Veus silenciades, Canalda

Soprenentment bona! Aquest és el pensament que vaig tenir des que vaig arribar a peu de via fins que vaig sortir per dalt. Reconec que les expectatives eren baixes doncs la roca que estic acostumada a trobar en aquest bonic racó del Solsonès tot sovint és força decepcionant. Però només veure el pany de paret em vaig motivar fins al punt de fer el rotpunk de la via, però no sense lluitar-ho, bombo rere bombo. El premi, una bona contractura d'esquena per tot el cap de setmana. 

Els friends serviran per amanir una mica un traçat que es troba força equipat. A la 2a tirada hi ha una placa un xic expo però es pot contornejar per la dreta seguint un diedre un xic brut. L3 és la tirada més difícil i mantinguda, amb més bona roca del què aparenta a primer cop d’ull, protegida per tentar. Personalment em va encantar la gatera de L6, on no toca més remei que posar-se còmode i arrossegar-se. En definitiva, una via molt divertida que podria classificar-se en el top 10 de Canalda tot i que no pretenc fer col·leccionisme en aquesta paret i, per tant, la comparativa és odiosa. 

Les il·lustracions de la ressenya parlen per si soles. En Pau ha plasmat l’intent de la societat actual d’acabar amb la llibertat d’expressió per la força, assassinant periodites a Palestina  (més de 200) i empresonant artistes que narren veritats incòmodes, com Pablo Hasél.

 

 

Taghia, de nou

Un viatge diferent al de la meva primera visita a Taghia, ara fa 7 anys. El plantejament era ambiciós i des del primer moment ens vam adonar que no estàvem a l’alçada de les vies que ens havíem proposat. D’una banda, en Pau duia les mans ferides amb cremades d’una caiguda sobre el gel molt recent i, de l’altra, vam haver d’assumir que el grau que predomina és collat i, tot sovint, més obligat d’allò que diu la ressenya. A més, també calia assumir que ja no estem en condicions físiques com per escalar sense repòs vies dures, llargues i obligades. Un altre factor condicionant va ser la meteo. Tot i que no va ploure un sol dia de la nostra estada, feia fred i força vent, fet que complicava escalar a l’ombra. Però al sol de la paret de les Sources podia arribar a ser encara pitjor. També cal sumar un fet no tan condicionant que era l'abundància d'aigua degut al desglaç d'un hivern anormalment plujós. Tan els rius com les surgències sobrepassaven límits i dificultaven els accessos. Per exemple: per arribar a les Sources sense ficar-se dins el riu calia parir un bon tomb seguint una sèquia per al banda dreta i travessar per damunt la surgència. Per accedir al Taoujdad calia escalar el primer llarg de la Cañon Apache i desgrimpar per tornar a travessar el riu. 

LES NOSTRES ESCALADES

Mano du Marroc, Oujdad, 300m 7b+ (7a obligat) ****

Escalem amb molt de fred fins a R6 i patint: jo assumint tota l’escalada de 1r i suant la gota per passar per les dues primeres tirades molt obligades i exigents i en Pau per portar les mans embenades. Una via que semblava més assequible del què era, per nosaltres 7a obligat. Llàstima de l’abandó perquè la part de dalt es veia ben guapa! Tot i que es rapela còmodament, per la feixa se surt còmodament caminant.

Fat guide, Les Sources, 250m 7b+ (7a obligat) *****

No rasco bola al 1r llarg i m'he d'esforçar per passar de xapa a la xapa. La resta de la via la gaudim molt més, amb bones excursions i una última tirada excepcional tot i que mal equipada (espàrrecs sortints i distàncies molt desiguals entre xapes).

 

Tète o croce, Taoujdad, 550m 7a+ (6c+ obligat)

Bona via però massa exigent per al moment (motivació baixa, cansament alt i fred polar). Ens enduem un mallon de la 2a tirada, ben atlètica i obligada. L’apuntem a la llibreta de pendents i optem per un pla B.

Canyon Apache, Akka N'Tafrawt, 355m 6c+ (6b obligat) ****

Com a pla  B repetim aquesta via i ens arrosseguem, fet que desentona amb el bon record que en teníem de la primera vegada (diferent per a tots dos). Curiós! 

 

Axe du mal, Tadrarate, 600m 7c (7a obligat) *****(+)

Decidim assegurar el tret amb una via de qualitat contrastada que en Pau ja havia escalat. Resulta ser segurament la millor via que he escalat mai (gràcies Pau per acompanyar-m'hi!). Metres i metres amb un roca de qualitat superba, esmolada i adherent, en definitiva, d’una qualitat indubtable i que, juntament amb les assegurances (justes, però a distàncies raonables) permeten donar-ho tot a cada pas. De fet, les dificultats de 7è grau estan força concentrades i la major part de la via és deixa escalar en un 6c+ matingut de somni. Només recordo uns passos desagradables per superar un marcat sostre taronja de 7b (o A0), amb un tacte curiós. A destacar el avantpenúltim llarg, per a mi, el més obligat de la via! Una via de les que no s’obliden. Anthropocene queda anotada a la llibreta de pendent (la germana gran, tot i que, segons diuen, no tan gran).

