Via del Manza, Montrebei

 

D'ençà que l’amic Manza ens va deixar en un tràgic accident a Montrebei, hem buscat la manera de retre-li un petit homenatge en forma de via a la paret on ens va deixar. En un inici ens vam dedicar a explorar exhaustivament el terreny que, no cal dir, és força limitat. Malgrat això, vàrem obrir alguna línia però no ens semblava digna del seu nom. Buscàvem un traçat que el representés, de llarg recorregut, on dominés l’aventura i calgués navegar amb astúcia. Finalment, ho vam aconseguir i hi vam dedicar cinc jornades de feina.

D’entrada, la primera gran dificultat va ésser obrir-nos pas entre els sostres de roca cutre que hi ha a la part de baix de la paret. En un primer intent, vam restaurar i netejar l’entrada de la via Vientos Peregrinos, però tot i els esforços dedicats, quedava un traçat amb molt mala roca i expo. Vam descartar aquesta idea quan els bons amics de la factoria Ganxets ens van oferir entrar a través de les primeres tirades d'un projecte de futur viot.

A mitja via, vàrem descobrir una reunió antiga de burins i un tram curt al seu capdamunt amb uns pitons que no vam desaprofitar, un fet que demostra que algú havia passat per allà molts anys abans i havia abandonat l’intent. Ni el Picazo ni cap altre habitual de l’època ens ha sabut resoldre el misteri.

Molts moments de tensió hem viscut en l’obertura, temptejant la roca al nostre voltant i qüestionant si era imprescindible fer ús d’expansius, intentant estar a l’alçada de l’ètica dominant al temple. Sempre que hem pogut, ens hem decantat per seguir les debilitats de la paret (diedres i fissures típicament montrebeians) i, sovint, hem descartat plaques de roca molt atractiva, el pas a través de les quals haurien requerit força xapes.

Era tal el record de la tensió viscuda que el temor a repetir-la creixia sense poder frenar-lo fins al punt que en una ocasió, amb tot el material a punt per a la l’atac, ens va vèncer la covardia, sobretot a mi. A causa d’una temporada fora de joc per lesions diverses em costava sentir-me amb forces per a tal gesta. Tres setmanes més tard hi tornem, acollonits però decidits, i emprenem l’escalada en un calorós dia de juny. A posteriori pensem no n'hi havia per tant!

A mencionar alguns detalls pràctics a tenir en compte:

• Compte amb el fregament a L6. Seran molt útils bagues extra llargues per al fotogènic flanqueig final d’entrada a reunió.

• Trobareu un cordino amic al pas clau de l’L8, pensat per facilitar provar-ho en lliure però que esdevindrà una tentació per a molts.

• A meitat L10 NO seguir per un sistema evident de diedres i canals, cal marxar sobre placa fisurada cap a l’esquerra.

• Millor deixar l’L12 per al més alt/a de la cordada.

Com sempre, estarem encantats de rebre el retorn de les vostres repeticions, 400m poden donar molt de sí. Segurament no m’equivocaria afirmant que la proposta de graus que en faria el Manza de la via seria més collada que la nostra. 

Des de la reunió de la Latin, començant L3

Entrada a R3, ara totalment sanejada de blocs

 

Arribada fanàtica de R6

L7, el meu preferit

  

                                

Tupamaros, la Proa

El passat dissabte, amb ambient de Trobada d’Escaladors/es vam rematar la feina de la nova via a la Proa, una ruta curta però intensa amb roca sputnik típica del vessant sud de Montserrat. Aprofitem un antic projecte que tenia una sola xapa a peu de via, per afegir-hi dues noves tirades i escaig per acabar sortint per la veïna Boscanero. Per a la via no calen friends, però pot ser interessant alguna peça per reforçar l’equipament arcaic de la via veïna en el tram final de la paret.

M’agradaria fer un petita menció al dia que vaig atrevir-me a sortir a obrir la segona tirada, després de molts mesos sense agafar el trepant i pràcticament sense escalar. La por que vaig passar no la calmava ni cantant, però la confiança que em va anar regalant la paret mica en mica em va fer créixer i oblidar-me de les meves limitacions, talment com si la paret i el meu cos haguessin arribat a un acord per autoritzar-me el pas. Una jornada que va començar amb un esmorzar entre bons amics a la Cassola i que, sense dubte, guardaré per al record.

