Una via que, com les veïnes, presenta un primer pany de roca més caòtic, amb vegetació i alguns blocs. No obstant això, puc afirmar que la 1a tirada ha quedat prou interessant i mantinguda amb un el punt afegit d’haver d’amanir força el traçat en autoprotecció. A la R1, el pany de roca canvia, es torna més gris i compacte; així doncs la segona tirada s’obre pas per una petita fissura, i recorre per placa de mini regletes el tram més difícil i matingut del la via, que no dóna treva fins la R2, amb algun tram una mica crustipànic, un terme molt divertit que defineix aquells cantells dubtosos, que sembla que hagin d’arrencar-se, però no ho fan. La darrera tirada és curta però amb una arrencada intensa seguida per un tram més assequible amb alguna excursió. Per a un menú complet, recomano combinar-la amb la Tri Dragons, per a mi la millor de la paret.
Fa cosa d’un any vam començar la feina fins a R2 i recentment hem rematat la feina en una jornada en la qual en Pau va repetir la seva primera tirada on va afegir dos parabolts i un pitó i jo vaig acabar de sanejar algun tram. Després em tocava repetir L2, i amb el superpoder de la motivació que em surt en el moment de repetir els nostres llargs vaig encadenar en un pegue que va durar gairebé una hora, durant el qual deia s’acosta la bomba!, perquè tenia la sensació de que en un moment o altre em petaria algun cantell i alçaria el vol, vet aquí el significat de crustipànic! Els meus braços van necessitar uns minuts de repòs abans no vaig ser capaç de muntar la reunió. La tercera tirada la vaig obrir ràpidament i, després que en Pau la netegés, em vaig despenjar per repetir-la.
Va ser el record d’aquella primera nit que vam compartir en Pau i jo després d’un còctel d’escalada al Montroig i festa a l’ermita de Montalegre allò que ens va portar anomenar la via, tot escoltant la banda sonora de Sau, que també em porta molt bones vibracions.
A gaudir-la!
