L'Agulla del Forat i la Bèstia Negra

L’Agulla del Forat és una agulla atractiva donada la seva verticalitat. Rep el nom per un forat característic que és travessat per la via Centauros del desierto. Hi trobem bona roca, sovint extraordinàriament adherent i abrasiva. L’agulla compta amb nou itineraris, la majoria recomanables i combinables. A més, les vistes des del seu cim ofereixen un espectacle a 1a fila del Congost de Montrebei. Les vies, curtes i ràpides, i l’accessibilitat a la paret (30-40 min) fan que sigui un pla ideal per a dies de meteo dubtosa o fins i tot per a una matinal d’estiu (ombra fins les 1:30h) de retorn a casa des del Pirineu.

L’avinentesa de parlar d’aquesta petita agulla és el fet que hi vam obrir una nova via ja fa uns mesos, la Bèstia Negra, i aquesta setmana l’hem repetit i alliberat. El resultat és una via 5 estels, semiequipada, amb roca bona, força cantell i mantinguda (entorn del 6c). Per atansar la 1a xapa ja caldrà mesurar bé els moviments. El primer llarg és, segurament, el més exigent. Ja sabeu que no m’agrada donar massa detalls, aneu-hi i valoreu!

Arrencada concentrada de l'L2.

I no em direu que la topo no és una obra d’art! Una bonica topo per a una via altament recomanable! I si voleu combinar amb les veïnes també us en faig 5 cèntims. Les dues primeres propostes surten a Les 100 millors del Soldevila.

Cien años de soledad, 125m 6c (6b oblig.) ****

Bonica i amb bastant bona roca, de placa i amb algunes fissures guapes. Cal escalar més del què aparenta la ressenya. L’Ae de l’L4 es pot forçar bastant en lliure, quedant algun tram que en dispara la dificultat, probablement a 8è grau.

Centauros del Desierto, 115 6b+ (6a oblig.) ***

Roca no tant bona com l'anterior. El 2n llarg el més interessant. Curiós el canvi d'oest a est a través del forat característic de l’agulla.

Poble Nou, 130m 6c (6b oblig.) ***

1r llarg de 6b molt dur per escalfar. El 3r molt tècnic i super protegit.

Ressenya del Luichi

Putes sabines, 115m 7b/Ae (6a+ oblig.) ****

Estava a la llista de pendents perquè tenia molt bona pinta! Vertical i mantinguda. Jo adoro les sabines perquè són sempre un bon lloc per assegurar-se, però hi ha qui hi té al·lèrgia, com el Tamarite, quina putada!

Avui (06/10/2024) he repetit aquesta via i ens ha agradat molt. He hagut de lluitar una primera tirada molt guapa fina, tècnica i vertical, però brutota de vegetació i terra. La 3a també mereix parlar-ne ja que té cantell a dojo (possiblement menys de 7a).

Le royaume de mu 130m, 6c/A2

Amb el segell Ravier, d'assegurances minses i exigent, motius pel qual segurament és poc repetida. On cal esmolar les eines (pitons, ganxos...) i atinar l'olfacte per trobar el traçat correcte.

Ressenya de Ravier

Ressenya de Marc Vilaplana

Pagesos 100m 6a (6a oblig.) ****

Línia guapa que aprofita de fissures, diedres i xemeneies on caldrà autoassegurar força ja els llargs no tenen cap expansió. Amb una neteja de vegetació seria brutal. Tootes les tirades són bones, la primera, ben desplomada, t'escalfa bé de braços.

Via de los Ladrones, 65m (6b oblig.) i 100 cages et 1000 trolls, 65m 6b (6a+ oblig.)

Són dues vies que parteixen a la primera tirada a la Poble Nou per assolir pel cim de la petita i esmolada agulleta de l'esquerra, que se sosté una mica com per art de màgia. Segurament les menys repetides de l'agulla.

Més informació a la guia de Montrebei del Luichi, a partir de la pàgina 40.

Escapada a Picos d'Europa

Recordo el títol de la piada dal darrer cop que vam visitar Picos d’Europa: depressió postcalcària. El motiu de la depressió era (i és) que costa marxar d’un massís tan espectacular: abrupte i salvatge, amb parets per arreu on mires, i amb una roca de qualitat immillorable, fet que alhora fa que sigui molt difícil escalar una via que no sigui 5 estels (o més).

