Tupamaros, la Proa

El passat dissabte, amb ambient de Trobada d’Escaladors/es vam rematar la feina de la nova via a la Proa, una ruta curta però intensa amb roca sputnik típica del vessant sud de Montserrat. Aprofitem un antic projecte que tenia una sola xapa a peu de via, per afegir-hi dues noves tirades i escaig per acabar sortint per la veïna Boscanero. Per a la via no calen friends, però pot ser interessant alguna peça per reforçar l’equipament arcaic de la via veïna en el tram final de la paret.

M’agradaria fer un petita menció al dia que vaig atrevir-me a sortir a obrir la segona tirada, després de molts mesos sense agafar el trepant i pràcticament sense escalar. La por que vaig passar no la calmava ni cantant, però la confiança que em va anar regalant la paret mica en mica em va fer créixer i oblidar-me de les meves limitacions, talment com si la paret i el meu cos haguessin arribat a un acord per autoritzar-me el pas. Una jornada que va començar amb un esmorzar entre bons amics a la Cassola i que, sense dubte, guardaré per al record.

Per acabar, vull fer referència al nom escollit. La idea sorgeix com a petit homenatge per la recent defunció de Pepe Mujica, el combatent uruguaià que, a més d’una llarga carrera de participació política, va ser militant del Moviment d’Alliberament Nacional nascut per lluitar contra la ultradreta i l’imperialisme Yanki que amenaçava al país als anys 60 i 70. Vull estendre també la dedicatòria als bons amics uruguaians que la vida m’ha regalat!

   

 

Barra lliure, Aeri

L’endemà de la Trobada d’Escaladors/es de Montserrat escollim la via Barra Lliure de l’Aeri, per anar a depurar les toxines i desemboirar el cervell, esperant a tenir la paret a l’ombra. Mala elecció! No pel fet que la via sigui dolenta, ja que transcorre per plaques nord-montserratines prou interessants sinó per l’assegurament que, tot i ser abundant, és extremadament precari. Diverses evidències ens fa dubtar en tot moment de la fiabilitat de les xapes: xapes petades (alguna d’elles substituïda), xapes esquerdades, xapes de reunió que es fragmenten a la mà, xapes aixafades impossibles de xapar ni amb cordinillo, pitons que salten…

Malgrat això, vam anar passant, no sense rondinar, fins arribar a la sisena tirada que travessa un sostre en Ae, moment en el qual desapareix el rastre de xapes. Es fa evident que hi ha hagut un despreniment important, enduent-se diverses xapes i, probablement, la sisena reunió. Donat que no hi ha cap rastre d’abandonament, suposem que som els primers a trobar-nos-ho. Amb resignació, rapelem per la Pany sense més incidents. 

Compartim aquestes fotos per tal d’advertir sobre la precarietat de la via i no recomanem anar-hi sense la intenció de restaurar-la i l’autorització corresponent.

 

Muixeranga, Paret del Montnou

Reprenc l’escriptura després d’una pausa breu presentant una petita via en un racó que em té enamorada. La paret del Montnou no destaca per res, és més aviat curta, discontínua, força herbosa i la roca és variable. Malgrat tot, té el seu encant, les vies es poden combinar i l’accés i el retorn (amb tot terreny) són agradables i ideals per a una coixa com jo. A més, sota el solet d’hivern és una paret la mar de comfortable.

Muixeranga és una línia maca i prou matinguda, que juga amb l’autoprotecció sempre que es pot. Només dues tirades d’una obertura en la qual només he participat a cop de martell i amb prou feines. En definitiva, es tracta d’un entreteniment mentre esperem la meva imminent recuperació per tornar al bacallà que tenim a mitges.

La via guanya un estel només pel nom escollit: Muixeranga, dolç i solemne com la melodia de la dolçaina protagonista de l’himne del País Valencià. La tria no és casual doncs ens hem solidaritzat (sobretot en Pau) amb l’horta valenciana pels fets catastròfics viscuts durant la DANA l’octubre de 2024 des del primer moment. I ara volem seguir al seu costat exigint responsabilitats per la nefasta gestió política de l’alerta meteorològica, perquè creiem que l´única manera d’alleugerir el dolor és fent justícia. Mazon dimissió!