Havia vist les imatges de la película "Free Solo" però no era conscient del nom de la via ni del seu traçat. La vaig sentir anomenar el primer dia de viatge i en veure la ressenya vaig pensar que potser la deixava per un altre viatge o una altra vida.
En Pau tenia moltes ganes d'anar-hi. Jo li seguia tenint molt respecte, 500 metres de 7a mantingut i obligat?! Quina por, quins nervis i quina tensió imaginar-ho... A la tarda, després d'haver escalat Champion du Marroc i amb bon gust de boca els plans es van posar sobre la taula, una cordada a la Widi i una altra a la Rivères. Llavors ho vaig veure clar, jo no em vull quedar a la gite o fent una tapieta. Vaig llençar la meva oferta de fer de petate escalador i després de fer molta broma i deixar créixer la tensió ens vam repartir els llargs de la via entre 3 (5 per cadascú). Emocionadíssima vaig preparar el material, complements i les meves malles de gala per a l'ocasió.
Arribem a peu de via ben aviat, però tal i com sospitàvem els fracesos van davant amb el seu petate. Arribant ja presenciem al 1a vola d'un d'ell al 1r llarg. a Tots se'ns fa un nus a la gola. I malgrat ens hem promès no anomenar les paraules solo o Alex Honnol, és inevitable que apareguin a la nostra ment.
No hem d'esperar gaire que en Damià ja es posa a la feina, fent algun que d'altre A0, jo tampoc estic per gaires hòsties, palca sobada i humida no gens agradable. El segon llarg és per un estil. El 3r, 4t i 5è llarg ja són molt més guapos i disfrutons, força més desplomats del què m'esperava. El 7b, sense encadenar-lo, sembla prou assequible! Tot plegat fa pujar bastant la moral!
Arriba el torn del Pau, sabem que són els llargs més durs de la via però en Pau és un home de ferro i passa quasi sense esbufegar. El 7b del L8 em va consumir i la sintonia dels meus companys era la mateixa. Tot el llarg se'm va fer duríssim i vaig pujar com vaig poder. Els ànims decauen quan penses que tot just estàs a meitat de via. El següent llarg L9, per mi el més obligat de la via, té una sortida en flaqueig i una fissura posterior en la qual vaig deixar tota l'energia que em quedava de l'esmorzar i els crits d'en Damà darrere meu em van fer pensar que allò era molt dur. La placa de dalt era brutal i la vaig escalar amb moltes ganes. Arribant a la R em va saber molt greu que en Pau no hagués encadenat per culpa de l'últim xapatge doncs s'havia currat un super llarg, quina bèstia!
Recordo perfectament un moment en què en Damià i jo ens estem partint la caixa cada un agafat en una cinta diferent del llarg i perdent la poca energia que ens queda per la boca. Fins i tot la cordada veïna de la Widi fa broma.
En Pau acaba el seu torn amb un llarg de 7b de bloc i se'm gira la feina. M'ofereixen el relleu en el 7b+ però el rebutjo, vull currar-me la part que em toca. Joder, quin llarg més guapoooooo! D'aquells que mereixen baixar i repertir-lo. Jo el munto xapa a xapa però gaudint molt. Lluiteu-lo companys que és una perla!
La resta de la via es deixa fer, però no es pot baixar la guàrdia perquè fa esclar i les xapes estant lluny. Valdria la pena haver pres 3 totems! Arribem al cim cansats però molt orgullosos. Tenim prou llum per arribar de dia així que assaborim el moment.
A la gite, birres i intercanvi d'aventures. Demà a la Baraka!
