicle de cara. Passat el darrer poble, Schuders, cal agafar una pista, en bon estat, però estreta i que tambéprodueix forta impressió. Una sèrie de cartells en alemany, que no entenem, adverteixen del perill. Arribem a l’aparcament i estem sols! Màgic! Descobrim les parets força molles per la neu caiguda recentment. 

L’aproximació

Les aproximacions a paret són un regal, un passeig agradable amb desnivell moderat que ronda al voltant d’una hora, segons paret, i que jo gaudeixo molt fent amigues vacunes, que són la mare de simàtiques.

Les nostres escalades

He de dir que la impressió que tenia d’aquest lloc abans de venir era diferent a allò que hi he trobat. M’imaginava parets super verticals amb vies inhumanes, difícils i exposades on uns mortals com nosaltres hi teníem poc a fer i la realitat és ben distinta. Hi ha vies de tots nivells, i moltes de caire clàssic o alpí que recorren més de 700m. Nosaltres hem procurat escollir aquelles vies de graduació S2 perquè la referència dels S3 de Wenden ens feia por.

Galadriel, Kirchlispitzen, 400m 6c+ (6b oblig.) *****

Segurament la via més repetida de Rätikon, atès que gaudeix d’un bon equipament, tenint en compte la tònica de la zona. Una part de baix més discontínua i mur de dalt molt mantingut i en roca brutal. Un S2 que en moments puntuals per ésser S3 que fa suar la gota a més d’un i a abandonar l'ascensió a altres (ens vam trobar un mosquetó a la primera tirada de 6c+ força exigent) Rapelem la via tot i que creiem que hauria estat millor baixar caminant.

 

Kalama, Kirchlispitzen, 370m 7a (6b+ oblig.) ****

Descartem el pla A (Intifada) perquè es sostre segueix regalimant. Descartem el pla B (Sabra) en veure L1 molt moll i amb una travessa delicada. Optem per un nou pla que consisteix en la veïna de la Sabra. Una via bonica amb una part de baix amb una feixa que li treu continuitat i una part de dalt mantinguda i brutal en l’estil de roca de la zona. Sortim caminant i inspeccionant l’estat dels regalims de la paret Schweizereck.

 

Lilith, Schweizereck, 230m 7c+ (7a oblig.) ******(+)

Una via excepcional que no vam tenir esma d’acabar. L’elecció de la via no va ser clara fins que em vaig posar els gats a R1. La intenció inicial era fer la veïna Intifada, a priori més assequible però també més exposada, sobretot l’L1. Tant és així que moltes cordades fan L1 de la Lilith per després canviar-se a la Intifada, però a mi això em destrempta bastant, sobretot si s’han de fer invents estranys per canviar de reunió. Així que, encara amb dubtes vaig seguir per la Lilith sabent que tots els llargs que em tocaven de 1r eren mínim 7a+ i que de 2n no tenia treva! L1 ja va servir per posar-nos a lloc sobre placa tombada. A L2 vaig activar el mode “Paprez” i encoratjada amb el crit de “Silbergeier” vaig encadenar un llarg extraordinari (difícil, tècnic, dur i fins i tot perdedor, però amb alguns reposos). El seguia un llarg més assequible però exigent. L4 comença amb un tram de roca un xic delicada que fa mirar-s’ho bé i amb un pas concentrat i obligat al final del llarg que he de provar 3 vegades i en el qual s’acaba el meu rotpunk. L’L5 (7a+) busca el traçat perfecte, molt fanàtic i la roca un escàndol. Sense recuperar gaire, escalo L6 (7b) en travessa fina, fina! M’encanta! A R6, prou còmode, fem un repòs amb l’escalforeta d’un raig de sol i seguim. L7 descomunal, desplomat en travessa i molt de canto que fa anar jugant fins i tot amb talons, cal pila de la bona per aguantar fins al final i superar el bloc abans d’arribar a R7. Amb les porres ben inflades decidim que ja en tenim prou. 

  

 

Durant tots els dies vam tenir la sort d’escalar molt tranquils fins que va arribar dissabte i el petit aparcament va quedar totalment ple. Vaig arribar a patir per si se’ns acumularien cordades a la via, però malgrat tothom mencionava Intifada, ningú va provar la via. Sí que vam veure una cordada a la Silbergeier que tenia corda fixa de baix a dalt. 

Aquell entorn em va robar el cor i marxar em dolia. Per això vaig convèncer de quedar-nos un dia més per visitar una altra vall, tot i que la meteo no era del tot bona. El nostre objectiu era Mis Partnun a Ganstobelwand, però un xàfec ens va deixar xops abans d’arribar a peu de via i vam renunciar. Amb dubtes optem per fer camí cap a Dolomites!