A més, l’indret es caracteritza per una bona cultura de bars i restaurants, irresistible al paladar d’escaladors/es famolencs/ques.

LES NOSTRES ESCALADES

Pobres como ratas, Pilar de los Cazadores, Peña Santa, 250m 6c (6a+ oblig)

Arribar a Vega Huerta et deixa ben tullit (més de 3 hores de camí), així doncs vam escollir un objectiu més curt per aprofitar el dia que ens quedava. Amb aproximació un xic més llarga que a la paret principal però de menys embergadura, trobem el Pilar de los Cazadores. Una via bonica, amb tota mena d’equipament i més dura del que aparenta sobre ressenya.

En Pau clitxant les línies del Pilar de los Cazadores

Oficio de Tinieblas, Peña Santa, 550m 7a+

Una via inqüestionable de 5 estels però per a la qual tenia les expectatives molt altes i potser per això no s’ha guanyat el plus. Amb el primer contacte amb la via ja ens adonem de quin peu calça i que ens tocarà suar cada metre dels 550. Cal posar morro als trams més assequibles (i no tant assequibles també) i navegar amb bon olfacte doncs les ressenyes no són gaire útils o tenen errors. El resultat: una escalada exposada i compromesa, ja que la via no està pensada per rapelar.

A tot això li he d’afegir la meteo, que havia empitjorat a darrer moment. Vaig convèncer en Pau per “matinar” i les 6.30 sortíem de Vega Huerta. Però vam voler anar ràpid perquè hi havia tempestes anunciades a partir de les 16h. Vam aconseguir escalar la via en menys de 7h, de manera que a les 2h érem al cim. Però la baixada, ja en plena boira i amb manca d’informació, va fer que no escollíssim el traçat encertat després de la Canal Estrecha i que donéssim unes quantes voltes pel massís abans d’arribar a Vega Huerta de nou cap a quarts de 8 del vespre. Una aventura en mig d’una boira espessa que ens va deixar baldats. 

Benvinguda, talment com Wenden o la Sud del Pedra

Un refu petit però d'allò més acollidor

Recuperant forces que bona falta ens faran!

 

Big Bang, Tiro Pedabejo, 190m, 7c (6c obllig.)

Si busqueu un lloc fresc i ben ventilat, no dubteu! El fred i el vent van fer que no puguéssim gaudir del tot la via, una llàstima perquè la via és excel·lent. Tampoc vaig gaudir gaire escalant el llarg més dur, que se m’escapava en escreix. Però vaig aconseguir passar i al contrari d’allò que esperava també hi vaig haver de posar morro, especialment les primeres xapes. En definitiva, una altra obra mestra del cholo Ángel Bengoechea.

Per cert, vam fer una aproximació super còmoda, dormint a l’aparcament de la pista que surt des del Puerto de Pandetrave. Les nostres cames ho agraeixen. L’Ino, amb qui compartiríem un bon sopar hores més tard a l’altre costat del massís, ens va veure escalant.

Vistes de l'objectiu des de l'aparcament

En pic de calor i nosaltres passant rasca polar!

Ecandenant o no, cal recuperar!

 The big grey blue eyes, Desfiladero de Cares, 180 m 7a

Per relaxar les cames i amb una meteo inestable, el Desfiladero de Cares és el pla ideal, ja que l’orientació és sud i no seria una bona idea pera dies asolellats. La via em va encantar, especialment la primera tirada. Més equipada del que diu la ressenya. Descens molt còmode!

 

Wabi Sabi, Desfiladero de Cares, 200m 7a/+

Amb totes les avantatges de la via anterior i encara més bona! Cal escalar, però res estratosfèric. Realment brutals els 7as, la seva roca recorda a la millor de Taghia.

 

Directíssima, Picu Uriellu, 550 7b (6a oblig.)

