França, com a objectiu o de pas, presenta moltes i molt bones opcions per escalar en bona roca i sense passar por. Les guies del mestre Mussato donen un ventall d’ofertes seleccionades amb bon gust i per a tots els gustos. Ambdues venen amb nosaltres sempre que creuem la frontera. En aquesta ocasió, totes han estat escalades disperses que han cobert forats entre els nostres desplaçaments cap a Suïssa.
Bille de clown, Rocher du Midi (Chartreuse), 390m 7b (6c oblig.) *****
Una via molt guapa, mantinguda, aèria i en calcari de primera. Aprofitant la seva orientació est ataquem de tarda, sortint del cotxe a la 1.30h i començant a escalar vora les 15h, cosa que va comportar fer els ràpels amb la claror residual i la caminada de retorn amb frontal. Una paret de dimensions considerables, accessible i amb tantes opcions de ben segur mereix més visites!
Brown sugar, Pointe Vouilloz (Perrons du Vallorcine), 340m 7a (6b+ oblig.) *****
Just al límit de la frontera amb Suïssa hi trobem els Perrons de Vallorcine, que gaudeixen de grans vistes del massís del Montblanc. La via recorre bones plaques sobre un gneis de qualitat i amb força cantell. Ens hi atrevim en plena onada de calor i en sortim prou ben parats gràcies al bany reparador al llac d’Emosson.
Tussach beach (120m 6b) + vaccances aux Bahamas (180m, 6c+), Aiguilles de Bénevise (Vercors) ****
Sol·licitud assegurada en una vall amagada i poc transitada del Vercors, on s’alcen petites agulles de roca molt variable, des de molt bona a molt descomposta. La primera de les vies l’escollim per escalfar. La formen quatre tirades que fem en dues, una primera molt rostoll i tres de bones i mantingudes en 6b. La segona té una arrencada amb roca dubtosa i en desplom, amb el crux de la via, que deixa pas a tres tirades molt bones on destacar la tercera que és sublim en un mar de gotes d’aigua. Ens va sembla un pla excel·lent per a un dia de meteo dubtosa.
Carmina Burana, Roca de la Bissone (Saint Guilhem le desert), 225m 6b *****(+)
Una aturada en un punt realment estratègic, proper a l’A9 a l’alçada de Montpellier, amb bona ventilació i orientació nord, fets que són ideals per a l’estiu. Escollim la que va ser la segona via oberta de la paret, l’any 1972 des de baix i amb pitons. El mèrit rau en el fet que es tracta d’una escalada atlètica i descaradament desplomada, avui en dia sobre molt bona roca pel pas de les cordades, de manera que obrir en lliure i en pitons sobre aquest terreny és un fet destacable. Tan és així, que la via figura entre les “50 plus belles voies faciles et insolites de France” de la revista “Grimper”. Llàstima que actualment el traçat està equipat amb parabolts. Com deia una piulada 95% braç, 5% tècnica! Ens apuntem algunes veïnes a la llista de pendents. Hem pagat 10€ d’aparcament ja que es tracta d’un poble molt turístic per acollir una abadia patrimoni mundial de la UNESCO, però nosaltres, venint de Suïssa, ja hi estem acostumats.
Sempre em quedo amb ganes de visitar aquest país fora dels mesos calorosos d’estiu tot i la meva insistència de practicar el francès oral. Espero no haver d’esperar jusqu'à proxième été.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada