Tio Canya, Roc dels Collars

                                        

Una vieta curta, però interessant, fàcil de combinar amb veïnes, de dificultat moderada, en comparació amb la resta de vies de la paret, però mantinguda i obligada. El traçat, majoritàriament placa amb denominació Collars, es deixa amanir amb flotants. En destacaria la tercera tirada, estranyament sinuosa, que escapa del pany més fàcil i brut i aposta per la verticalitat. Per resoldre l’atzukak d’arribada a la reunió caldrà bon ull i un xic de fe.

Molt contenta de la feina feta i de deixar-me portar navegant instintivament per aquestes plaques de somni. Hem dedicat dues jornades d’obertura. Durant la primera visita obrim les dues primeres tirades. Fem una segona visita, després de les fortes borrasques de febrer amb la paret regalimant, durant la qual afegeixo dues xapes i algun pont de roca a la primera tirada i acabem la feina de nit. En la tercerca visita dediquem unes 3 horetes per la repetició i l’alliberament de la via que completem amb la via Komando Cerdanya. Un dia divertit, durant el qual compartir moments de vibració i rialles amb en Valentí i l’Aniol que, en un inici escalen la via Josep Pla. Abandonen el projecte per aquell dia per l’estat dels ploms de la tirada d’A3 i es decideixen a provar la nostra via recent sortida del forn. Quin patir veure’ls! Tot i els moments de tensió que han viscut encara som amics!

Aquest cop escollim el nom de Tio Canya, per aquella cançó d’Al Tall, escrita el 1976, que explica a través d'una història d'humiliacions lingüístiques durant el franquisme, el procés de substitució lingüística al País Valencià a través de la història d'un vell entranyable (Tio Canya) i els seus problemes per no entendre el castellà.

Fa 50 anys d’aquesta cançó però, malauradament, és més vigent que mai ja que les històries de persecució del català es repeteixen al País Valencià. Els seus governants segueixen esforçant-se a reprimir la llengua i la cultura amb mesures com l’eliminació dels autors catalans del currículum de literatura de Batxillerat, o amb l’intent d’escriure el topònim de València amb accent tancat, o retallant els pressupostos de cultura i educació així com la partida dedicada a l’acadèmia valenciana de la llengua. Si Tio Canya aixequés el cap, de ben segur es preguntaria què ha canviat en 50 anys?

Aprofitem aquest via per donar tot el suport als autors (músics, escriptors, etc.) valencians que segueixen aixecant la veu en català perquè com deia l’Ovidi hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.

  

 

 

La picota, El Roget

 

Una línia que aprofita un espai verge del Roget on hi trobarem un rocam espectacular, sobretot en la 2a i 3a tirada. Per entrar a la paret aprofitem el primer llarg de la Dents del Lleó, un xic herbós però molt bó que, malauradament, no ens ajudarà a escalfar gaire per a la segona tirada. Aquesta ens posarà a prova ràpidament ja que té un xapatge mangui d’un pitó en un pas clau. No obstant, les dificultats no minven, així que cal dosificar esforços i ser molt àgil en la lectura, que no és evident. De fet, la intensitat de la tirada, es manté fins a la reunió. La tercera tirada és mel. En la quarta caldrà navegar una mica, però alguna assegurança afegida a posteriori ens ajuda a evitar els trams més descompostos. En la darrera tirada la roca és més bona d’allò que mostra la seva aparença.

Una picota és una columna de pedra o fusta sobre les quals s’exhibien caps i cossos dels condemnats per les autoritats civils exposant-los a la vergonya pública, en símbol de la justícia, entre els segles XVI i XVII. Una barreja entre vergonya pública, fàstic i odi és el sentiment cap a Trump, un polític corrupte i manipulador que, al marge de tota llei, s’atorga tots els poders i comet delictes d’ocupació, usurpació, conspiració, falsificació, abús sexual, assassinat, etc. En definitiva un grandíssim fill de puta que mereix passar per la picota!

