Canadà III: Canmore - Bow valley

L’arribada a la zona, per a mi, va ser una mica estressant per la complexitat dels múltiples parcs que hi ha a la zona. El funcionament encara no l’he entès, però hi ha parcs nacionals (com per exemple Banff o Lake Luis) i provincials (com Kananaski o Bugaboos) i cal un doctorat per entendre on ets i què has de pagar en cada moment. Però estar trepitjant parcs cada dia vol dir que sempre hem estat envoltats de boscos, muntanyes i llacs de postal, alguns d’ells massificats (com Lake Luis) i d’altres pràcticament deserts (com Ghost River). Exceptuant el darrer, en tots els inedrets ha costat allunyar-se de la Highway 1, l’autopista transcanadenca, fins i tot des dels campgrounds.

A les parets que hem conegut hi hem trobat calcari divers, en general molt bo i les vies poc escalades. Yamnuska, la paret amb més renom, ha resultat ser també la de roca més mediocre. També hi destaquen bons sectors d’esportiva que nosaltres no vam visitar (ni tan sols dúiem corda simple). El lloc que més ens ha agradat: Ghost River, la millor roca en un paratge salvatge i prou solitari. Per altra banda, el clima és més aviat plujós i quan la previsió anuncia probabilitat de pluja, significa que indubtablement plourà (i no pas poc).

A Ghost River

Snert’s Big Adventure, Yamnuska 250m 5.11b ****

Una via que porta el nom del gos que va conviure a peu de via durant l’obertura i us puc assegurar que de ben segur va ser una gran aventura pels gos, per la gran pluja de blocs. Així doncs, una via que es veu molt sanejada i que va millorant amb l’alçada. De fet, la part de dalt gaudeix d’un calcari excepcional que deixa molt bon gust de boca. Prou difícil en general, encadeno ben poca cosa i em marco un bon vol. La previsió de pluja s’acompleix però tot i l'amenaça, s’espera a que arribem al cotxe.

Sisyphus Summits, Ha Ling 520m 5.10d *****+

Una via moderada i equipada, que tot sovint té xapes fora de lloc però amb una roca excepcional en tot el seu recorregut. Només una de les 21 tirades és una mica decepcionant (de tràmit). Diuen que és la via de xapes més llarga de tota Amèrica del Nord. Per sort, ens toca el sol més del què esperàvem en una cara nord. Amb el fred que fa no ens entretenim gaire i escalem la via en 5h. Avui la pluja ens enganxa poc abans d’arribar el cotxe, però ens refugiem i esperem.

 

The Alt Left, East End of Rundle (EEOR) 335m 5.12a *****

Una via molt bonica i bastant equipada en roca de qualitat i buscant passar en lliure entre sostres i desploms. Ens va atrapar la pluja en el tram més assequible però vam seguir amunt, la via s’ho valia.

Zephyr, West Phantom (Ghost River) 180m 5.11a ****

Una via curta que escollim com a escalfament amb 4 tirades llargues que ens sembla força exigent i hem d’escalar amb calma. Cal navegar amb bon instint i confiar en les peces que, després de tants dies escalant en fissura de granit, totes semblen no quedar del tot bé. Ens posa bastant a lloc.

Dreams of Verdon, Wild West Wall (Ghost River) 250m 5.12b *****+

Una via sublim, d’aquelles que consumeix les pell i estripa les malles. Fem A0 ja a pocs metres del terra; després ens adonem que segurament és la secció més difícil de la via. La segona tirada, bastant obligada, m’encanta perquè em fa donar el millor de mi. La tercera, 45m de guerra amb passos molt fins que ja em fan sagnar. La següent, no tan mantinguda, són 50m i la cirereta és un bombo arribant a la R amb un fregament brutal. Baixem molt satisfets, sense que importi la caminada, que es tracta d’un passeig agradable sobre terreny pla i amb flaires a barbacoes.

 

 

La nostra estada acaba amb una incursió a Lake Luis, a peu, ja que no hi ha possibilitat de reservar shuttles i les alternatives són molt cares. Ens decantem per la Globin Wall, però per diversos motius deixem la via a mitges. Segurament hagués estat més interessant visitar el sector d’esportiva. La veritat que, aquests indrets tan sobreexplotats pel turisme són desagradables. Llacs com aquest n’hem vist a patades i això de demanar tanda per fer una foto a mi em fa bastanta pena.

El cert és que la nostra estada a Canadà va acabar a Squamish, però aquest és el darrer capítol del viatge que anuncia una tornada a les rutines imminent. Un viatge dormint diàriament en una petita tenda que massa sovint hem muntat i desmuntat cada dia. Malgrat trobar a faltar les comoditats de la furgo, habitualment hem acampat lliurement o pagant un preu simbòlic i quan hem pagat més de 10$ ha estat en busca d’una merescuda dutxa. Admiro la cultura de camping d’aquest país (i d’EEUU) que, al mateix temps que gaudeixen dels espais amb molta més llibertat, els cuiden i respecten com enlloc; amb lavabos a tots els aparcaments i fins i tot a més de 2.000m d’alçada; amb tauletes i brosses a tots els racons; amb panells divulgadors i explicatius sobre les conductes adequades en vers la presència d'óssos, sobre les restriccions per nidificació i la detecció de nius, etc. A més, existeixen associacions com SAS (Squamish accés Society) o Friends of Bugaboo Park que protegeixen els espais mentre alhora vetllen per donar facilitats als escaladors. Potser en pordríem aprendre...

