Desequilibrio mental

Una nit de lluna plena tornant cap a Curtics m’agafa un rampell nostàlgic i dic en veu alta: “vull anar a fer un bigwall”. Doncs sense parlar-ne gaire més ens plantem a Vilanova amb el petate fins dalt (per segona vegada) amb la intenció d’escalar aquesta via, aprofitant un dissabte de mal pronòstic meteorològic.

Ens despertem amb una boira intensa però aquesta vegada no hi ha excuses! Per sort, la pluja ens respecta l’aproximació. No hi ha sorteig, en Pau té adjudicada la 1a tirada. Tot i que ell s’emporta tota la feina, el patiment és mutu. El més delicat i laboriós són els metres més propers al terra, fent ús de ploms, pitons falcats i algun ganxo. Més amunt ja entra algun tascó o algun tòtem i hi ha una expansió. En resum, unes 3h de feina (4 pitons, 3 ploms, un grapat de flotants i un xic de patiment).

 

 

La 2a tirada té forces trams en lliure (amb roca delicada), trams d’Ae i un curt tram d’A2 (2 pitons). Per acabar, unes gronxades amb tot el pati, abans d’arribar a la reunió. La 3a tirada té un traçat complex. Alguns pitons marquen el camí a seguir, després d’un breu tram d’A2 (1 pitó) cal flanquejar molt a l’esquerra, per tornar cap a la dreta uns metres més amunt i trobar la reunió, tot en lliure. La roca guanya en qualitat en fer el canvi de color de taronja a gris, però cal controlar.

Després d’una jornada de 7h d’escalada muntem l’hamaca a la R3. Amb la posta de sol la boira baixa i la paret es destapa per primera vegada en tot el dia, un regal preciós. Ens hem deixat les birres a la furgo però tenim una petaqueta de ratafia per endolcir aquesta nit tant freda.

De bon matí la boira arriba fins a peu de via, però a nosaltres ens escalfen els primers raigs de sol abans de les 8 del matí. Un cop esmorzats, recollim posant tot allò que no necessitarem dins el petate, que despengem fins al terra, amb l’ajuda de la corda auxiliar. Les 4 tirades restants les escalem en unes 3h. El traçat no és del tot evident, la roca no és sempre bona i els 6as són graus de l’època, però la satisfacció d’escalar en lliure i sota el sol és molt gran.

Gràcies al recent reequipament de la via (per part d’en Salla i companyia) l’escalada és, en general, força agradable. Com diu en Pau, amb 4 xapes més sortiria quasi tota en lliure. Després d’escalar vies com aquesta m’entra un sentiment de nostàlgia per aquella època en la qual les parets estaven plenes de d’escaladors/es amb malles, el Cirera treia fum i qualsevol racó era bo per fer-hi un bivac.