dilluns, 24 d’agost del 2026

La Maldicció del Frare Gros

 

Obrir una via al Frare Gros són paraules majors i fa respecte, ja que es tracta d’una de les agulles més majestuoses de Montserrat, que compta amb alguns itineraris de nivell i d’altres a penes repetits i on, més que sovint, la roca és força delicada. Malgrat això, en Pau feia anys que tenia l’ull fixat en una placa verge a l’esquerra de l’Aresta Ribas, al Bastó del Frare i si el pany era tan bo com el d’aquesta via, valia la pena intentar-ho. Trobar-hi l’entrada des de baix no era fàcil, és allà on la roca és més dubtosa, l’espai lliure és just i cal travessar una feixa que dificulta l’avanç amb el petate.


El resultat és una esplèndida via, d’escalada lenta on cal navegar i seleccionar, amb alguns trams delicats, especialment a L2 i amb plaques de somni, verticals i formades per un mar de cantells inaudit a Montserrat. La via es troba pràcticament equipada de manera que els friends només ens serviran per a amanir alguna tirada, especialment el tram final de fissura de L2. Pel què fa a l’orientació, tot i trobar-nos al vessant nord de Frares, ens serà difícil escapar completament del sol ja que a la primera tirada hi toca el sol de matí i a les darreres (cara oest del Frare) ens hi tocà el sol a partir de migdia. Molt recomanable escalar aquestes dues variants fins al cim, des del qual es rapela còmodament (50m).

 


L’obertura

Tan bon punt van obrir la regulació per nidificació de Frares i ja amb les primeres calorades vam anar-hi de cap. En Pau va obrir una primera tirada, prou exigent per començar, on calia un bon sanejament que no em vaig atrevir a fer per una cordada a peu de via de l’Aresta Ribes i el trànsit de senderistes pel camí en ple diumenge. La segona tirada m’esgarrifava, trobar l’emplaçament per a una xapa era una odissea ja que allà on picava sonava buit. Per sort vaig arribar a un tram fissurat on protegir-se al gust. Es pot muntar una reunió opcional a l’arbre, com vaig fer en la primera visita o seguir fins la feixa i flanquejar cap a la següent reunió (recomanable).


En una segona visita en Pau va seguir l’obertura de la 3a tirada, amb alguna excursió entre xapes. De sobte, el trepant es va aturar i després de diversos intents de resucitar-lo a la paret i a casa, el vam donar per mort. Per allargar la jornada estroncada, vaig fer un pegue al llarg obert amb una bona volada per un peu trencat. No ho sembla però aquesta placa és un camp de mines!


En la tercera visita amb el trepant nou, en Pau va enllestir la 3a tirada de 55m on caldrà jugar amb la doble corda i algunes cintes llargues doncs va acabar en flanqueig creuant al pany de l’esquerra. La quarta tirada comença en un tram rampós assequible en el qual vaig envalentonar-me per anar a buscar un llavi on de ben segur calia una xapa, però el trepant, que ja m’havia fet el tonto, s’aturava i es quedava sense força. Qui el va parir, però si és nou! La bateria marcava càrrega suficient… Jo no penso desgrimpar tot això, si cal m’espero aquí fins que vinguin el s del GRAE. Ni els tricams ni cap opció de protecció em podia salvar, així que vam decidir provar de canviar a la bateria que havia usat en Pau. Funciona! Segueixo tirant molt cagada, ara ja en una placa molt més vertical però amb prou cantell, que guapo! En el moment d’ubicar l’espai on posaré la reunió, i amb la suor i cansament de tot el llarg decideixo no aturar-me més i en mig de l’excursió final em peta un canto! Vaig parir un bram que em van sentir des del Berguedà, però no vaig caure. Segueixo uns metres més amb el cor accelerat i poso la 1a xapa de la R. En Pau m’esbronca: per què ho fas això? En posar la segona xapa, aquesta s’escapa en el moment de picar i la sostinc amb una mà sense poder aturar la martellada que va encertar de ple el meu dit. Un segon bram, seguit d’una bateria d’insults i com a resultat un dit morat durant mesos i ungla nova. En Pau em demana afegir xapes a les excursions i accedeixo a fer-ho en el tram de la rampa, en l’excursió fins la reunió ha apregut un forat per col·locar-hi algun flotant.


En una quarta visita, en Pau s’equivoca i torna a prendre la bateria mortal de manera que aviat comença el mateix xou de quedar-se a mitges en posar una xapa, pitjor que un coitus interruptus. Ell obre una tirada bonica i assequible fins al coll del bastó. Llavors em toca a mi enfilar camí cap al Frare per un pany terrorífic: vertical, sense cantell, on sembla gairebé impossible obrir sense ajuda de l’estrep i, a més, sota un sol de juny en plena onada de calor. Poso 3 xapes, només una amb l’estrep, sort de l’arbre que m’ha ajudat a progressar. En Pau n’afegeix tres més, també amb moments força emocionants i finalment, acabo la tirada fins al cim, pels darrers metres de la via Bernat i Amàlia. Aquesta tirada serà dura, dura, però em motiva molt intentar alliberar-la!