A més, de tot això, ell també és el responsable directe de la cancel·lació de la nostra lluna de mel, planificada per al proper mes d’abril als EUA, que m’havia de portar altre cop a la tan anhelada vall de Yosemite. La causa no és més que haver visitat Cuba, després del 2021, viatge que en Pau va fer en clau humanitària, però que Trump interpreta com a motivació terrorista. Per aquest motiu, estava obligat a tramitar un visat de 180 $ en visita presencial a Madrid a dos mesos vista. Que els donin a tots pel sac, Trump, Netanyahu i els seus aliats. Ens quedem sense viatge però com mínim m’he quedat ben descansada. A la picota!

 

La primera nit

Una via que, com les veïnes, presenta un primer pany de roca més caòtic, amb vegetació i alguns blocs. No obstant això, puc afirmar que la 1a tirada ha quedat prou interessant i mantinguda amb un el punt afegit d’haver d’amanir força el traçat en autoprotecció. A la R1, el pany de roca canvia, es torna més gris i compacte; així doncs la segona tirada s’obre pas per una petita fissura, i recorre per placa de mini regletes el tram més difícil i matingut del la via, que no dóna treva fins la R2, amb algun tram una mica crustipànic, un terme molt divertit que defineix aquells cantells dubtosos, que sembla que hagin d’arrencar-se, però no ho fan. La darrera tirada és curta però amb una arrencada intensa seguida per un tram més assequible amb alguna excursió. Per a un menú complet, recomano combinar-la amb la Tri Dragons, per a mi la millor de la paret.

Fa cosa d’un any vam començar la feina fins a R2 i recentment hem rematat la feina en una jornada en la qual en Pau va repetir la seva primera tirada on va afegir dos parabolts i un pitó i jo vaig acabar de sanejar algun tram. Després em tocava repetir L2, i amb el superpoder de la motivació que em surt en el moment de repetir els nostres llargs vaig encadenar en un pegue que va durar gairebé una hora, durant el qual deia s’acosta la bomba!, perquè tenia la sensació de que en un moment o altre em petaria algun cantell i alçaria el vol, vet aquí el significat de crustipànic! Els meus braços van necessitar uns minuts de repòs abans no vaig ser capaç de muntar la reunió. La tercera tirada la vaig obrir ràpidament i, després que en Pau la netegés, em vaig despenjar per repetir-la.

Va ser el record d’aquella primera nit que vam compartir en Pau i jo després d’un còctel d’escalada al Montroig i festa a l’ermita de Montalegre allò que ens va portar anomenar la via, tot escoltant la banda sonora de Sau, que també em porta molt bones vibracions.

A gaudir-la!

  

Les 5 estels del 2025

 

Un any molt difícil per mi, al llarg del qual he hagut de conviure amb una capsulitis d’espatlla (espatlla congelada) i un turmell que, després d’una operació, segueix fent la guitza. Malgrat tot plegat, la meva tossuderia m’ha fet escalar, amb més o menys condicions, una noratena de vies i 18.000m verticals, cosa que no està gens malament.

Si bé és cert que cada vegada costa més escalar 5 estels a la vora de casa, tinc la sort d’escalar sovint a la Sud del Pedraforca on pràcticament totes les vies són 5 estels. Anant una mica més lluny, la via que més ha aconseguit seduir-me aquest any és El beso de la cobra a Paret de Sanzuelo en l’ascensió de la qual els seus autors ens acompanyen fins a peu de via. És mantinguda i exigent, com ens agrada!

Pel què fa a les obertures vull destacar la Fam de tu, per a la qual sento un lligam molt especial, per l’esforç dedicat, proporcional al resultat final de la creació. Una via que espero ser capaç de repetir sovint! La segona via a destacar és la Via del Manza, a qui també hem dedicat molt de temps, proporcional a l’estima per Montrebei i pel nostre amic Luis.

Viatjar obre portes a tastar roques exòtiques, en parets verticals i entorn de postal. De totes les vies a l’estranger en destacaria el Muro Giallo a la Cima Piccola di Lavaredo, de les vies més verticals i mantingudes que he escalant mai, 320m amb dificultats rondant el 6c/7a (6c+ obligat), amb un pati impressionant. La segona, la Lilith al Rätikon, una escalada sobre calcari extraordinari en la qual ho vam donar-ho tot.

Molt agraïda pels moments viscuts el 2025, només em queda desitjar-vos un any ple de bones aventures, bona companyia i bons àpats!