Canadà II: Bugaboos

Un indret perdut i peculiar que m’ha sorprès en molts sentits. D’una banda, per la immensitat i verticalitat de les seves parets granítiques, que no hi caben a l'objectiu d’una càmera convencional i que em fan sentir molt petita. D’altra banda, la brutal erosió de l’entorn que, en una visita d’estiu tardana, complica moltíssim els accessos o descensos amb camins verticals pedregosos impracticables després de la descoberta glacial, despreniments, etc. Així doncs, dos factors importants (la dificultat i les condicions) que han limitat molt la nostra oferta escalable. També ha estat sorprenent la gran plaga de mosquits que hi ha a tota la vall, des de Golden fins a Radium i fins a cotes altes de Bugaboos que ens ha fet buscar refugi a les hores punta del vespre doncs conviure amb ells a l’exterior era del tot impossible. Mai havia vist res semblant. I posats a parlar de la fauna de la zona, dir que vam poder veure diversos ossos negres americans des del cotxe al llarg de la pista d’accés al parc. I també, vam conviure amb tota mena de rosegadors (marmotes, esquirols, ratolins, etc) que visiten les tendes dels camps cercant menjar. Justament per evitar-los l’accés al menjar i al material, calçat, etc. als camps hi ha lockers i penjadors. Tot i que diuen que ja no hi ha incidents des de fa molts anys, també vam protegir el cotxe a l’aparcament amb una xarxa de galliner per evitar que es mengin els conductes de combustible.

Està clar que, per tot plegat, i també per una meteo poc estable i de mala predictibilitat, fa que entrar a Bugaboos Provincial Park sigui tota una aventura que nosaltres decidim viure en dues etapes: una a l’Applebee Campgorund i l’altra a l’East Creek Biby.

A l’Applebe arribem trinxats i amb un cel amenaçador de manera que ens decantem per l’opció més accessible i menys compromesa de la qual en disposem informació:

McTech Arete, Crescent Spire 150m 5.10- ****

Exceptuant un llarg més aviat de tràmit, la via és guapa i es deixa protegir al gust. S’ens queda curta i en Pau s’avorreix una mica. Mitja estrella és per un friend que vaig treure sense esforç!

Padle Flake Direct, Crescent Spire, 150m 5.10 ****

Un cop descartada la idea inicial d’escalar el Bugaboo Spire tornem al mateix lloc. Aquest cop una via més difícil i mantinguda que l’anterior. Escaquegem un squeeze impossible d’assegurar per la dreta. Durant el camí de tornada deixa caure un xàfec que, per sort, podem esquivar refugiant-nos sota un  gran bloc.

  

A l’East Creek Biby arribem després de gairebé 5h d’aproximació, travessant tot tipus de relleus ben alpins. L’Snowpatch col ja fa dies que està impracticable cosa que ens allarga el camí. Tot i el desnivell i el pes de les motxilles gaudim molt del recorregut. Algunes tendes al coll ja apunten que demà no estarem sols a la via. I puc parlar de LA perquè és la més mítica del país. Mentre menjàvem els nostres liofilitzats, ja ben instal·lats, va aparèixer un helicòpter que va descarregar 4 escaladors amb material, queviures i comoditats per una setmana. La sensació costa de descriure però seria bastant semblant a la impotència.

 

Bechey-Chouinard, South Howser Tower, 700m 5.10 *****+

Una via del 1961, sense cap expansió i ben poques assegurances fixes. D’aquelles vies que et fa fer un vitge en el temps i ampliar els coneixements sobre la història del lloc i dels protagonistes de la primera ascensió. Arribem, tal i com volíem, amb les primeres llums al punt on es recomana encordar-se i ja tenim al davant dues cordades. Ens esperem un temps prudencial ja que la cordada canadenca que tenim al davant  sembla controlar amb la corda recollida el gri-gri passat i la traccion per progressar a l’ensamble. Però en Pau no triga a impacientar-se i surt per la banda esquerra. Els perdem de vista per complet ràpidament. Arribem al peu de la primera tirada de 5.10 atrapant una altra cordada. En Pau, sense dubtar-ho, segueix atropellant. Em passa el relleu i, just abans del gran diedre, em deixen passar. Surto, espitosa, amb la pressió de saber que estic fent esperar molta gent i amb la rasca que carda no és agradable. 5.8?? Collons! Se’ns posa a pedregar (doncs sort que avui era el dia bo). Un squeeze que no cal adjudicar dons en Pau l’escaqueja per una variant de 5.10 de dits brutal. El 5.10 tension no ens treu la son i amb un total de poc més de 6h som al cim. Un cim que no gaudim gaire ja que segueix bufant fort. Fem una dotzena de ràpels amb corda simple, observant la glacera dels meus peus i pensant per què carai no hem agafat el piolet? Afortunadament arribem al la tenda sense cap entrebanc vora les 4h de la tarda. 

 

 

 

Ens hagués agradat compartir batalletes de la jornada amb la resta de cordades del camp però no va aparèixer ningú fins passada mitjanit, quan ja feia hores que dormíem. A les 8h del matí ens desperta un altre helicòpter. No pot ser! De seguida ens vam percatar que els veïns havien desmuntat el camp base i a l’equip de 4 que havien arribat el vespre anterior hi faltaven dues noies. Una altra cordada que va descarregar el mateix helicòpter ens va posar el dia sobre un accident que havia patit una de les noies. De la cordada que havíem avançat a primera hora a la Bechey no en vam arribar a saber res (van domir fins tard). Tot plegat ens va fer reflexionar durant les hores de camí de baixada. Reflexionant, també, em vaig adonar que les úniques xapes que he vist aquests dies són a les instal·lacions de ràpels. En Pau em va explicar que l'ètica de les obertures a la regió és sense trepant, només s’hi poden posar expansions a mà.