A dónde vas bala perdida, l'Asiàtica

Buscàvem una via d'artifo a la nord de Montserrat com a repte nascut durant les llargues hores de confinament. Entre altres noms van sonar Viatge sentimental, Districte de les Bruixes i A dónde vas bala perdida. La darrera va despertar la meva recerca però la informació en guies és bastant escassa. Així va ser que vaig recórrer la saviesa d'un vell amic J.M. Vendrell. Va definir-me la "Bala Perdida" com a via més romàntica. El romanticisme i la melodia de Los Suaves van decantar la balança.

Al final faig un resum pràctic per a innocents escaladors/es que es vulguin aventurar a repetir la via, però per ara m'agradaria explicar com vaig viure-la.

Deixem a punt tots els preparatius el dia abans. Al vespre rebem la notícia que en Dani i el Ru ens acompanyaran a l'aresta de la nostra dreta, tot un privilegi. Hi haurà spits a les reunions? Burils? En quin estat? Molts? Aquestes preguntes rondàven pel meu cap quan em ficava dins el llit.

Ens llevem tranquil·lament. Em carrego a l'esquena una dels petates i no em puc aixecar, m'he d'ajudar del marc de la porta! Aconseguim aparcar a un Can Massana ple de gom a gom, però sense pagar, passades les 10. En Dani ens deixa uns pitons i el Ru ens porteja una corda, moltes gràcies amics!

Esquenes de ferro

Arribant a peu de via ens adonem que a l'aresta hi ha una cordada, així que els amics canvien el pla i farna l'Ancestra, quina pena! Nosaltres lluitem per fer un flanqueig sobre una repisa aèria i descomposta amb els petates a l'esquena. L'aventura ja ha començat! Els primers burils que veig fan posar-me les mans al cap, però no m'altero, el primer llarg és compartit amb el Gran Diedre, una via del 57.

Havia demanat començar i em concedeixen el desig. Em carrego amb un bon arsenal i començo vibrant en le primer pas de sortir del buril putrefacte. Unes falques podrides em suggereixen que no m'estic equivocant de línia, però la roca és bastant cutre. Pitons, totems, algun tascó, algun tricam em permeten arribar fins una sabina. D'allà flanquejar a la dreta a caçar un buril i seguir una fissura, ja molt més ample que permet camalots grossos i els super tascons d'en Pau. Un camalot del 3 final protegirà el flanqueig al de segon, fins arribar a la reunió. La reforço amb un pitó. Doncs si l'A1 és així mareta com serà l'A3!

R1

El segon llarg és dels més bonics. Ressegueix un arc ben proptegible amb "V" i pitons grossos fins atrapar un mur vertical on trobem una curta seqüència amb diversos ploms seguits. En Pau va com un tiro!

Pau iniciant L2

L3, sense dubte el llarg més laboriós, llarg i cabró. Em toca! En Pau s'ha currat 2 metres extres del meu llarg per reforçar la seva R, anant a caçar un buril. No sé com carai s'ho ha fet per arribar, però gràcies, tinc un factor 2 canyon! Com carai es puja per aquí? Una pregunta que em faig una vegada i una altra. Sóc conscient de les meves limitacions, però alguna cosa s'ha de poder posar, no? Un plàtan llaçat m'apropa a un plom molt rústic. D'allà veig un altre plom molt llunyà a la dreta. Potser hi puc arribar sense posar-ne més. Aquí hi ha un forat de tricam, aguantar, aguanta, però quan hi faci la transferència de pes lateral... PAM! Entre pensaments, peta el plom i em para el plàtan de sota. Un susto, continuem.

Del plàtan arribo al tricam penjant, d'aquest a un altre plom, del plom no sé què més i surto en lliure un tram amb cantell per anar a caçar un buril. Altre cop encallada. Un forat on no hi queda res bé, trec la fusta. Una falca de mida bona va cantant mentre la clavo, al darrere un "U" llaçada. A la llunyania veig més falques podrides, però jo allà no tinc ovaris d'arribar-hi. Després de barallar-m'hi estona em penjo d'un totem groc en horitzontal. Són conscient de la precarietat del la peça perquè la roca es desfà al seu voltant, però deu ser que els A2+ són així. Busco la manera d'embotir alguna però no me'n surto... PAM!

