Escalades a Grindelwald i Kandersteg

 

Tornem a creuar la frontera per conèixer les muntanyes suïsses però en aquesta visita, al voltants de Grindelwald i Kandersteg, les sensacions han estat ben diferents de les del Rätikon. D’entrada, totes les informacions i senyalitzacions estan en alemany de manera que no rasquem bola. De fet, l’únic mot que hem après és “verboten” que significa prohibit, perquè a tot arreu hi ha senyals que adverteixen de la prohibició d’aparcar, circular o pernoctar i l’alternativa sempre és pagant. Viatjar en furgo, doncs, ens ha implicat donar voltes absurdament. Per tot plegat, aquesta estada és una d’aquelles que no convida a repetir..

Les nostres escalades a Grindelwald

TNT (150m 7a, 6b+ oblilg.) + Todi (180m 7a, 6b oblig.) Hintisberg ****

Indret tranquil i amb bones vistes a l’Eiger, on es permet pernoctar però cal pagar una taxa diària de 10 CHF per la pista. La paret estava prou concorreguda i nosaltres la vam escollir com a a pla B per un dia de previsió meteorològica dubtosa que va frustrar el nostre intent a l’Eiger. Les vies em van semblar més exigents del que aparentava la ressenya, com a benvinguda ens va posar a lloc. A més, amdues vies travessaven un reguitzell de sostres que calia superar bastant a bloc. Personalment va servir per veure que l’ambiciós objectiu d’escalar la Deep Blue Sea a l’Eiger era un xic massa agosarat. No ho sabrem mai.

 

Adan i Evi, Eiger cara nord, 320m 7a, 6c oblig. *****

Sense ser extraordinària es tracta d’una via xula, diversa i mantinguda apta per mortals sense passar por extrema. Tot i que el sol fet d’atacar la cara nord de l’Eiger, aproximant a peu de via mitjançant ràpels, ja impressiona! La via no és molt vertical i el canvi d’orientació a oest de la segona part amaga el pati i deixa veure el sol. Malgrat això, en plena onada de calor, no em vaig treure el plumes ni un sol moment en tota la via.

Vam decidir bivaquejar (en tenda) més per un caprici meu que no pas per practicitat. Tot i que la petició va néixer quan teníem la intenció d’escalar la Deep Blue See, que prevèiem més demanant de temps, el romanticisme i l'amortització dels 77 CHF del telecabina ens van fer mantenir ferms. 

La pujada amb el telecabina va ser decepcionant. Quan entre mig de la boira vam aconseguir veure la nostra paret, estava completament empapada! Decidits a intentar-ho ens vam llevar l’endemà en un dia radiant i en iniciar els ràpels ja vam adonar-nos que la paret estava soprenentment seca. No hi havia excuses!

  

 

Les nostres escalades a Kandersteg

Thypon, Ueschenen, 220 6c+ (6b+ oblig.) *****

Una agradable caminada en un indret tranquil i bones vistes ens atansa a una paret amb múltiples opcions per escalar sobre bona roca. La nostra via, molt bonica, em deixa escalar relaxadament i gaudir molt de la jornada tot i el bombo del primer llarg que em fa gemegar de valent.

Kik, Oeschinensee, 450m 7a (6c oblig.) *****

Una via picant en la mesura justa del meu paladar, en un indret acollonant, sobretot a primera hora quan la telefèric encara no ha descarregat tota la marabunta. Nosaltres vam escollir pujar-hi caminant i ens vam plantar al llac en menys d’una hora. Pràcticament una hora més vam trigar fins a la feixa i una altra de ràpels fins a peu de via. Tot i deixar les cintes amb allargs de la primera tirada vaig haver de donar-ho tot per superar el 7a o 7c(7a oblig.) que és el què em va semblar a mi. La resta de graus de la via no estan regalats i sempre hi ha aire, però no són tan estratosfèrics com el primer. Hi ha trams més delicats o de rostoll, però la veritat és que en balanç tots els llargs em van agradar, serà que em va la marxa. El dia s’estava emmarroant i abans d’arribar a la feixa en Pau ja em va proposar d’anar-nos a banyar sense fer la part de dalt, tot i saber que és la més bonica de la via. I jo vaig accedir sense dubtar gaire, malgrat que els núvols començaven a fer més suportable la calors.

De pas per la France

 

França, com a objectiu o de pas, presenta moltes i molt bones opcions per escalar en bona roca i sense passar por. Les guies del mestre Mussato donen un ventall d’ofertes seleccionades amb bon gust i per a tots els gustos. Ambdues venen amb nosaltres sempre que creuem la frontera. En aquesta ocasió, totes han estat escalades disperses que han cobert forats entre els nostres desplaçaments cap a Suïssa.

