Trencant l'oblit, l'Escorpí

El projecte va néixer a proposta d’en Luis Manzaneda, amb qui en Pau el tenia emparaulat. Amb el permís del Patronat autoritzat i les xapes comprades, en Pau va demanar-me d’acompanyar-lo en aquesta “reobertura”.

La via ja comptava amb un primer intent per part de Ramon Reina i companyia als anys 90, que arribava fins poc més de la meitat de la via, tal i com demostrava la corda fixa abandonada a la paret. L’intent va ser obert en artificial combinant espits, ploms i forats artificials per a puntes de ganxo. La nostra proposta ha estat reconvertir la ruta de manera que permeti l’escalada en lliure, substituint assegurances velles. El resultat és una línia mantinguda, vertical i tècnica sobre roca bastant bona, que permet l’escalada en lliure tret d’un tram extremadament desplomat, reservat només per a octavogradistes motivats.

Una bona opció per a dies calorosos ja que només entra el sol a la part superior cap al tard dels dies llargs de maig-juny. Segons diu en Pau, és la via amb més bona roca de la Nord d’Agulles i jo no li he sabut rebatre amb cap exemple. Aneu-hi i opineu!

Foto de l'intent de Ramon Reina

Les aventures de la reobertura

La primera visita va ser un dia de meteorologia dubtosa. La roca ens va sorprendre molt positivament. No es veia fàcil però la línea era inspiradora. L’equipament que anàvem trobant era divers: espits i ploms entre mig de forat picats per a ganxo. Substituíem peces antigues per noves procurant trobar el traçat en lliure més assequible. Personalment em sentia una mica incòmode. No es tractava d’obrir, però tampoc de restaurar. Era una reobertura d’una via començada i costava adaptar-se: no em sentia còmode si canviava l’ubicació de les assegurances, però tampoc si no ho feia, mirant d’evitar panys de roca dolenta o desploms. Mica en mica ens hi vam anar adaptant.

Tot i que no ens va sorprendre, quan en Pau just es decidia a dividir la primera tirada i instal·lar una reunió, es va posar a ploure amb ganes. El xàfec va durar el temps just per a la instal·lació. -Petate a punt!- Vaig cridar des de peu de via observant la paret tota molla, disposada a netejar i progressar com pugués. 

Quan vaig arribar a la reunió ja no hi havia excusa, amunt! Vaig pujar i baixar constantment per provar els passos, posant les xapes que considerava. La negror al meu voltant era tan gran que semblava s’hagués de fer de nit. Es podia intuir les cortines de pluja passant a la vora, però només ens va arribar un fort aire i quatre gotes. -Reunió!- Havia quedat una altra tirada que, tot i ser curta, segur que també seria intensa. I abans retirar-nos en Pau va començar una nova tirada fins quedar-nos sense expansions. Cap al bar doncs! Encara era prou aviat i vam baixar cap al Bruc en busca d’una bona recompensa. Una primera hidratació amb bona companyia a la Tasqueta i tot seguit sopar romàntic al Sant Jeroni. L’endemà, tot i el cansament, ens vam aventurar a la Frec a frec.

La segona i tercera visita van ser seguides, fet que ens va permetre deixar material a peu de via i escurçar el segon dia d’aproximació des del Casot en comptes de Can Massana. No ens vam entretenir a alliberar res perquè sabíem que portaria feina i jo no tenia els dits en bones condis. Vam anar a la idea i seguint la feina. Mica en mica la roca va anar deixant de ser bona per ser dubtosa, avançàvem lents i amb dubtes. Vam aconseguim acabar la 3a tirada i afegir-ne dues més de curtes. A la quarta reunió ja vaig arribar a la vora del cap de la corda fixa on acaba aquell primer intent. D’allà, en Pau va afegir una 5a tirada completament nova fins a trobar-se un repla, compartint reunió amb la via Rapsodian de l’Hita, sota un gran desplom.

Després d’haver descobert que durant el primer intent d’obertura d’en Ramon Reina i companyia els anys 90 havien fet servir l’hamaca, ens vam animar a seguir l’exemple. Crèiem que repartir la jornada en 2 ens ajudaria a estar més ben descansats per encadenar una via que esperàvem que ens portés feina, però no va ser així. 

