dijous, 29 d’octubre de 2020

Jim Beam, paret d'Aragó Montrebei

Un altre dels projectes nascuts durant les llargues hores de confinament del mes de març a Curtics.

Cal remuntar-nos a l'any 86 per entendre com 4 grans escaladors s'embarcaren en una gran aventura amb 3 bivacs a paret i el rescat d'un company accidentat, fet que comportaria desviar el traçat final d'aquesta gran via. En podeu llegir una detallada narració a la guia de Montrebei del Luichi (pàgines 113 a 117) per boca d'en Picazo.

La raó per la qual no hem fet una simple repetició és perquè entre els protagonistes de l'obertura hi trobem el tiet d'en Pau (l'accidentat) a qui li hem volgut retre un petit homenatge en el seu record duent a terme la restauració de la via.

Tot i que la nostra aventura res té a veure amb la del 86, per a mi ha comportat tot un repte. Malgrat hem escalat segons el nostre plantejament inicial, els més de 50 kg que hem carregat han enlentit molt tota la marxa.

Sortim de la furgo dissabte negra nit, vora les 7h. El frontal d'en Pau no té piles, comencem bé! Anem trobant les fites, però a les fosques no és senzill seguir el camí. Em sento com el fullet tortuga, el petate pesa molt i els meus genolls (tocats encara de l'estampada de fa dues setmanes al Torrent del Porxos) em fan figa. L'esquena xiscla, el petate em desequilibra i el tram final de bosc es converteix en una lluita constant per obrir-se pas. 

A peu de via, amb l'escampall de material

Escampada de material a peu de via, començo a escalar, són les 9h del matí. La brisa emboirada del congost ens ofereix la rebuda de costum, fet que em fa començar a escalar amb plumes. No trigo gaire en entrar en calor quan toca remuntar el petate.

En Pau lluitant el descompost sostret de l'L2

A en Pau se li atravessa una mica un sostret de roca delicada del 2n llarg. Els burins salten perquè en picar es desfà la roca!
En el 3r llarg la roca no millora, no hi ha gaire opció per a protegir-se, tot es desfà. Fins i tot pitonant notes com la paret expandeix. Entrar al diedre final de V em costa horrors, el sol ja pica de valent i el pes que porto al damunt em limita escalar còmodament en lliure. 

Restaurant el tram d'artificial de l'L3

El traçat de l'ataronjat 4t llarg és extremadament sinuós i fan que el de segon (jo) també escali en tensió. El burí d'aquest llarg es resisteix als meus cops d'escarpa i m'acabo xafant un dit. Enrabiada i adolorida arribo a la reunió demanant el relleu.

Bavaresa d'inici del 4t llarg

En Pau surt amb el trepant i l'escarpa a l'arnés, sabent que li tocarà fer els 2 llargs més cabrons de la via. En l'L5 progressa sense problemes, sols la feina de canviar les xapes dels trams d'artificial i algun pas delicat per donar una mica d'emoció. 

Anem tard en quan a llum, es veu a venir que ens quedarem curts, però decidim seguir. L'L6 és un llarg d'alta tensió, dels de patir d'inici a fi. Comença per un tram de 6a expo per anar a buscar una xapa en un petit replà. Alguna cordada ha pitonat però en Pau hi posa gest. Surt de la xapa (nova) en lliure encara més exigent. Alerta! D'allà busca un pitó que marquen totes les ressenyes però ni rastre. Així doncs comença el A2 penjant-se de diversos pitons força dubtosos. El tram més delicat, el d'anar a buscar un espit, se l'acaba treballant forçosament en lliure, em trec el barret! El llarg no afluixa i la roca empitjora. Acaba muntant una reunió "non expansion" a la feixa, 4 o 5 metres a la dreta d'una misteriosa reunió de parabolts (ell no ho sabia). 

