Escapada a Picos d'Europa

Recordo el títol de la piada dal darrer cop que vam visitar Picos d’Europa: depressió postcalcària. El motiu de la depressió era (i és) que costa marxar d’un massís tan espectacular: abrupte i salvatge, amb parets per arreu on mires, i amb una roca de qualitat immillorable, fet que alhora fa que sigui molt difícil escalar una via que no sigui 5 estels (o més).

A més, l’indret es caracteritza per una bona cultura de bars i restaurants, irresistible al paladar d’escaladors/es famolencs/ques.

LES NOSTRES ESCALADES

Pobres como ratas, Pilar de los Cazadores, Peña Santa, 250m 6c (6a+ oblig)

Arribar a Vega Huerta et deixa ben tullit (més de 3 hores de camí), així doncs vam escollir un objectiu més curt per aprofitar el dia que ens quedava. Amb aproximació un xic més llarga que a la paret principal però de menys embergadura, trobem el Pilar de los Cazadores. Una via bonica, amb tota mena d’equipament i més dura del que aparenta sobre ressenya.

En Pau clitxant les línies del Pilar de los Cazadores

Oficio de Tinieblas, Peña Santa, 550m 7a+

Una via inqüestionable de 5 estels però per a la qual tenia les expectatives molt altes i potser per això no s’ha guanyat el plus. Amb el primer contacte amb la via ja ens adonem de quin peu calça i que ens tocarà suar cada metre dels 550. Cal posar morro als trams més assequibles (i no tant assequibles també) i navegar amb bon olfacte doncs les ressenyes no són gaire útils o tenen errors. El resultat: una escalada exposada i compromesa, ja que la via no està pensada per rapelar.

A tot això li he d’afegir la meteo, que havia empitjorat a darrer moment. Vaig convèncer en Pau per “matinar” i les 6.30 sortíem de Vega Huerta. Però vam voler anar ràpid perquè hi havia tempestes anunciades a partir de les 16h. Vam aconseguir escalar la via en menys de 7h, de manera que a les 2h érem al cim. Però la baixada, ja en plena boira i amb manca d’informació, va fer que no escollíssim el traçat encertat després de la Canal Estrecha i que donéssim unes quantes voltes pel massís abans d’arribar a Vega Huerta de nou cap a quarts de 8 del vespre. Una aventura en mig d’una boira espessa que ens va deixar baldats. 

Benvinguda, talment com Wenden o la Sud del Pedra

Un refu petit però d'allò més acollidor

Recuperant forces que bona falta ens faran!

 

Big Bang, Tiro Pedabejo, 190m, 7c (6c obllig.)

Si busqueu un lloc fresc i ben ventilat, no dubteu! El fred i el vent van fer que no puguéssim gaudir del tot la via, una llàstima perquè la via és excel·lent. Tampoc vaig gaudir gaire escalant el llarg més dur, que se m’escapava en escreix. Però vaig aconseguir passar i al contrari d’allò que esperava també hi vaig haver de posar morro, especialment les primeres xapes. En definitiva, una altra obra mestra del cholo Ángel Bengoechea.

Per cert, vam fer una aproximació super còmoda, dormint a l’aparcament de la pista que surt des del Puerto de Pandetrave. Les nostres cames ho agraeixen. L’Ino, amb qui compartiríem un bon sopar hores més tard a l’altre costat del massís, ens va veure escalant.

Vistes de l'objectiu des de l'aparcament

En pic de calor i nosaltres passant rasca polar!

Ecandenant o no, cal recuperar!

 The big grey blue eyes, Desfiladero de Cares, 180 m 7a

Per relaxar les cames i amb una meteo inestable, el Desfiladero de Cares és el pla ideal, ja que l’orientació és sud i no seria una bona idea pera dies asolellats. La via em va encantar, especialment la primera tirada. Més equipada del que diu la ressenya. Descens molt còmode!

 

Wabi Sabi, Desfiladero de Cares, 200m 7a/+

Amb totes les avantatges de la via anterior i encara més bona! Cal escalar, però res estratosfèric. Realment brutals els 7as, la seva roca recorda a la millor de Taghia.

 

Directíssima, Picu Uriellu, 550 7b (6a oblig.)

Decidits a no dormir sobre terra dur ni pagar el refu apostem per fer un puja i baixa. No escalo massa còmoda les primeres 3 tirades de la via, doncs per fer-ho bé cal allunyar-se molt de les “P” i resulta difícil. La part del mig és apostoflant. Des de la reunió de just després de la travessia Rabadá-Navarro, crido emocionada a en Pau: és el millor llarg que hem escalat aquesta setmana! I tots dos sabem que el llistó està molt alt. Curiosament es repeteix el vendaval de Tiro Pedabejo, més exagerat encara donada l’alçada. Unes condis totalment patagòniques que fan que escalem ràpid però amb tots els sentits posats les darreres tirades, que tot i ser fàcils cal escalar sense que se t’emporti el vent. Portàvem un joc de friends fins el 2 i vam fer all in en diverses tirades del final; vull dir que si n’haguessim portat més els haguéssim posat, però vam passar bé. Segurament el llarg més limitant de material és el 1r, que, a més, ens va semblar un 7a prou collat.

El més curiós de tot va ser la companyia, dues cordades veïnes (una a la Rabadá i l’altra a la Guizon) ens van tenir ben distrets. No m’estranyaria que se’ls fes de nit.

Ja pensant en el cachopo!

7h comencem aproximació, 9:30 escalda, 18:00 cim, 20:35h Furgo, 21:15 Restaurant. Era l’última escalada a Picos i volíem un últim cachopo, baixada a tota pastilla per arribar puntuals a Sotres. L’atzar va fer que acabéssim sopant a l’Hotel-Restaurante Sotres, per un menú de 18€, que va satisfer en escreix les nostres expectatives.

Hi ha llocs que marxes sabent que tornaràs i Picos és un d’aquests, perquè el seu entorn, verd i salvatge, em fa sentir com a casa o millor. I també per aquella sensació que encara em queda un munt per explorar.