Adéu totem i adéu estreps! Santa "U" que m'ha parat. Ara sí, necessito un relleu. El meu cervell no pot més i al final acabaré prenent mal. Ploro, intentant amagar-me'n, no de dolor sinó d'impotència, de no ser capaç de progressar, de veure que he dedicat dues hores i totes les meves habilitats i tot just he avançat 15m! 

En Pau pren el relleu. Ell també progressa lentament. Malgrat això sovint posa peces inhumanes i fa passos bastant més llargs. El darrer tram, bastant brut, se'l curra en lliure. Em trec el barret. S'està una bona estona per reforçar la reunió on dormirem i jo acabo desmuntant el llarg amb frontal. 

Tinc els portamaterials de l'arnés a rebentar i amb un gran desordre. La feina no s'ha acabat. Sé del cert que muntar l'hamaca no és senzill i menys del tot penjats com estàvem. Ara bé, el moment de jeure-hi al damunt i respirar fons fan que la calma poc a poc es torni a apoderar de mi. Caldrà pixar, ordenar i cuinar, però primer de tot la cervesa!

Bona nit!

El silenci de les parets montserratins es trenca de tant en tant durant la nit per un petit allau de pedres. Sense descansar tot el que voldríem cap les 6 del matí ens comença a tocar el sol de ple i la calor acaba per fer-nos llevar. 

Bon dia Montserrat!

Desmuntar l'hamaca tampoc és cosa fàcil i el darrer pal dóna bastant pel cul. Ens hem repartit els llargs, en Pau surt a fer el d'artifo. Té uns quants passos de plom i algun de ganxo. PAM! Un dels ploms li peta... Una sortideta en lliure bastant potent en diagonal per atènyer la reunió em fan pensar que el llarg que m'espera també em farà vibrar.

L5 amb dos burins bastant propers a la sortida de la reunió. Surto en lliure però de seguida se'm treuen les ganes d'encadenar res... On està el següent? Em repeteixo cada vegada... Caçar el tercer buril em costa molt, la caiguda és força neta però tot i navegar amb tota la meva agudesa ho trobo molt difícil. La dificultat i la verticalitat van minvant a mesura que avança el llarg. Els burins estan llunyans i són cars de veure. Acabo posant 2 pitons i un alien per pur instint de supervivència. La R cimera, de les més cutres, la reforçar-la em comporta una bona feina. Però no s'ha acabat, Remuntar el petate per la rampa farà que m'hi deixi la pell. En Pau va col laborant a mesura que escala.

L'arribada al cim es especial, per la lluita que ha comportat i per la prespectiva del Frare al darrere. Satisfacció immensa. Rapelo guiant els petates mentre en Pau els va despenjant. La corda se m'acaba prop del terrar i els he de deixar anar. El camí de baixada el tenim clar perquè volem passar per peu de via a recollir els meus estreps. Les pujades i baixades per les cadenes amb els petates a l'esquena ens faran lluitar amb energia fins al final. 

Compartint la satisfacció al cim

Unes birres ben guanyades per explicar les aventuretes amb en Dani i la Núria a Monistrol i cap a casa! Creia que després de la curtida abandonaria el big wall per una llarga temporada però ja s'estan coent futures incursions.

DETALLS PRÀCTICS DE LA VIA

Equipament: burins, alguna xapa de buril amb casquet d'spit o les reunions, algun pitó.

Material:  joc de friends fins el 3 (el 3 interessant pel 1r llarg, el 2 per reforçar la darrera reunió, micros ben pocs), bon joc de tascons, tricams, 20 pitons variats, ploms (no em vam posar però seran força necessaris), ganxos, 20 cintes, fusta, xapetes recuperables.

Aigua: 12L i ens en va sobrar.

Els llargs

L1: primer tram d'artificial amb roca mediocre. Algun buril. Segon tram de fissura grossa escalable en lliure. Flanqueig final a l'esquerra fins la R amb un pitó i un buril. R de 4 burils.

L2: primer tram en arc de A1 pitonable. Secció vertical de ploms i Ae fins la R.

L3: llarg laboriós amb ploms i algun buril. Feina a pitonar i alguna sortideta en lliure. Tram final de diedre molt brut en lliure fins la R.

L4: curt però intens, amb secció de ploms. Sortida final en lliure fins la R.

L5: bastant més de 6a, difícil sobretot caçar el 3r buril. Distància generosa entre burils, cars de veure. R d'un buril i un spit.