Canadà I: Squamish

 

Benvinguts a Canadà, un país on, com a EEUU, les dimensions són desproporcionadament grans (els arbres, els rius, les autopistes, els cotxes, les autocaravanes, els cafès…)

Squamish és una escola d’escalada còmoda i accessible que gaudeix d’un granit de primera qualitat enmig de boscos d’arbres alts com campanars i el sòl tou de la gran acumulació de matèria orgànica. La pega: l'autopista que passa a escassos metres de les parets i el seu soroll que dificulta la comunicació entre els membres de les cordades. Quan plou, ho fa amb ganes i a algunes fissures els costa d’assecar.

A l’Agost, trobar parcela a l’Stawamus Chief Provincial Park Campground és una tasca difícil, comparable amb el camp 4 de Yosemite. Funciona sense reserva, però hi ha molts trapis. Ens conformem amb el Mamquam River Campground, que no està tan ben ubicat i no té aigua corrent però val només 10$ per tenda la nit, i l'ambient és ben agradable.

Nosaltres només n’hem fet un petit tast, perseguint les millors fissures en un grau moderat que ens permetia gaudir i patir a parts iguals. 

Righ wing, Slhanay, 150m 5.10d ****

Una línia que destaca per un marcat diedre en la seva part central que resulta ser una autèntica batalla de layback mantingut. Per sort, aconseguim dividir els 60m en dues tirades, igualment dures. Una via exigent per a un primer contacte escalant de tarda i ple sol. A partir d’ara intentarem evitar-lo.

 

The Grand Wall, Grand Wall 300m 5.11a/A0 *****+

No volem esperar més per al plat fort. Matinem però som la tercera cordada a la via i no pas l´última, però fluim sense esperes ni pressions. Una via variada i completa, amb el mític Split Pilar, una magnífic diedre fissurat  que vaig tenir la sort d’escalar de segon i la tentació de repetir-lo. Impressionant, només per aquesta tirada la via ja mereix el plus d’una 5 estels excepcional. En Pau escala amb tècnica i dosifica estratègicament els friends. Jo inverteixo totes les meves forces, gemegant especialment en el tram més ample (#4s). La resta de la via també és bona i seguim perfeccionant la tècnica de bavaresa.

 

   

Unfinished simphony, Apron 250m 5.11b *****

Va de diedre, layback de dits i adherència amb algunes xapes, amb una darrera tirada de placa fina vertical que m’entusiasma.

 

Rock On, North Apron 120m 5.10a ****

Una segona via amb ombra de tarda però molta xafogor. La fem en dues tirades de 60m, empalmant llargs perquè no sabem on muntar les reunions i evitant que ens avancin per la banda.

Liquid Gold, Bulletheads 170m 5.11a *****

Una via no massa llarga però que no en decepciona ni un pam. Vam trobar els graus força assequibles, fet que es va traduir en passar més por abans d’escalar que durant. Bonica i variada, placa d’adherència, fissura ampla, breu xemeneia i més fissura.

Cerberus, Tantalus wall 180m 5.11d *****

Entrant per la Catharsis Crack (Labyrinth) esdevé la via amb més ziga-zaga que he escalat mai, amb pocs trams verticals. La canal d’accés la trobem molt humida per les pluges del dia anterior, però a la paret no hi ha excusa, predomina la placa i hi ha força bolts. Malgrat això la 2a tirada la vaig trobar exageradament expo (un totem negre mediocre minva la distància entre la darrera xapa i la R; la resta de la via està ben protegida. És guapa, però jo aquí he vingut a escalar fissura.

Bullethead east, Bulletheatds 150m 5.10c ****

Una via fissurada de baix a dalt prou assequible i bonica que escalem de tarda com a segona via. Llàstima que trobem la fissura de la darrera tirada completament molla i impracticable.

D’Squamish m’emporto un bon rodatge en empotrament, tot i que ben mirat no hem escalat gaire al límit. Ens ha faltat arriscar una mica més i volar, que els Totem en aquestes fissures són com parabolts!

Del Valle dell'Orco cap a casa

 

Un indret que ens va quedar pendent visitar l’any passat i que ens ha sorprès gratament, sobretot, per la tranquil·litat que s’hi respira, un fet que agraïm molt després de tants dies de massificacions. L’entorn és molt bonic i tot està prou accessible. L’únic defecte, hi fa massa calor per escalar al sol, però ho aguantarem.

Jedi Master, Sergent, 200m 6c+

Després d’un bon escalfament amb fissures de somni escollim aquesta via que a internet algú recomana per a “personas mayores”, argumentat que no s’ha de fer força. A peu de via no haguéssim donat un duro per la via, però mica en mica ens va anar servint una bona dosi  d’escalada per a tots els gustos i la vam gaudir, deixant-hi la pell. Per sort, vam escalar-la ja pràcticament a l’ombra i les tirades van quedar molt ben repartides entre els tres. Per a mi les plaques si us plau! Com a bons frikis, ens vam endur doble parell de gats.

 

 

Ens retrobem amb l’Ester. No hi ha dubte que avui ens hem guanyat el sopar. Després de molt buscar i preguntar per la vall anem a espetegar a un lloc encantador, el ristorante del Lago amb poca llum on mengem plats de la regió amb preus i servei excel·lent, molt recomanable.