Per acabar, vull fer referència al nom escollit. La idea sorgeix com a petit homenatge per la recent defunció de Pepe Mujica, el combatent uruguaià que, a més d’una llarga carrera de participació política, va ser militant del Moviment d’Alliberament Nacional nascut per lluitar contra la ultradreta i l’imperialisme Yanki que amenaçava al país als anys 60 i 70. Vull estendre també la dedicatòria als bons amics uruguaians que la vida m’ha regalat!

   

 

Barra lliure, Aeri

L’endemà de la Trobada d’Escaladors/es de Montserrat escollim la via Barra Lliure de l’Aeri, per anar a depurar les toxines i desemboirar el cervell, esperant a tenir la paret a l’ombra. Mala elecció! No pel fet que la via sigui dolenta, ja que transcorre per plaques nord-montserratines prou interessants sinó per l’assegurament que, tot i ser abundant, és extremadament precari. Diverses evidències ens fa dubtar en tot moment de la fiabilitat de les xapes: xapes petades (alguna d’elles substituïda), xapes esquerdades, xapes de reunió que es fragmenten a la mà, xapes aixafades impossibles de xapar ni amb cordinillo, pitons que salten…

Malgrat això, vam anar passant, no sense rondinar, fins arribar a la sisena tirada que travessa un sostre en Ae, moment en el qual desapareix el rastre de xapes. Es fa evident que hi ha hagut un despreniment important, enduent-se diverses xapes i, probablement, la sisena reunió. Donat que no hi ha cap rastre d’abandonament, suposem que som els primers a trobar-nos-ho. Amb resignació, rapelem per la Pany sense més incidents. 

Compartim aquestes fotos per tal d’advertir sobre la precarietat de la via i no recomanem anar-hi sense la intenció de restaurar-la i l’autorització corresponent.

 

Muixeranga, Paret del Montnou

Reprenc l’escriptura després d’una pausa breu presentant una petita via en un racó que em té enamorada. La paret del Montnou no destaca per res, és més aviat curta, discontínua, força herbosa i la roca és variable. Malgrat tot, té el seu encant, les vies es poden combinar i l’accés i el retorn (amb tot terreny) són agradables i ideals per a una coixa com jo. A més, sota el solet d’hivern és una paret la mar de comfortable.

Muixeranga és una línia maca i prou matinguda, que juga amb l’autoprotecció sempre que es pot. Només dues tirades d’una obertura en la qual només he participat a cop de martell i amb prou feines. En definitiva, es tracta d’un entreteniment mentre esperem la meva imminent recuperació per tornar al bacallà que tenim a mitges.

La via guanya un estel només pel nom escollit: Muixeranga, dolç i solemne com la melodia de la dolçaina protagonista de l’himne del País Valencià. La tria no és casual doncs ens hem solidaritzat (sobretot en Pau) amb l’horta valenciana pels fets catastròfics viscuts durant la DANA l’octubre de 2024 des del primer moment. I ara volem seguir al seu costat exigint responsabilitats per la nefasta gestió política de l’alerta meteorològica, perquè creiem que l´única manera d’alleugerir el dolor és fent justícia. Mazon dimissió!

 

Les 5 estels del 2024

 

Un any de pluja prou abundant que ha permès recuperar una mica alguns paisatges que havien quedat completament desèrtics, com per exemple Montrebei. També ha estat un any prolífic en referència a l’escalada amb un total de 109 vies escalades i més de 20.000m de parets arreu del món. 

Com ja és costum, classifico en dues divisions diferents les vies 5 estels de l’any perquè en les de proximitat, donat que no sóc tan exigent (aplico un Pla Individual a l’hora d’avaluar-les). El resultat ha estat una vintena de vies, moltes d’elles en bon granit de fissura que m’ha ensenyat moltíssim a escalar empotrant més i millor. 

Pel què fa les obertures m’agradaria ressaltar dues línies mereixedores de ser 5 estels: Garrotín a Serra de Sant Joan i Deriva Genètica a Llop Blanc. Les dues verticals i mantingudes sobre calcari de primera, que obliguen a escalar i discorren en traçat elegant en uns entorns de tranquil·litat assegurada. 100% recomanables!

Només em resta desitjar bon any i bones escalades i si pot ser, sense lesions ni contusions.