 

 

Anzar N’Tafouyte, Les Sources, 180m 6c+ (6b obligat)  ****

Entrant pel 1r llarg (ben guapo sobre un diedre desplomat) de la Belle et Berbere. Unes primeres tirades assequibles sobre fissura espectacular. La 2a tirada de 6c+ molt forçada parasitant totalment la veïna, fet que treu encant perquè són plaques en les que cal navegar. 

 

Ihla Fatima, Oujdad, 400m 7b (6c+ obligat) ****

Via interessant, amb llargs molt guapos i d'altres més mediocres (els més assequibles), amb una primera tirada força mantinguda i obligada en un punt. Rapelem fins a la feixa i sortim caminant còmodament.

Tio Canya, Roc dels Collars

                                        

Una vieta curta, però interessant, fàcil de combinar amb veïnes, de dificultat moderada, en comparació amb la resta de vies de la paret, però mantinguda i obligada. El traçat, majoritàriament placa amb denominació Collars, es deixa amanir amb flotants. En destacaria la tercera tirada, estranyament sinuosa, que escapa del pany més fàcil i brut i aposta per la verticalitat. Per resoldre l’atzukak d’arribada a la reunió caldrà bon ull i un xic de fe.

Molt contenta de la feina feta i de deixar-me portar navegant instintivament per aquestes plaques de somni. Hem dedicat dues jornades d’obertura. Durant la primera visita obrim les dues primeres tirades. Fem una segona visita, després de les fortes borrasques de febrer amb la paret regalimant, durant la qual afegeixo dues xapes i algun pont de roca a la primera tirada i acabem la feina de nit. En la tercerca visita dediquem unes 3 horetes per la repetició i l’alliberament de la via que completem amb la via Komando Cerdanya. Un dia divertit, durant el qual compartir moments de vibració i rialles amb en Valentí i l’Aniol que, en un inici escalen la via Josep Pla. Abandonen el projecte per aquell dia per l’estat dels ploms de la tirada d’A3 i es decideixen a provar la nostra via recent sortida del forn. Quin patir veure’ls! Tot i els moments de tensió que han viscut encara som amics!

Aquest cop escollim el nom de Tio Canya, per aquella cançó d’Al Tall, escrita el 1976, que explica a través d'una història d'humiliacions lingüístiques durant el franquisme, el procés de substitució lingüística al País Valencià a través de la història d'un vell entranyable (Tio Canya) i els seus problemes per no entendre el castellà.

Fa 50 anys d’aquesta cançó però, malauradament, és més vigent que mai ja que les històries de persecució del català es repeteixen al País Valencià. Els seus governants segueixen esforçant-se a reprimir la llengua i la cultura amb mesures com l’eliminació dels autors catalans del currículum de literatura de Batxillerat, o amb l’intent d’escriure el topònim de València amb accent tancat, o retallant els pressupostos de cultura i educació així com la partida dedicada a l’acadèmia valenciana de la llengua. Si Tio Canya aixequés el cap, de ben segur es preguntaria què ha canviat en 50 anys?

Aprofitem aquest via per donar tot el suport als autors (músics, escriptors, etc.) valencians que segueixen aixecant la veu en català perquè com deia l’Ovidi hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.

  

 

 

La picota, El Roget

 

Una línia que aprofita un espai verge del Roget on hi trobarem un rocam espectacular, sobretot en la 2a i 3a tirada. Per entrar a la paret aprofitem el primer llarg de la Dents del Lleó, un xic herbós però molt bó que, malauradament, no ens ajudarà a escalfar gaire per a la segona tirada. Aquesta ens posarà a prova ràpidament ja que té un xapatge mangui d’un pitó en un pas clau. No obstant, les dificultats no minven, així que cal dosificar esforços i ser molt àgil en la lectura, que no és evident. De fet, la intensitat de la tirada, es manté fins a la reunió. La tercera tirada és mel. En la quarta caldrà navegar una mica, però alguna assegurança afegida a posteriori ens ajuda a evitar els trams més descompostos. En la darrera tirada la roca és més bona d’allò que mostra la seva aparença.

