Tard o d'hora tot torna!

Vaig deixar a mitges un post de la Festa Major, potser per cansament, per desinterès, no ho sé... Però us asseguro que no és que tingués poc per explicar.

Ahir vaig viure un d'aquells moments que et fa retrocedir en els anys, que et fan sentir valorada... Llavors t'adones que la gent t'estima més del que tu et penses i que allò que tu vares donar fa tants anys acaba tornant. És aquest agraïment, mitjançant abraçades o vasos de cervesa per part d'alguns incondicionals de l'antiga banda dels Timbalers del Vi d'Alella, el que ahir em va fer sentir gran, molt gran.

I més enllà de què després d'uns anys, els papers hagin canviat i ara siguin ells els qui em fan d'avituallament, m'he adonat que res del que doni avui passa desapercebut per més que moltes vegades no rebi resposta o agraïment. I això reafirma la meva necessitat de donar, perquè compartir dóna gustet i perquè en el seu dia ja em van ensenyar a través de Baden Powell que la verdadera manera d'obtenir la felicitat és fent feliços als altres. Sóc feliç de continuar mantenint aquests lligams!

Skalari rude club!

He d'admetre que em faig gran, ja no faig centenars de kilòmetres per veure un concert i fins i tot començo a perdre'm les festes majors del meu voltant. Tampoc és que em quedi tancada a casa, però prefereixo exprimir les hores d'una altra manera.

Però divendres de Sant Zenon vaig fer una excepció i vaig retornar a la meva joventut. Moltes van ser les hores que havia passat saltant i ballant davant d'escenaris d'arreu de Catalunya i en Juanxo Skalari em va transportar en el temps, especialment en aquell mític i gran concert del camp de futbol, juraria que era l'any 2002, amb Skalariak i Dr. Calypso. Grans temes van sonar a Arenys! I per acabar d'adobar la nit, Mr. Freak Ska, ex The Cabrians (que també vam portar a Sant Pol el 2003) van aportar un toc d'ska més jamaicà.

L'ambient i la gent en aquests concerts sempre m'ha fascinat. M'arribarà a aportar algun dia tot això el techno? Visca el Maresme, lliure i tropical!

Gra de Fajol

Més que una ascensió, una excursió xula i curteta, per l'aresta NE. Vam treure a passejar el material però vam parir un bon reportatge a mà de 3 càmeres. 

 

Aresta NE del Gra de Fajol

Dies com aquest i com els darrers caps de setmana em fan preguntar-me altra vegada com és que passo tants dies sense visitar el Pirineu. És deliciós anar a dormir sota el cel estrellat envoltada de siluetes de muntanyes que es deixen veure per un màgic reflex de la lluna. És un dels moments en els quals em sento més plena i no vull ser en un altre lloc, no em cal res més. 

 

Cim del Gra de Fajol

Prometo que per al proper repte portaré un fibron que funcioni! Aquest cim va dedicat a una princesa que ben poc coneix muntanyes. Des d'allà dalt i per a ella tots els meus passos convertits en petons! 

Tardor d'en Nebjeperura

Una clàssica de la Dent d'en Rossell, un viote! Matinguda i exigent, equipada al dente per escalar còmode, però amb material. Tots els llargs tenen trams i passos molt bonics, atlètics, de col·locació... 

Un gaudir sense parar a tota la paret, de dalt a baix. En destacaria alguns trets. Un tram de 6a potent i atlètic a equipar del 2n llarg. La concentració era tant gran que no hi tenien lloc les preocupacions. I després de currar-me el llarg més llarg de la via (vaig recuperar a penes 2m de corda) el premi va ésser una reunió comodíssima en una feixa sota un petit faig. L'ombra i l'aire fresc que es respirava era tant agradable, després de tant d'esforç, que no m'importava ja la força que havia de fer assegurar i recuperar corda. No volia marxar d'allà, va ser un gran moment de felicitat. Fins i tot em vaig encendre una cigarreta quan va arribar el company.

Amb els dos primers llargs ja teníem mitja via feta, i ens ho vam prendre amb més calma. A partir d'aquí ja no vam tornar a veure la cordada de davant. Va ser arribar a la R3 i veure la sortida que m'esperava i començar a cridar "mama por!" sense dubtar-ho ni un moment i fent el traspàs de material. Segurament no deu ser difícil però la xapa es veu lluny i la sortida al pati en aquell flanqueig impressiona i molt. D'acord, fem les fotos, però el canto d'allà dalt no és tant bo com m'havien dit. Jo mentre el col·lega em fa la foto no em deixo anar ni boja, la foto ja és prou impressionant! Amunt s'han dit!

El darrer llarg té una sortideta plaquera una mica puta, no és d'estranyar trobar-hi les dues xapes juntetes. Al final també hi trobem un extraplom, que amb motxilla li podríem pujar un "plus". Altre vegada un tram que es deixa fer però demana els últims alers. 

Aquesta super via va dedicada amb me oncle Eduard, un altre gran lluitador. Des d'allà dalt, molts petons!