Petites novetats a Montrebei

Amb ganes d'escriure sense ressenyes ni piades pràctiques, começo aquesta entrada sense més pretensions que la de compartir unes vivències.

Tenim uns dies lliures i els volem aprofitar, Montrebei és el destí perquè és allà on creiem que hi estarem millor, però també perquè fa dies que sentim la necessitat d’explorar aquella línia que el mateix Luis Manzaneda havia dibuixat al seu cap i verbalitzat. Vam escalar la Barra del bar i vam sortir amb més dubtes dels que teníem abans… Trobar la línia que estigui a l’alçada per portar el seu nom no serà cosa gens fàcil! 

A més, aprofitem l’estada per acabar un via que havíem començat en una jornada poc profitosa a la Trona. Escalo la 1a tirada amb molta cura, evitant repetir la caiguda del darrer dia en trencar-se la roca. Em faig un tip de “llimpiar” la 2a tirada que afegeix en Pau, llençant llastres i blocs enormes amb una simple palanca. Vista la dinàmica, li cedeixo el gust a en Pau que aprofita una fissura taronja trencadota per sortir al cim. Netejo però ja amb més desgana… Arribo al cim pensant que no vull tornar a obrir fins d’aquí a 2 mesos…

Després de fer el ràpel fins la canal ens entretenim mirant línies i comentem allò que ja coneixíem de les vies existents de la nostra última visita. Però aquell diedre tant màgic no sembla tocat. En Pau diu que creu que ja ho havíem mirat i no havíem vist clara l’entrada. M’apropo a peu de via i dic en veu alta, però si hi ha una entrada directíssima brutal! Ell, que no ho veu tan clar com jo però no em frena en cap moment, em diu: ens queden 6 xapes! 

Doncs porta el material! Ho vaig veure cristal·lí i em flipava la idea de poder dissenyar la meva línia, en un amor a 1a vista (o 2a…)

Quan em feia el vuit vaig dubtar un moment… Són passades les 5 de la tarda, què estic fent? No n’has tingut prou? Però la veu de l’angelet del meu cap va ser completament absorbida pel diable.

Vaig escalant, vibrant en posar alguna de les xapes. En un moment de màxima tensió amb el trepant en mà i sense ganxos crido: “Pau, canta’m una cançó!” I senes poder negar-me tal desig sento “I want to break free…!” Mica en mica, aquella versió casolana de la cançó va calmar la por i em va donar força. “No paris!”. Vaig gaudir com mai de l’excepcionalitat de roca i les possibilitat d’autoprotecció, amb un tram força desplomat arribant a la R1. Pau! Si vols li podem dedicar aquesta via al Manza, crido des de la R, tota emocionada! En arribar a baix estic eufòrica i sense haver de discutir gaire decidim deixar el material per tornar-hi l’endemà.

L’endemà em surt la Di Parés que porto dins i encadeno la 1a tirada sense escalfar! (7a) i en Pau s’emporta el diedre blau. El sostret des després que tant ens feia patir surt prou canto per passar en lliure (7b) i brutal! A la 3a i darrera tirada confirmem que el traçat lògic estarà ocupat per la línia del costat (de la qual no en tenim ressenya ni informació) així que decidim seguir sense afegir assegurances però fent una bona neteja. El resultat, una via curta, però pura mel!

Avui em venia molt de gust escriure sobre emocions, sobre tot allò que fa que, avui, torni a estar desitjant posar-me els peus de gat. Tota la informació arribarà en properes entrades. No vos les perdeu!