Valentin-Casanovas

1a ascensió: del mestre Picazo, quan tenia 19 anyets (1976).

Material: Joc complet de friends fins el 4,5, repetint 0.5, 0.75 i 1, joc de tascons, un parell de plaquetes recuperables, 6 bagues del 3, 20 cintes i 2 estreps per barba. NO ens han sobrat cintes i portar el camalot del 5 o repetir algun de gros hagués estat la bomba.

A tenir en compte:

• TOTS els llargs són lents i laboriosos, amb molts trams d'artificial obligats. 
• El plantejament de fer el primer llarg en lliure va durar 2 minuts. 
•  En el lloc on faltaven les assegurances al L5 hi ha 3 espits nous (que van colocar fa uns mesos uns companys de cordada d'Arenys de Munt).
• Busca un bon company/a de cordada, s'ha de ser ràpid i cal posar-hi el millor de cadascú.

Les anècdotes de la 1a ascensió

Sabeu com van instalar la 5a reunió? Al Rodri, així anomenaven al company de cordada d'en Picazo, se li va acabar la corda arribant al final de la baberesa de 50m, en el punt on és més ampla i no podia assegurar-s'hi. Va mirar a l'interior de la llastra, hi va veure pedres empotrades. Llavors es va treure la cinta portamaterial, amb la corda plana de persiana i la va llençar a l'interior de la llastra esperant que s'hi quedés quelcom empotrat. Va tenir sort. S'hi va penjar, ja no podia més i va colocar el primer buril de la mítica cinquena reunió de la valentin.

Les meves anècdotes

Jo també vaig arribar esbufegant al final de la baberesa del 6è llarg. Vaig anar corrent el 4 i el 4.5 tant com vaig poder. El 4 es va quedar a mig camí. Em vaig penjar del primer taco de fusta, reforçant amb el 4.5, necessitava recuperar pulsacions. "Tranquila Estel, ha aguantat 32 anys, no marxarà ara!" em deia a mi mateixa mentre mirava de calmar-me. Segueixo camí, dos tacos més, un d'ells es belluga. Cada cop és més ampla la baberesa, m'hi puc empotrar per reposar incòmodament. Moment de tensió, fa uns 5m del darrer taco, impossible colocar res enlloc, ni ara ni ens els propers 6 o 8m. Em poso taquicàrdica, la roca no és bona, puc fallar en qualsevol moment! "D'acord Estel, no tens més opció, mira bé on poses mans i peus i endavant, ho pots fer!" Decidida em miro els peus per fer el 1r pas i veig un pitó a la meva esquerra. "Un pitó!" Passarà a la història com el pitó màgic. Vaig sentir que "algú" m'estava ajudant quan més ho necessitava i vaig tenir l'empenta necessària per arribar a la reunió salvant els darrers metres amb el 4.5 que encara tenia amb mi.

Una via guapa, lògica i molt exigent. Una altra gran lliçó montserratina.