Amb tot l’equip de bigwall ens vam plantar a peu de via una jornada ja bastant freda. En Pau va destinar un parell d’intents al primer llarg que té una tirada rabiosa i no és bo per escalfar. La resta fins a R5 ens va anar sortint a vista sense masses escarafalls. Tot i haver sortit prou tard, no eren ni les 4 de la tarda i sols ens quedaven dues tirades. Vam dubtar si seguir amunt, passar pel bar i dormir a casa o bé consumir la llum que quedava rebentant a pegues l'inassolible bombo. Ens vam dencantar per la segona opció i Di Parés va sortir a l’acció a cremar totes les politges. Vaig fer alguns progressos però seguia sentint la tirada fora del meu abast. De fet, els moviments em van fer pensar bastant a la moon board, que tinc autoprohibida per motius de salut.

L’endemà al matí, després de passar una nit força agradable si no fos per la rave de la carretera a les 4 de la matinada, em vaig limitar a fer A0 de 2n. Vam aprofitar per acabar de sanejar la darrera tirada, possiblement on la roca és més mediocre. Esperem que aquest fet no desmereixi una bonica via.

 

 

  

Trencant l’oblit perquè, en aquesta ocasió, volem fer memòria de l’amic Luis Manzaneda i en Ramon Reina, els ideadors d’aquesta nova proposta; però també volem fer memòria de tots aquells moments de la història que s’han intentat silenciar.

Garreta

Ja fa temps que tenia ganes de repetir les vies que va obrir en Pau (majoritàriament en solitari) a Garreta, doncs el record que en tinc és de molt bon gust de boca. Així que fa pocs dies ens hi vam acostar una tarda. Vam aprofitar l’avinentesa per fer una bona sanejada de fissures, on la vegetació havia guanyat molt de terreny. Quina llàstima! -vaig pensar- Vies tan bones i tan desaprofitades. 

Són vies amb bona roca, gràcies a la feina de saneig que s’hi ha fet, que apretenen una mica però no ofeguen i, a més, donen força joc a l’autoprotecció. Una via pot ser un bon plat per a una incursió ràpida, però també es pot completar el plat escalant dues o fent la trilogia completa. Totes elles estan equipades per baixar còmodament en 2 ràpels. Per a mi, la més bonica és la “Mai seràs berguedà”.

En definitiva, una ganga que no us podeu deixar perdre on tothom hi és benvingut, sigueu berguedans o forasters.

Canadà III: Canmore - Bow valley

L’arribada a la zona, per a mi, va ser una mica estressant per la complexitat dels múltiples parcs que hi ha a la zona. El funcionament encara no l’he entès, però hi ha parcs nacionals (com per exemple Banff o Lake Luis) i provincials (com Kananaski o Bugaboos) i cal un doctorat per entendre on ets i què has de pagar en cada moment. Però estar trepitjant parcs cada dia vol dir que sempre hem estat envoltats de boscos, muntanyes i llacs de postal, alguns d’ells massificats (com Lake Luis) i d’altres pràcticament deserts (com Ghost River). Exceptuant el darrer, en tots els inedrets ha costat allunyar-se de la Highway 1, l’autopista transcanadenca, fins i tot des dels campgrounds.

A les parets que hem conegut hi hem trobat calcari divers, en general molt bo i les vies poc escalades. Yamnuska, la paret amb més renom, ha resultat ser també la de roca més mediocre. També hi destaquen bons sectors d’esportiva que nosaltres no vam visitar (ni tan sols dúiem corda simple). El lloc que més ens ha agradat: Ghost River, la millor roca en un paratge salvatge i prou solitari. Per altra banda, el clima és més aviat plujós i quan la previsió anuncia probabilitat de pluja, significa que indubtablement plourà (i no pas poc).

A Ghost River

Snert’s Big Adventure, Yamnuska 250m 5.11b ****

Una via que porta el nom del gos que va conviure a peu de via durant l’obertura i us puc assegurar que de ben segur va ser una gran aventura pels gos, per la gran pluja de blocs. Així doncs, una via que es veu molt sanejada i que va millorant amb l’alçada. De fet, la part de dalt gaudeix d’un calcari excepcional que deixa molt bon gust de boca. Prou difícil en general, encadeno ben poca cosa i em marco un bon vol. La previsió de pluja s’acompleix però tot i l'amenaça, s’espera a que arribem al cotxe.

Sisyphus Summits, Ha Ling 520m 5.10d *****+

Una via moderada i equipada, que tot sovint té xapes fora de lloc però amb una roca excepcional en tot el seu recorregut. Només una de les 21 tirades és una mica decepcionant (de tràmit). Diuen que és la via de xapes més llarga de tota Amèrica del Nord. Per sort, ens toca el sol més del què esperàvem en una cara nord. Amb el fred que fa no ens entretenim gaire i escalem la via en 5h. Avui la pluja ens enganxa poc abans d’arribar el cotxe, però ens refugiem i esperem.

