Canadà II: Bugaboos

Un indret perdut i peculiar que m’ha sorprès en molts sentits. D’una banda, per la immensitat i verticalitat de les seves parets granítiques, que no hi caben a l'objectiu d’una càmera convencional i que em fan sentir molt petita. D’altra banda, la brutal erosió de l’entorn que, en una visita d’estiu tardana, complica moltíssim els accessos o descensos amb camins verticals pedregosos impracticables després de la descoberta glacial, despreniments, etc. Així doncs, dos factors importants (la dificultat i les condicions) que han limitat molt la nostra oferta escalable. També ha estat sorprenent la gran plaga de mosquits que hi ha a tota la vall, des de Golden fins a Radium i fins a cotes altes de Bugaboos que ens ha fet buscar refugi a les hores punta del vespre doncs conviure amb ells a l’exterior era del tot impossible. Mai havia vist res semblant. I posats a parlar de la fauna de la zona, dir que vam poder veure diversos ossos negres americans des del cotxe al llarg de la pista d’accés al parc. I també, vam conviure amb tota mena de rosegadors (marmotes, esquirols, ratolins, etc) que visiten les tendes dels camps cercant menjar. Justament per evitar-los l’accés al menjar i al material, calçat, etc. als camps hi ha lockers i penjadors. Tot i que diuen que ja no hi ha incidents des de fa molts anys, també vam protegir el cotxe a l’aparcament amb una xarxa de galliner per evitar que es mengin els conductes de combustible.

Està clar que, per tot plegat, i també per una meteo poc estable i de mala predictibilitat, fa que entrar a Bugaboos Provincial Park sigui tota una aventura que nosaltres decidim viure en dues etapes: una a l’Applebee Campgorund i l’altra a l’East Creek Biby.

A l’Applebe arribem trinxats i amb un cel amenaçador de manera que ens decantem per l’opció més accessible i menys compromesa de la qual en disposem informació:

McTech Arete, Crescent Spire 150m 5.10- ****

Exceptuant un llarg més aviat de tràmit, la via és guapa i es deixa protegir al gust. S’ens queda curta i en Pau s’avorreix una mica. Mitja estrella és per un friend que vaig treure sense esforç!

Padle Flake Direct, Crescent Spire, 150m 5.10 ****

Un cop descartada la idea inicial d’escalar el Bugaboo Spire tornem al mateix lloc. Aquest cop una via més difícil i mantinguda que l’anterior. Escaquegem un squeeze impossible d’assegurar per la dreta. Durant el camí de tornada deixa caure un xàfec que, per sort, podem esquivar refugiant-nos sota un  gran bloc.

  

A l’East Creek Biby arribem després de gairebé 5h d’aproximació, travessant tot tipus de relleus ben alpins. L’Snowpatch col ja fa dies que està impracticable cosa que ens allarga el camí. Tot i el desnivell i el pes de les motxilles gaudim molt del recorregut. Algunes tendes al coll ja apunten que demà no estarem sols a la via. I puc parlar de LA perquè és la més mítica del país. Mentre menjàvem els nostres liofilitzats, ja ben instal·lats, va aparèixer un helicòpter que va descarregar 4 escaladors amb material, queviures i comoditats per una setmana. La sensació costa de descriure però seria bastant semblant a la impotència.

 

Bechey-Chouinard, South Howser Tower, 700m 5.10 *****+

Una via del 1961, sense cap expansió i ben poques assegurances fixes. D’aquelles vies que et fa fer un vitge en el temps i ampliar els coneixements sobre la història del lloc i dels protagonistes de la primera ascensió. Arribem, tal i com volíem, amb les primeres llums al punt on es recomana encordar-se i ja tenim al davant dues cordades. Ens esperem un temps prudencial ja que la cordada canadenca que tenim al davant  sembla controlar amb la corda recollida el gri-gri passat i la traccion per progressar a l’ensamble. Però en Pau no triga a impacientar-se i surt per la banda esquerra. Els perdem de vista per complet ràpidament. Arribem al peu de la primera tirada de 5.10 atrapant una altra cordada. En Pau, sense dubtar-ho, segueix atropellant. Em passa el relleu i, just abans del gran diedre, em deixen passar. Surto, espitosa, amb la pressió de saber que estic fent esperar molta gent i amb la rasca que carda no és agradable. 5.8?? Collons! Se’ns posa a pedregar (doncs sort que avui era el dia bo). Un squeeze que no cal adjudicar dons en Pau l’escaqueja per una variant de 5.10 de dits brutal. El 5.10 tension no ens treu la son i amb un total de poc més de 6h som al cim. Un cim que no gaudim gaire ja que segueix bufant fort. Fem una dotzena de ràpels amb corda simple, observant la glacera dels meus peus i pensant per què carai no hem agafat el piolet? Afortunadament arribem al la tenda sense cap entrebanc vora les 4h de la tarda. 

 

 

 

Ens hagués agradat compartir batalletes de la jornada amb la resta de cordades del camp però no va aparèixer ningú fins passada mitjanit, quan ja feia hores que dormíem. A les 8h del matí ens desperta un altre helicòpter. No pot ser! De seguida ens vam percatar que els veïns havien desmuntat el camp base i a l’equip de 4 que havien arribat el vespre anterior hi faltaven dues noies. Una altra cordada que va descarregar el mateix helicòpter ens va posar el dia sobre un accident que havia patit una de les noies. De la cordada que havíem avançat a primera hora a la Bechey no en vam arribar a saber res (van domir fins tard). Tot plegat ens va fer reflexionar durant les hores de camí de baixada. Reflexionant, també, em vaig adonar que les úniques xapes que he vist aquests dies són a les instal·lacions de ràpels. En Pau em va explicar que l'ètica de les obertures a la regió és sense trepant, només s’hi poden posar expansions a mà.