Una picota és una columna de pedra o fusta sobre les quals s’exhibien caps i cossos dels condemnats per les autoritats civils exposant-los a la vergonya pública, en símbol de la justícia, entre els segles XVI i XVII. Una barreja entre vergonya pública, fàstic i odi és el sentiment cap a Trump, un polític corrupte i manipulador que, al marge de tota llei, s’atorga tots els poders i comet delictes d’ocupació, usurpació, conspiració, falsificació, abús sexual, assassinat, etc. En definitiva un grandíssim fill de puta que mereix passar per la picota!

A més, de tot això, ell també és el responsable directe de la cancel·lació de la nostra lluna de mel, planificada per al proper mes d’abril als EUA, que m’havia de portar altre cop a la tan anhelada vall de Yosemite. La causa no és més que haver visitat Cuba, després del 2021, viatge que en Pau va fer en clau humanitària, però que Trump interpreta com a motivació terrorista. Per aquest motiu, estava obligat a tramitar un visat de 180 $ en visita presencial a Madrid a dos mesos vista. Que els donin a tots pel sac, Trump, Netanyahu i els seus aliats. Ens quedem sense viatge però com mínim m’he quedat ben descansada. A la picota!

 

La primera nit

Una via que, com les veïnes, presenta un primer pany de roca més caòtic, amb vegetació i alguns blocs. No obstant això, puc afirmar que la 1a tirada ha quedat prou interessant i mantinguda amb un el punt afegit d’haver d’amanir força el traçat en autoprotecció. A la R1, el pany de roca canvia, es torna més gris i compacte; així doncs la segona tirada s’obre pas per una petita fissura, i recorre per placa de mini regletes el tram més difícil i matingut del la via, que no dóna treva fins la R2, amb algun tram una mica crustipànic, un terme molt divertit que defineix aquells cantells dubtosos, que sembla que hagin d’arrencar-se, però no ho fan. La darrera tirada és curta però amb una arrencada intensa seguida per un tram més assequible amb alguna excursió. Per a un menú complet, recomano combinar-la amb la Tri Dragons, per a mi la millor de la paret.

Fa cosa d’un any vam començar la feina fins a R2 i recentment hem rematat la feina en una jornada en la qual en Pau va repetir la seva primera tirada on va afegir dos parabolts i un pitó i jo vaig acabar de sanejar algun tram. Després em tocava repetir L2, i amb el superpoder de la motivació que em surt en el moment de repetir els nostres llargs vaig encadenar en un pegue que va durar gairebé una hora, durant el qual deia s’acosta la bomba!, perquè tenia la sensació de que en un moment o altre em petaria algun cantell i alçaria el vol, vet aquí el significat de crustipànic! Els meus braços van necessitar uns minuts de repòs abans no vaig ser capaç de muntar la reunió. La tercera tirada la vaig obrir ràpidament i, després que en Pau la netegés, em vaig despenjar per repetir-la.

Va ser el record d’aquella primera nit que vam compartir en Pau i jo després d’un còctel d’escalada al Montroig i festa a l’ermita de Montalegre allò que ens va portar anomenar la via, tot escoltant la banda sonora de Sau, que també em porta molt bones vibracions.

A gaudir-la!

  

Les 5 estels del 2025

 

Un any molt difícil per mi, al llarg del qual he hagut de conviure amb una capsulitis d’espatlla (espatlla congelada) i un turmell que, després d’una operació, segueix fent la guitza. Malgrat tot plegat, la meva tossuderia m’ha fet escalar, amb més o menys condicions, una noratena de vies i 18.000m verticals, cosa que no està gens malament.

Si bé és cert que cada vegada costa més escalar 5 estels a la vora de casa, tinc la sort d’escalar sovint a la Sud del Pedraforca on pràcticament totes les vies són 5 estels. Anant una mica més lluny, la via que més ha aconseguit seduir-me aquest any és El beso de la cobra a Paret de Sanzuelo en l’ascensió de la qual els seus autors ens acompanyen fins a peu de via. És mantinguda i exigent, com ens agrada!

Pel què fa a les obertures vull destacar la Fam de tu, per a la qual sento un lligam molt especial, per l’esforç dedicat, proporcional al resultat final de la creació. Una via que espero ser capaç de repetir sovint! La segona via a destacar és la Via del Manza, a qui també hem dedicat molt de temps, proporcional a l’estima per Montrebei i pel nostre amic Luis.

Viatjar obre portes a tastar roques exòtiques, en parets verticals i entorn de postal. De totes les vies a l’estranger en destacaria el Muro Giallo a la Cima Piccola di Lavaredo, de les vies més verticals i mantingudes que he escalant mai, 320m amb dificultats rondant el 6c/7a (6c+ obligat), amb un pati impressionant. La segona, la Lilith al Rätikon, una escalada sobre calcari extraordinari en la qual ho vam donar-ho tot.

Molt agraïda pels moments viscuts el 2025, només em queda desitjar-vos un any ple de bones aventures, bona companyia i bons àpats!