Fam de tu, Roca Gran d'en Ferrús

 

Una via extraordinària que cerca l’espai en el pany més guapo de la paret, cosina de les veïnes Conill i Leon i que, com elles, transcorre sobre roca brutal en gairebé tot moment. Un traçat atrevit i mantingut que, tot i predominantment estar equipada, obliga a escalar metres i a protegir-se quan la roca ho permet (L5 completament equipat, el doble “1” és només per a L6). Millor deixar assecar la paret uns dies després de fortes pluges.

Personalment he gaudit i après molt d’aquesta obertura, assaborint el rocam que ens hi hem trobat que m’ha convidat a donar el millor de mi mateixa sense por a volar. De fet, m’he endut quatre vols (dos d’ells amb trepant). És per això que em ve de gust compartir les aventures viscudes durant tot el procés. Atureu aquí la lectura si no voleu massa pistes sobre què us trobareu.

La primera visita va resultar un petit fracàs, ja que em vaig deixar tot el meu material individual (talabard, peus de gat, assegurador…) i també un joc complet de cintes. I de tot plegat me’n vaig adonar en desfer la motxilla a peu de via. Ja deia jo que portava poc pes!… En Pau es va atrevir a obrir uns metres tot i l’assegurament un xic precari.

Les ganes no ens van poder fer esperar gaire dies. I us prometo que després de la segona visita la motivació era encara més gran. Seria possible un recorregut de qualitat semblant a la Conill? Inicialment pintava bé… El traçat resultava valent, ja que l’espai lliure de paret és limitat i estàvem forçats a travessar sostres i desploms. L’objectiu era aconseguir fer-ho en lliure.

En Pau va fer una bona feia en la 1a tirada, on li va caldre posar algunes xapes per progressar per una placa brutal. El resultat final varen ser 55m amb un inici prou assequible que comparteix uns metres amb la Xibalbà. Però, sense haver pogut escalfar massa la paret es posa vertical i no dóna gaire treva fins la reunió.

 

Vaig agafar el relleu, encarant la tirada que m’havia tocat amb una barreja d’il·lusió i por pel petit tram desplomat que havia de superar. La roca al començament era un escàndol, prestava a ganxejar, tot i que a mi em semblava una pèrdua de temps. Em vaig encallar assajant un pas per sortir de la 2a xapa. En visualitzar un lloc on creia poder parar per posar la següent, vaig sortir decidida a donar-ho tot o volar. Vaig xisclar un pas rere un altre fins arribar a un punt on em vaig poder aturar i respirar. Encara amb les pulsacions disparades i la cama fent la moto vaig posar la tercera xapa. Llavors les dificultats van minvar, ja la paret tombava endavant per una placa d’adherències que seguia essent brutal fins la reunió. Vam afegir una xapa a posteriori a petició d’en Pau que va posar en dubte les assegurances que havia jo emplaçat amb molta imaginació.

La tercera tirada cal compartir alguns cantells amb els líquens però, tot i així, és sublim. La cosa es complica a l’alçada del sostre on, si no tenim bon ull, ens costarà evitar la tentació de fer un A0 d’un cordino amic. Renoi quina roca!

La tercera visita va ser en un dia força calorós, després de pluja. Vam decidir entrar per la Conill, essent conscients que allà també cal escalar. En especial la 3a tirada té un punt rebuscat de llegir i força exposat que ja hem viscut diverses vegades (doncs el comparteixen Leon i Conill). Vam arribar a lloc a mig matí. Tan bon punt vaig sortir vaig colocar algun friend “canyón”, cosa que al Ferrús sempre és motiu de celebració. Vaig decidir tirar pels líquens i, amb un parell de xapes que protegeixen de la repisa, vaig aconseguir superar el primer tram vertical. Havia de travessar la Conill, cosa que sempre fa respecte i amb tres xapes i un bon fregament vaig arribar al punt òptim per a la reunió. En Pau es va queixar d’alguna hòstia. Llavors va sortir ell en la tirada que preveiem més difícil. Va superar un desplom amb molt de cantell, brutal fins atansar una fisura de roca un punt delicada, que deixa ben protegida. Li vaig prendre el relleu. Després de posar un parell de xapes, vaig sortir valenta però vaig caure al parany. Sense poder posar res ni aguntar-me, em vaig veure obligada a recular i vaig volar a mig camí. Molt fanàtic, adrenalina a tope! La caiguda va ser neta malgrat el flanqueig que m’havia marcat i seguia tenint moltes ganes d’apurar. O ganxejo o volo! Però la feina va quedar per a una propera jornada…

La quarta visita va ser un 4 d’agost (una jornada no tan fresca com la de 2 dies abans a la via Rata Morta). Decidir anar a la via no va ser fàcil, ja que durant mesos he cregut que no estava preparada per afrontar el repte tal i com la via mereixia. Encara a la mateixa reunió, quan en Pau em va preguntar si volia sortir, vaig dir que no. Poc després vaig dir, fem-ho a sorts i gràcies a la seva insistència vaig acabar accedint. Feia mesos que somiava tornar a enfrontar-me al repte d’acabar la tirada que vaig deixar a mitges, però el meu estat físic em generava molts dubtes. A pilota passada estic molt contenta i orgullosa d’haver-ho fet. Tota la pressió que jo mateixa m’imposava era perquè creia que la via mereixia el millor de mi i li ho vaig entregar. El resultat, segons el meu parer, la nostra obra mestra. Des de l’arribada al cim fins a agafar el bolígraf, vaig viure una sensació gratificant d’orgull i també de cansament molt grans.

Vaig seguir la feina allà on l’havia deixada la darrera visita, buscant com progressar en el desplom i poder aturar-me a perforar. Vaig avançar i retrocedir diverses vegades fins aconseguir-ho, dedicant tres hores per afegir només tres xapes! La quarta se’m resistia i després de tres intent i un vol, vaig demanar el relleu. En Pau va rematar la feina fins la reunió afegint dues xapes més. En la tirada següent vaig celebrar un petit tram de fisura que me va permetre l’autoprotecció i mica en mica les dificultats van anar minvant. En Pau va rematar la feina superant un bombet que, buscant la roca entremig de franges de vegetació, el va portar als metres finals de la Leon. 

La cinquena visita era l’atac per a l’alliberament que ens esperàvem molt més difícil. Vam encadenar tota la via al primer intent (cadascú els seus llargs) exceptuant una secció obligada que estava completament molla de L2, un petit tram de L3 que vam repetir i un vol a inicis de L5 al trencar un bon bolo. Al moll L2 per uns moments ens vam veure rapelant sense poder passar, però finalment ho vam resoldre i vam arribar dalt amb temps suficient per a què en Pau provés el  penúltim llarg de la Leon, on va caure ja farà uns anys. 

 

Alçant el vol, en Pau super pendent!