La llum del dia es comença a apagar, són passades les 7 del vespre que em poso a escalar amb el frontal a la butxaca (molt útil allà dins!). És un llarg bonic però, malgrat el diedre, el traçat no és del tot evident, arrossego un bon fregament i els metres finals de blocs apilats, escalant a les fosques fan que arribi a la feixa arrossegant-me... Fins i tot se'm dispara el trepant! Engego el frontal i... Sorpresa! 2 xapes, quin luxe poder cridar reunió en qüestió de segons! 

No som al cim, però ens envaeix una gran satisfacció! Ens ubiquem... Per fi poder pixar, abrigar-se, beure, menjar, ... Quins petits grans plaers! Un dels liofilitzats està caducat i en Pau s'esforça en menjar-lo malgrat l'olor a resclomit. L'endemà se'n penedirà. La nit és prou càlida però el terra dur fa que em desperti constantment garratibada.





Bon dia! Comença a clarejar i el congost treu fum com de costum. Per feina! Després de les necessitats matinals ens posem a escalar vora les 9h altre cop, però avui ens regalen una hora, són les 8h! 

Flanqueig de sortida de la feixa, L9

En Pau es curra un flanqueig de V de 15m a pelo, per entrar en ambient de bon matí! A mi em toca un llarg xulo que pertany a l'Existencialisme. Misteriosament, vaig trobar el llarg cosit a espàrrecs i xapes que no sabem d'on venien. Sense dubtar-ho, vam fer una bona neteja. 

Flanqueig L12

Arribada a la R12

Seguim per un diedre montrebeià dels bons un grapat de metres, ja que el moment de desviar-se per canviar de via és un pèl confós. Tant és així que el següent llarg faig un flanqueig fins a la reunió i em planto. Després un 6a ataronjat però amb prou canto. Seguim per un diedre fins arribar a un repla on faig les mil i una per muntar una reunió decent doncs he deixat moltes peces pel camí. En Pau engalta el següent llarg en lliure, de roca bona però amb una caiguda no massa agradable. La reunió a la coveta ens fan pensar en el famós bivac dels 4 aperturistes. 

L13, la bona roca permet escalar en lliure

La còmoda R15, el darrer dels bivacs dels 4 aperturistes

En el següent llarg Montrebei em regala un diedre de somni dels típics amb un flanqueig inicial. Vaig sense trepant i gaudeixo molt profundament de l'escalada, empotrant i protegint allà on m'escau millor. Ep! Que això és la feixa de la CADE, quasi em passo la reunió de llarg, de tant anestesiada. El darrer llarg és una mica agònic per arrossegar el petate, però fa molta il·lusió arribar al cim de dia!

Ambient en el plaent penúltim llarg


Ho hem aconseguit! Orgullosos de la feina feta

La baixada es fa eterna, se'ns fa de nit abans d'arribar la cim i ens comença a plovisquejar. Decidim no prendre la drecera final per no perdre'ns entre els prats. Així doncs, arribats a la pista abandonem el pes en un marge i comencem a córrer (10 min) fins la furgo. Una bona manera d'acabar la jornada en calent. 

Ara, des de casa i a la vora del foc, espero no oblidar tot allò que he après i viscut... I reflexiono...!

4 comentaris:

  1. Moltes felicitats parella. ÉS un viot!!. Em trec el barret! I molt bona explicació. Salutacions.
    Pau Tomé

    ResponSuprimeix
  2. Molt content. Os felicito per aquesta gran gesta. Una via en majusculas que a mes ens afecta molt pel record del Ricard. Molt bona explicació. Una forta abraçada a tots dos.
    Ferran

    ResponSuprimeix
  3. Enhorabona!!! El capítol qe a la Biografia Alpinística de Montrebei dedica a la Jim Bean el recordo molt bo!!!

    ResponSuprimeix
  4. Gràcies pels vostres comentaris, sempre fa pànic "tocar" una via oberta amb tant bon criteri i les felicitacions són reconfortants. Espero la la puguin gaudir molt els futurs repetidors/es!

    ResponSuprimeix