Vam escalar-hi 3 vies (una bona representació) en 3 murs diferents, tots ells amb una roca de qualitat immillorable. Rutes entre 350 i 500 metres, obertes als anys 80, equipades amb parabolts però que permeten autoprotecció de tant en tant. Les escalades requereixen d'entre 1h i 1.45h d'aproximació amb fort desnivell, no sempre amb bon camí i havent de creuar restes d'alguna glacera. Els descensos també són llargs ja que cal rapelar tota la paret i tornar per on hem vingut. Els verd dels prats abundants de la vall (plens de bestiar) ja ens indiquen que el clima és molt plujós, cosa que ens pots frustrar els plans malgrat les parets assequin ràpid.
Però per què explico tot això? Per posar en situació.
Varen ser només 3 escalades, però aquest indret em va marcar, per la seva exigència, proporcional a l'excel·lència de la seva roca. Els moments de tensió es viuen escalant tant de primer com de segon. La roca és molt compacta i els traçats que la recorren fan grans flanquejos, poc assegurats que fan que l'escalada sigui obligada per als dos membres de la cordada. Així doncs, no hi ha treva en cap moment.
Diuen que qui escala 7a a Wenden, escala 7a a tot arreu. Ara entenc què vol dir! Als 7as de Wenden no et mous! D'acord que és una escalada tècnica i que requereix una adaptació sobretot pel treball de peus, però els 7as del Berguedà semblen 6as al costat dels de Wenden. Tenint en compte que el sisè grau a Wenden no abunda el nivell d'estrès es manté elevat tota la via.
Recordo uns quants moments en els quals la tensió es dispara per sobre dels valors estandar. Algun pas d'extrema finura en mig d'una bona excursió, la desaparició de les xapes ens algun llarg de 6a, la lluita per arribar a una xapa sense protegir-te tot i creure que trobaries alguna cosa a mig camí, metres i metres de flanqueig desplomat amb caiguda de factor 2, escalades d'equilibri flanquejant amb pèndols gegants...
Tots aquests moments adrenalínics em van fer treure el millor de mi, perquè no volia caure. Em van fer lluitar amb totes les meves forces i sentits, utilitzant allò que havia après en els llargs anteriors. A cada pas ressonaven al meu interior frases com "Estel, aquí no pots caure!" "Carai, que només has d'escalar, si és allò que saps fer millor" "Totem, saps que confio profundament en tu, no em fallis!" i amb aquests ànims vam anar superant mica en mica tots els obstacles. Però en dues ocasions va arribar un moment en què el meu cervell va dir prou i en Pau va començar a tirar al davant ell tot sol. Aquest llarg és 6a, segur que no vols sortir? Segur!
Hauria d'explicar, per a la tranquilitat dels familiars que em puguin estar llegint, que malgrat visqués moments de possibles caigudes de més de 20 metres, estic quasi convençuda que en molts casos m'hagués fet poc més d'un esquinç. Però vaig preferir no provar-ho.
D'alguna manera vaig arribar al meu límit adrenalínic i de cansament. I què carai em va atrapar tant per demanar de tornar-hi un tercer dia? No gaudeixo del patiment, sinó de tot allò que m'ha ensenyat aquesta roca. I també aprenc a decidir fins on vull anar.
Wenden m'ha atrapat. Espero ser capaç de poder gaudir, també, de les escalades a Regina, Sant Honorat, nord de Montserrat, malgrat la seva roca.
Em fa especial il·lusió compartir aquest vídeo del viatge, on no apareix la Mieje, però transmet molt bé l'estada a Wenden. Hi tornaré!
https://youtu.be/TeaIND3h0EM