Decidits a no dormir sobre terra dur ni pagar el refu apostem per fer un puja i baixa. No escalo massa còmoda les primeres 3 tirades de la via, doncs per fer-ho bé cal allunyar-se molt de les “P” i resulta difícil. La part del mig és apostoflant. Des de la reunió de just després de la travessia Rabadá-Navarro, crido emocionada a en Pau: és el millor llarg que hem escalat aquesta setmana! I tots dos sabem que el llistó està molt alt. Curiosament es repeteix el vendaval de Tiro Pedabejo, més exagerat encara donada l’alçada. Unes condis totalment patagòniques que fan que escalem ràpid però amb tots els sentits posats les darreres tirades, que tot i ser fàcils cal escalar sense que se t’emporti el vent. Portàvem un joc de friends fins el 2 i vam fer all in en diverses tirades del final; vull dir que si n’haguessim portat més els haguéssim posat, però vam passar bé. Segurament el llarg més limitant de material és el 1r, que, a més, ens va semblar un 7a prou collat.

El més curiós de tot va ser la companyia, dues cordades veïnes (una a la Rabadá i l’altra a la Guizon) ens van tenir ben distrets. No m’estranyaria que se’ls fes de nit.

Ja pensant en el cachopo!

7h comencem aproximació, 9:30 escalda, 18:00 cim, 20:35h Furgo, 21:15 Restaurant. Era l’última escalada a Picos i volíem un últim cachopo, baixada a tota pastilla per arribar puntuals a Sotres. L’atzar va fer que acabéssim sopant a l’Hotel-Restaurante Sotres, per un menú de 18€, que va satisfer en escreix les nostres expectatives.

Hi ha llocs que marxes sabent que tornaràs i Picos és un d’aquests, perquè el seu entorn, verd i salvatge, em fa sentir com a casa o millor. I també per aquella sensació que encara em queda un munt per explorar.

Une grande course

La grande course més llarga, dura, exposada i compromesa que he fet mai fins al moment, poc recomanable però quasi obligatòria: les pOPOS!

No sé exactament quan vaig començar a preparar les oposicions, probablement el 2021 quan estaven compromeses per al 2022 i jo aprofitava els períodes sense feina entre substitució i substitució. Llavors es van treure de la màniga un procés d’estabilització per reduir els interins que portem anys en frau de llei. Alguns/es docents han entrat sense opositar, mitjançant un simple concurs de mèrits. Malgrat que no em sembla del tot just la diferenciació, no els guardo rencor. Sobretot pel fet que el meu germà és un dels afortunats i sé de primerà mà tot el què ha patit, veient passar joves de 20 anys sense experiència per davant, i ell amb més de 15 anys a l’esquena esperant any rere any les substitucions de setembre i fent cursets per cobrar el mes de juliol i demanar un mes menys d’atur.

A casa som dos que concursem a oposicions i, malgrat el procés i les circumstàncies són diferents, és evident que jo sóc més autoexigent. M’hi he dedicat durant mesos en cos i ànima, però no he renunciat a allò que és més important per mi: escalar una mica, la família, els amics i la Patum. Recordo que el dia que van publicar la data de l’examen estava fent la maleta per marxar a Wadi Rum. I són precisament totes aquestes coses les que m’han donat l’empenta per seguir endavant i no rendir-me.

Aquestes i una altra de molt important. La meva estada al Fontdevila m’ha ajudat a tornar a creure que la meva professió val molt la pena i que és la millor eina que tinc per fer d’aquest món un món millor. I part d’aquesta energia es deu a les hores compartides amb l’alumnat de 1r de Batxillerat. A tots/es, moltes gràcies!

No vull oblidar que part de la meva energia ha estat destinada a estudiar quelcom que em venia molt més de gust: el B1 de Francès, que vaig començar al setembre, gairebé des de zero i que he assolit amb èxit. 

Ara només desitjo un estiu ple de “grandes courses” menys dures i exposades que em recordin que, amb cim o sense, val la pena haver-ho intentat. 

I “que me quiten lo bailao”. Molt fan de Pepet i Marieta!

El seu ordinador denota que només jo estudio

En Mario, fidel company de colzes a la biblio 

 

Que no decaiguin els ànims!

Francès, popos o ...

Avui me'n vaig a fer una tàpia i que me quiten lo...

Així qualsevol!