Orecchio del Pachiderma + Itaca nel sole + Rattle snake 6c (6a oblig) *****

Arribem els quatre a peu de via ben acalorats. Comencem amb un 6a de diedre-xemeneia ja no dóna massa treva a escalfar. En Pau es berena la mítica fissura de la 2a tirada tot i anar curt de friends grossos. Com que les plaques són per a mi faig una tirada curteta i també la següent que, malgrat la fissura inicial, opto encertadament pels gats de placa. Mare meva quina placa més guapa i més dura. Aquí el sol és letal. Segueixo el que se suposa és una tirada fàcil que m’he d’estudiar bé i passo el relleu. Les dues darreres tirades són fissures yosemítiques autèntiques on cal apretar les dents i no encantar-se. Ho donem tot, en Pau amb volada inclosa. 

Les fissures seguiran sense ser el meu fort, però mica en mica m’hi sento més còmode i he de dir que quan no són molt difícils m’ho passo teta! És hora d’anar-nos acomiadant dels amics i de les valls alpines. Esperem retrobar-vos aviat!

 

 

 

Després de molts de dubtes i recerca, de camí a casa ens aturem a escalar a les Guillardes. Magnífica paret de 400m de desnivell amb orientació oest força accessible que permet esclar-hi a l’estiu a condició de matinar. Aquest cop escollim Patate de l’espace (400m, 7a), una via prou bona que millora amb l’alçada. Podem gaudir del pas del Tour de France per sota de la paret mentre escalem. Hem comès l’error de no matinar prou i ho pagarem car, esclant 6 tirades al sol. La recompensa és un bon bany al riu, abans d’agafar la furgo rumb cap a casa.

 

Autour de la Vall d’Aosta

Una altra jornada de pluja intensa i descans forçat que gaudim amb un dinar de fondue acomiadant el grup de bombers. Nosaltres, també ens acomiadem de Chamonix, on hem estat testimonis de grans contrastos: des de dies a la paret sols sense veure pràcticament ningú a dies de cues i embussos per aparcar, per agafar telecabines, etc. Una vall on cal pagar per respirar i on es viu el més clar exemple de mercantilització de la muntanya.

L’endemà de bon matí, travessem el túnel, ben aviat per intentar evitar una cua inevitable. Fem els preparatius i prenem el bus gratuït cap a Val Ferret. Enfilem a bon ritme cap al bivac Gervasutti. Avancem diversos grups i ens comença a agafar pànic per si no hi trobem lloc per a dormir. Finalment arribem els primers. 

La nostra intenció era aprofitar el dia escalant una agulla de la vora, però tot i que jo sóc més confiada, en Pau pateix perquè ens fotin el llit. Ho intentem, però la desfilada de gent que puja és tan gran que ens fem enrere. Passem la tarda jugant i rient amb un grup de joves italians que han vingut sols a dormir i han carregat 6L d’aigua per persona, en un refu envoltat de neu i amb cuina elèctrica.

Gargantua, Petites Jorasses, 350m 6c+ (6b oblig) *****

Matinem a la força perquè i vaivé de gent dins el refu és acollonant des d’hores intempestives. Finalment ataquem la paret amb els primers raigs de sol. Arribar a la R0 ja sabíem que no seria senzill donat el retrocés del glaciar, però amb alguns friends i una mica de gest ho aconseguim. Arrenco jo la 1a tirada amb una placa llisa que em fa pensar que com tota la via sigui així ja podem plegar. Per sort, va sortint fissura (molla) i la dificultat minva.

A en Pau li toca el 6c+ de placa que no li fa molta gràcia. M’ofereixo a fer-lo, avui porto els miura i es veu prou ben equipat però no accepta i, tot i renegar una mica, l’encadena llegint i navegant a la perfecció. El segueix una altra placa extraordinàriament llisa de 6b+. 6b+??!!! M’esforço com mai a escalar sense agafar-se a res, però la placa és massa vertical. A tots dos ens sembla com a mínim més difícil que l’anterior tirada. Aquí al sr. Piola se li ha anat del tot la bola! Seguim amb una part de dalt un xic menys matinguda. 

Tot i haver carregat botes, piolets i grampons creiem que anar al cim i tornar no ens permetrà arribar a agafar el bus i optem per baixar rapelant còmodament i fer el descens sense pressa. La pizza és imperdonable.

Solo per vechi coglioni, Mont de la Saxe, 200m 6c+ ****

Amb la previsió de ruixats de tarda i el cansament acumulat escollim aquesta activitat prou accessible amb ombra de matí i molt desplomada, de manera que estaríem a resguard en cas d’una pluja eventual. La roca no acaba de ser del tot bona, acostumats al granit compacte, tot ens sembla dutbós. L’escalada té un aire ordesià, amb bones fissures a protegir, blocs i llastres empotrades que fan patir i un tarannà atlètic. Sense ser una cinc estels com les de dies anteriors és un plat complet i divertit ideal per a no cansar-nos en excés i passar la tarda vora el riu amb dinar i dutxa.

 

Durant el passeig per Courmayer ens trobem amb l’Ester i l’Albert. Després de posar-nos al dia, viatgem plegats fins a Valle dell'Orco (veure següent capítol).