 

The Alt Left, East End of Rundle (EEOR) 335m 5.12a *****

Una via molt bonica i bastant equipada en roca de qualitat i buscant passar en lliure entre sostres i desploms. Ens va atrapar la pluja en el tram més assequible però vam seguir amunt, la via s’ho valia.

Zephyr, West Phantom (Ghost River) 180m 5.11a ****

Una via curta que escollim com a escalfament amb 4 tirades llargues que ens sembla força exigent i hem d’escalar amb calma. Cal navegar amb bon instint i confiar en les peces que, després de tants dies escalant en fissura de granit, totes semblen no quedar del tot bé. Ens posa bastant a lloc.

Dreams of Verdon, Wild West Wall (Ghost River) 250m 5.12b *****+

Una via sublim, d’aquelles que consumeix les pell i estripa les malles. Fem A0 ja a pocs metres del terra; després ens adonem que segurament és la secció més difícil de la via. La segona tirada, bastant obligada, m’encanta perquè em fa donar el millor de mi. La tercera, 45m de guerra amb passos molt fins que ja em fan sagnar. La següent, no tan mantinguda, són 50m i la cirereta és un bombo arribant a la R amb un fregament brutal. Baixem molt satisfets, sense que importi la caminada, que es tracta d’un passeig agradable sobre terreny pla i amb flaires a barbacoes.

 

 

La nostra estada acaba amb una incursió a Lake Luis, a peu, ja que no hi ha possibilitat de reservar shuttles i les alternatives són molt cares. Ens decantem per la Globin Wall, però per diversos motius deixem la via a mitges. Segurament hagués estat més interessant visitar el sector d’esportiva. La veritat que, aquests indrets tan sobreexplotats pel turisme són desagradables. Llacs com aquest n’hem vist a patades i això de demanar tanda per fer una foto a mi em fa bastanta pena.

El cert és que la nostra estada a Canadà va acabar a Squamish, però aquest és el darrer capítol del viatge que anuncia una tornada a les rutines imminent. Un viatge dormint diàriament en una petita tenda que massa sovint hem muntat i desmuntat cada dia. Malgrat trobar a faltar les comoditats de la furgo, habitualment hem acampat lliurement o pagant un preu simbòlic i quan hem pagat més de 10$ ha estat en busca d’una merescuda dutxa. Admiro la cultura de camping d’aquest país (i d’EEUU) que, al mateix temps que gaudeixen dels espais amb molta més llibertat, els cuiden i respecten com enlloc; amb lavabos a tots els aparcaments i fins i tot a més de 2.000m d’alçada; amb tauletes i brosses a tots els racons; amb panells divulgadors i explicatius sobre les conductes adequades en vers la presència d'óssos, sobre les restriccions per nidificació i la detecció de nius, etc. A més, existeixen associacions com SAS (Squamish accés Society) o Friends of Bugaboo Park que protegeixen els espais mentre alhora vetllen per donar facilitats als escaladors. Potser en pordríem aprendre...

Canadà II: Bugaboos

Un indret perdut i peculiar que m’ha sorprès en molts sentits. D’una banda, per la immensitat i verticalitat de les seves parets granítiques, que no hi caben a l'objectiu d’una càmera convencional i que em fan sentir molt petita. D’altra banda, la brutal erosió de l’entorn que, en una visita d’estiu tardana, complica moltíssim els accessos o descensos amb camins verticals pedregosos impracticables després de la descoberta glacial, despreniments, etc. Així doncs, dos factors importants (la dificultat i les condicions) que han limitat molt la nostra oferta escalable. També ha estat sorprenent la gran plaga de mosquits que hi ha a tota la vall, des de Golden fins a Radium i fins a cotes altes de Bugaboos que ens ha fet buscar refugi a les hores punta del vespre doncs conviure amb ells a l’exterior era del tot impossible. Mai havia vist res semblant. I posats a parlar de la fauna de la zona, dir que vam poder veure diversos ossos negres americans des del cotxe al llarg de la pista d’accés al parc. I també, vam conviure amb tota mena de rosegadors (marmotes, esquirols, ratolins, etc) que visiten les tendes dels camps cercant menjar. Justament per evitar-los l’accés al menjar i al material, calçat, etc. als camps hi ha lockers i penjadors. Tot i que diuen que ja no hi ha incidents des de fa molts anys, també vam protegir el cotxe a l’aparcament amb una xarxa de galliner per evitar que es mengin els conductes de combustible.