Davant l'evidència que aquesta darrera tirada es dispararia en grau i trencaria l'homogenitat de la via en el 6b/6c, en Pau es va decidir a obrir-hi una variant. Sol·licitat i obtingut el corresponent permís, un calorós matí d'agost es va aventurar a obrir en solitari un llarg a la dreta de la línia de burins de Bernat i Amalia. El resultat n'és un llarg soprenent amb molt bona roca i alguna excursió que acaba sortint per l'aresta Brucs. Aquí és on, a més d'algun micro, ens caldran els friends del 1 i 2, doncs a la resta de via no es fan anar.







L’alliberament

Una cinquena visita, sense trepant ens va permetre alliberar la via i la seva variant encadenant totes les tirades al primer intent tret de la darrera, en la qual vam necessitar estudiar els passos abans de l’intent definitiu en unes condicions de boira, vent i una humitat exagerada. Però altra vegada, malgrat el cansament i les males condicions, va sorgir el meu superpoder amagat: la motivació. Un cop superades les dificultats sabia que anar a buscar els espits de la via BiA era tens (per allò de que no vols posar bolts que xafin altres vies) però ho vaig resoldre amb calma decantant-me a la dreta abans d’hora.



L’esgaliament amb els trepant, la solemnitat de la figura del Frare i, altra vegada, en consonància amb la cançó de Sangtraït la via ha quedat batejada com a Maldicció; tot i que es tracta d’un mot no acceptat al diccionari de la llengua català, sí que ho està al de valencià.


4 comentaris:

  1. què bons sou trobant línies bandarres
    Quan això succeeix a Montserrat i de forma reiterada, no és casualitat...

    ResponElimina
  2. Sense voler ser aixafaguitarres, i des de l'admiració per les vostres obertures, un parell de coses.
    Essent estrictes, crec que hauríeu de parlar d'una via al Bastó del Frare, i no al Frare Gros.
    Quant a les vies veïnes, no sé si heu fet la Rudolf Schindl o n'heu trobat algun rastre (perquè no deu tenir gaires repeticions), però des de la boira del record després de quasi 3 dècades de la seva obertura, podeu estar segurs de no haver-la trepitjat? Només n'indiqueu l'arrencada i una fletxa després de la feixa, però alguna foto i el traçat del segon llarg m'han resultat familiars.
    Endavant amb els projectes potents.
    No ens coneixem, però m'interessa el que feu.
    Ja em direu alguna cosa de tot plegat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bones Ricard,
      Gràcies per les teves paraules, especialment pel to emprat. Intentarem resoldre les teves qüestions.
      Pel què fa a l’indret on pertany la via, creiem que el Frare és el topònim més apropiat per a aquesta via perquè és allà on acaba i hi fa el cim. Cert és que la via transcorre també pels denominats Bastó del Frare i Mànec del Bastó del Frare, però la representació és bastant similar a cada lloc i aquests darrers no són pròpiament cims o agulles sinó més aviat invents dels escaladors per anomenar panys de paret que no pas topònims oficials. De fet, la prominència mínima per a ser considerat un cim o agulla és en el millor del casos de 10 metres, cosa que no passa al mànec ni al bastó, en tot cas és podrien considerar contraforts.
      Pel què fa a trepitjar o no la Rudolf, estem segurs que no la trepitgem ni hi influim, en coneixem el traçat i hem observat les falques de fusta, ploms i marques de pitonatge en les dues primeres tirades, així com les expansions de la R1. Hi hem passat per sobre en rapelar en quatre dels dies que hi hem anat a obrir, de manera que no en tenim cap dubte. Realment, en el moment d’arribar a la feixa, les tres vies (Rudolf, Maldicció i Aresta Ribas) passen inevitablement molt a prop de la tercera reunió de la Rudolf, però llògicament no hi hem afegit cap assegurança. De fet, aquella reunió segueix generant molta confusió. Justament en la nostra darrera visita hi vam trobar 4 cintes abandonades en 3 ploms i un espit, possiblement d’algú que pretenia escalar l’Aresta Ribas i va errar en el traçat per sobre de la feixa.
      En qualsevol cas, la millor manera de comprovar-ho és anar-hi, per això m’ofereixo a acompanyar-te a repetir la Maldicció i faig extensiva la invitació a l’Armand. De debò que per a mi seria tot un honor.

      Elimina