Bille de clown, Rocher du Midi (Chartreuse), 390m 7b (6c oblig.) *****

Una via molt guapa, mantinguda, aèria i en calcari de primera. Aprofitant la seva orientació est ataquem de tarda, sortint del cotxe a la 1.30h i començant a escalar vora les 15h, cosa que va comportar fer els ràpels amb la claror residual i la caminada de retorn amb frontal. Una paret de dimensions considerables, accessible i amb tantes opcions de ben segur mereix més visites!

 

Brown sugar, Pointe Vouilloz (Perrons du Vallorcine), 340m 7a (6b+ oblig.) *****

Just al límit de la frontera amb Suïssa hi trobem els Perrons de Vallorcine, que gaudeixen de grans vistes del massís del Montblanc. La via recorre bones plaques sobre un gneis de qualitat i amb força cantell. Ens hi atrevim en plena onada de calor i en sortim prou ben parats gràcies al bany reparador al llac d’Emosson.

 

Tussach beach (120m 6b) + vaccances aux Bahamas (180m, 6c+), Aiguilles de Bénevise (Vercors) ****

Sol·licitud assegurada en una vall amagada i poc transitada del Vercors, on s’alcen petites agulles de roca molt variable, des de molt bona a molt descomposta. La primera de les vies l’escollim per escalfar. La formen quatre tirades que fem en dues, una primera molt rostoll i tres de bones i mantingudes en 6b. La segona té una arrencada amb roca dubtosa i en desplom, amb el crux de la via, que deixa pas a tres tirades molt bones on destacar la tercera que és sublim en un mar de gotes d’aigua. Ens va sembla un pla excel·lent per a un dia de meteo dubtosa.

 

Carmina Burana, Roca de la Bissone (Saint Guilhem le desert), 225m 6b *****(+)

Una aturada en un punt realment estratègic, proper a l’A9 a l’alçada de Montpellier, amb bona ventilació i orientació nord, fets que són ideals per a l’estiu. Escollim la que va ser la segona via oberta de la paret, l’any 1972 des de baix i amb pitons. El mèrit rau en el fet que es tracta d’una escalada atlètica i descaradament desplomada, avui en dia sobre molt bona roca pel pas de les cordades, de manera que obrir en lliure i en pitons sobre aquest terreny és un fet destacable. Tan és així, que la via figura entre les “50 plus belles voies faciles et insolites de France” de la revista “Grimper”. Llàstima que actualment el traçat està equipat amb parabolts. Com deia una piulada 95% braç, 5% tècnica! Ens apuntem algunes veïnes a la llista de pendents. Hem pagat 10€ d’aparcament ja que es tracta d’un poble molt turístic per acollir una abadia patrimoni mundial de la UNESCO, però nosaltres, venint de Suïssa, ja hi estem acostumats.

 

Sempre em quedo amb ganes de visitar aquest país fora dels mesos calorosos d’estiu tot i la meva insistència de practicar el francès oral. Espero no haver d’esperar jusqu'à proxième été.

Temptativa a la via Anouk, Petites Jorasses

 

Dedicaré aquest capítol a la nostra estada al refugi de Leschaux els dies 10, 11 i 12 d’agost, des del qual preteníem escalar la via Anouk, del Piola, a les petites Jorasses i ho faré també en francès amb la intenció de deixar constància sobre les condicions que ens vam trobar de cara a nous intents en el futur.

La logística d’accés amb en trenet de Montenvers imposa per aquesta activitat reservar dues nits al refugi, de manera que cal comptar uns 150€ per persona (sense el servei de gondola que et baixa fins la Mer de Glace). Des de l’estació vam trigar unes 3.30h fins al refugi.

Durant l'aproximació a Leschaux

En Pau recordant la Walker 

La terrassa amb més bones vistes que he sopat mai

L’endemà vam matinar i vam sortir del refu cap a les 4:15h amb lluna plena. El camí d’aproximació fins al peu de les Petites Jorasses, malgrat estar fitat, no és senzill de trobar. Vam creuar l’esquerdada glacera de fort pendent i vam travessar la rimaia fins a una bona repisa on equipar-nos (en total unes 2h) i vam començar a escalar amb llum de dia a les 6.30h. La imatge de la lluna sobre el perfil de les grans Jorasses, impossible de fotografiar, era impressionant.