Està clar que, per tot plegat, i també per una meteo poc estable i de mala predictibilitat, fa que entrar a Bugaboos Provincial Park sigui tota una aventura que nosaltres decidim viure en dues etapes: una a l’Applebee Campgorund i l’altra a l’East Creek Biby.

A l’Applebe arribem trinxats i amb un cel amenaçador de manera que ens decantem per l’opció més accessible i menys compromesa de la qual en disposem informació:

McTech Arete, Crescent Spire 150m 5.10- ****

Exceptuant un llarg més aviat de tràmit, la via és guapa i es deixa protegir al gust. S’ens queda curta i en Pau s’avorreix una mica. Mitja estrella és per un friend que vaig treure sense esforç!

Padle Flake Direct, Crescent Spire, 150m 5.10 ****

Un cop descartada la idea inicial d’escalar el Bugaboo Spire tornem al mateix lloc. Aquest cop una via més difícil i mantinguda que l’anterior. Escaquegem un squeeze impossible d’assegurar per la dreta. Durant el camí de tornada deixa caure un xàfec que, per sort, podem esquivar refugiant-nos sota un  gran bloc.

  

A l’East Creek Biby arribem després de gairebé 5h d’aproximació, travessant tot tipus de relleus ben alpins. L’Snowpatch col ja fa dies que està impracticable cosa que ens allarga el camí. Tot i el desnivell i el pes de les motxilles gaudim molt del recorregut. Algunes tendes al coll ja apunten que demà no estarem sols a la via. I puc parlar de LA perquè és la més mítica del país. Mentre menjàvem els nostres liofilitzats, ja ben instal·lats, va aparèixer un helicòpter que va descarregar 4 escaladors amb material, queviures i comoditats per una setmana. La sensació costa de descriure però seria bastant semblant a la impotència.

 

Bechey-Chouinard, South Howser Tower, 700m 5.10 *****+

Una via del 1961, sense cap expansió i ben poques assegurances fixes. D’aquelles vies que et fa fer un vitge en el temps i ampliar els coneixements sobre la història del lloc i dels protagonistes de la primera ascensió. Arribem, tal i com volíem, amb les primeres llums al punt on es recomana encordar-se i ja tenim al davant dues cordades. Ens esperem un temps prudencial ja que la cordada canadenca que tenim al davant  sembla controlar amb la corda recollida el gri-gri passat i la traccion per progressar a l’ensamble. Però en Pau no triga a impacientar-se i surt per la banda esquerra. Els perdem de vista per complet ràpidament. Arribem al peu de la primera tirada de 5.10 atrapant una altra cordada. En Pau, sense dubtar-ho, segueix atropellant. Em passa el relleu i, just abans del gran diedre, em deixen passar. Surto, espitosa, amb la pressió de saber que estic fent esperar molta gent i amb la rasca que carda no és agradable. 5.8?? Collons! Se’ns posa a pedregar (doncs sort que avui era el dia bo). Un squeeze que no cal adjudicar dons en Pau l’escaqueja per una variant de 5.10 de dits brutal. El 5.10 tension no ens treu la son i amb un total de poc més de 6h som al cim. Un cim que no gaudim gaire ja que segueix bufant fort. Fem una dotzena de ràpels amb corda simple, observant la glacera dels meus peus i pensant per què carai no hem agafat el piolet? Afortunadament arribem al la tenda sense cap entrebanc vora les 4h de la tarda. 

 

 

 

Ens hagués agradat compartir batalletes de la jornada amb la resta de cordades del camp però no va aparèixer ningú fins passada mitjanit, quan ja feia hores que dormíem. A les 8h del matí ens desperta un altre helicòpter. No pot ser! De seguida ens vam percatar que els veïns havien desmuntat el camp base i a l’equip de 4 que havien arribat el vespre anterior hi faltaven dues noies. Una altra cordada que va descarregar el mateix helicòpter ens va posar el dia sobre un accident que havia patit una de les noies. De la cordada que havíem avançat a primera hora a la Bechey no en vam arribar a saber res (van domir fins tard). Tot plegat ens va fer reflexionar durant les hores de camí de baixada. Reflexionant, també, em vaig adonar que les úniques xapes que he vist aquests dies són a les instal·lacions de ràpels. En Pau em va explicar que l'ètica de les obertures a la regió és sense trepant, només s’hi poden posar expansions a mà.