Una lleugera idea de l'espectacle matinal

En Pau va començar escalant i vam dedicar pràcticament ¾ d’hora fins cantar la R1. Jo, feia estona que estava inquieta perquè aquest no és un ritme vàlid per a una via de 700m. En arribar al tram final em vaig percatar que al flanqueig d’entrada a la R hi mancava una xapa (mostrem espàrrec en foto) cosa que de segon tampoc em va fer il·lusió. En Pau va haver d’escalar una placa fina jugant-se una bona hòstia en pèndol i risc d’empotrar-se contra el diedre (on només havia posat un parell de tascons delicats ja que anàvem justos de material) i jo em jugava el pèndol en sentit contrari.

Vaig sortir de la R1 amb un nus a l’estómac. Vaig escalar còmodament fins una xapa i a partir d’aquí vaig seguir escalant sense cap pista de si seguia el traçat correcte. Mirava a dreta i esquerra, feia uns passos més i així durant una hora, sense rastre del sostre de 6b+/A0, fins que vam prendre la decisió de baixar. Amb l’ajuda d’en Pau, que té més memòria que jo, vaig desfer tots i cadascun dels passos fins a la xapa, on ja hi havia un mallon antic i em vaig despenjar. 

De nou a R1 amb una immensa frustració per no haver estat capaç de trobar el traçat de la via. Vam valorar que encara érem a temps d’escalar la Contamine i vam muntar un ràpel en diagonal per anar-la a buscar. Llavors vam engegar el turbo amb algunes tirades  en ensamble i vam recuperar força temps. A mitja paret ens va entrar una bona descomposició a tots dos que ens va obligar aturar-nos en unes bones repises. Vam intentar retrobar l’Anouk a la part de dalt, com fan forces cordades, però les ressenyes que teníem no ens van ajudar gaire. En una ocasió la vam cagar i vam haver de rectificar el traçat, moment en el qual vaig sentir per primera vegada a la vida la frase: "la teva vida val més que un friend!" Finalment vam fer cim a les 16.30h. En total, doncs, 8 hores d’escalada i 3 hores de ràpels! 

Diedre mantingut, de llibre

A punt per als primers raig de sol

Tirades somitals amb molt bones vistes

La vintena de ràpels mereixen un paràgraf a part, quina aventura! Les instal·lacions, que són les reunions de l’Anouk, estan de puta mare però el granit té moltes formes i no vam sortir exempts d’una enganxada de corda que ens va obligar a escalar altre cop. Tot i així, considero que en vam sortir prou ben parats. Durant els darrers ràpels vam aturar-nos a entendre la causa del meu abandó i en Pau de seguida va adonar-se que clarament hi havia hagut un despreniment, fet que explicaria la desaparició del Ae del 2n llarg i, de retruc, també la xapa tallada del primer llarg, ja que es troba a la vertical del sostre.

La glacera amb llum de dia era molt més terrorífica

A les 9 érem sopant al refu i vam explicar la situació i mostrar fotografies a la guarda, vam afegir una entrada a Camptocamp i vam escriure una piulada al llibre del refugi. Malauradament, una setmana més tard uns coneguts van anar a repetir la mateixa via sense estar assabentats de la nostra tentativa fallida. És per aquest motiu que vull també deixar clar i català (en francès) l’estat de la via, ja que l’esforç per arribar fins allà i el risc que comporta no estar informat són grans.

De notre tentative ratée d’escalade à la voie Anouk de les Petites Jorasses, le 11 d'août de 2026 et après avoir et grimpé la voie Contamine et descendú per les rappels de la voie Anouk nous pouvons affirmer:

• Il y a eu un détachement dans le toit du deuxième longueur.
• Par conséquent, plusieurs plaquettes ont disparu de la section 6b+/Ae du deuxième longueur et la plaquette de flanc finale de le première longueur a été coupée.
• Il est possible de grimper le première longueur, mais nous pensons qu'il n'est pas possible de surmonter le deuxième.
• Il faudra donc nettoyer et rouvrir la dernière partie du deuxième longueur.

Voici les photographies qui illustrent les différences avant et après le détachement.

Le crux de L1 (2016) avec la plaquette

Le crux de L1 (2025) sans la plaquette

 

La plaquettre de L1 coupée

 

Moi dans la tentative ratée de grimper L2

 

Apparence du toit de L2 (2016)

Apparence du toit de L2 pendant de rappel

L’endemà, sense treva i amb poques hores de descans aprofitem la jornada escalant la Crystal Palace a Pointe à Daniel. Tot i no ser una via excepcional compleix amb les expectatives: accés còmode, llargada justa (250m) dificultat moderada, ràpels no massa rebuscats (tot i que vam haver d’escalar per desencallar una corda) per garantir la nostra tornada el mateix dia amb el trenet de Montenvers. El que no ens imaginàvem és la inacabable cua que vam haver de fer per agafar-lo.