Gran il·lusió

Gran il·lusió (235m, 7a+), 6a+ obligat segons alguns experts, jo voldria afegir que S'HA D'ESCALAR  amb majúscules. Potser el 7a+ sigui una mica regalat perquè es tracta d'un desplomet de 3 passos amb canto, però el 6c és continu i dur de collons i per més que t'ajudis de les cintes "acerando" no puges!

És una via molt bonica, amb ambient, poc sol·licitada i molt ben equipada per escalar sense pes i sense pors, però cal anar-hi fort! 

Sempre és un plaer tornar a fer cim al Cavall després de tants anys, i lluitant en una via com aquesta. Ara espero tanda perquè el senyor Picazo en porti a fer la Punsola.

Paret de Diables

Un somni rere un altre. Aquella paret tant imponent que veus des de la carretera i que mira de reüll el Cavall, amb aquella taca taronja i aquell sostre característic, que es converteix en un gegant quan la mires verdaderament des sota, sempre m'ha atret, sempre m'ha cridat. Pare i germà me n'han parlat, de les vies clàssiques que hi transcorren, de les sensacions, de les caravanes de cordades que hi havia anys enrere esperant gaudir d'aquesta majestuositat i mica en mica el meu instint d'exploració va anar creixent.

Trobat el company de cordada apropiat, un dia clar de ni fred ni calor i carregats amb tot i material i més, em disposo a assolir el meu repte en un dels itineraris més bonics de la paret, la Sánchez-Martínez.

Arribem a peu de via suats pel curt però concentrat desnivell. La placa de la via ja no hi és, però no hi ha dubte del seu traçat. No em puc entretenir a explicar els detall de cada llarg, però tots i cadascú d'ells tenen el seu què que t'exigeix concentració, col·locació, estratègia i bona forma. Sorprèn, en comparació amb altres vies de Montserrat, que està molt ben assegurada. Allà on es pot equipar no hi ha res i en les plaques trobes tot tipus d'assegurances. On l'assegurament és més precari és en els trams concebuts per escalar en artificial (cordinos malmesos, burins putrefactes...). Aquells que ho intenten en lliure han de ser valents. En el meu cas, em desplaço agafant-me a tot allò que trobo i gaudint de l'impressionant pati que tinc sota els meus peus.

Sis horetes de plaques, diedres, encastaments, fissures verticals i horitzontals, bavareses, flanquejos, panxes... La roca bona en quasi tota la via... No tinc més paraules, una via de 5 estrelles, un orgasme. 
No menys exigent va ser baixar la canal dels avellaners, quan ja tens el cap el la gerra de cervesa i el desig de comunicar l'èxit de l'expedició a casa.

El salt de plens

Després d'anys i anys demanant el mateix, ho he aconseguit. La meva veu va arribar a amics propers que van fer tots els possibles per fer realitat el meu desig. La disputa entre el meu pare i el meu germà per fer-me d'acompanyant es va resoldre aviat, el salt seria entre germans.

Els nervis eren vius des de feia dies... I tant el meu germà com jo ens imaginaven al més mínim detall com seria el salt, i sorgien dubtes, pors i moltes ganes. Ja érem al Blasi diumenge de Patum, estàvem a punt. Vam poder saludar alguns amics patumaires abans d'enfilar-nos a vestir. Quan vaig tenir el cartronet entre les meves mans (salt núm. 6) quasi em poso a plorar, potser perquè encara no m'ho acabava de creure, "ho he aconseguit" pensava...

Primer de tot la corona, després el vestit, els fuets i la màscara. Ostres, com pesa la màscara, l'estona d'espera de tenir-la sobre el braç com si fos un fill es fa molt pesada. Tota l'activitat del vestidor s'atura durant el màgic salt dels gegants, celebrant el seu 150è aniversari amb una versió d'en -Bruce -Springsteen. Durant el segon salt de l'àliga ja comencen a vestir. Espero impacient el meu torn d'ajupir-me i posar el meu cap a les mans del meu vestidor, en Xavi. M'envenen, em retorcen, m'apreten, em belluguen... i llesta! El pes recau sobre el meu cap, encara m'hi veig prou bé. Enfilem les escales mentre encara ballen els nans nous.

A les escales no hi passa un bri d'aire i la sensació de claustrofòbia és prou important. Costa respirar, em recorda a la sensació del busseig. Però, immediatament després de la veu d'aquell discurs abans de cada salt, que em sé quasi de memòria, enfilem a plaça poc a poc i allí sí que hi corre l'aire! També tranquil·litza força veure que la plaça no és tant plena com esperava.

Ens situem sobre el fanal, com sempre. Alguns fidels seguidors ens hi esperen. Tantes coses passen pel cap durant aquella petita estona fins a sentir el so del tabal i sentir com enfosqueix la plaça. Vinga, som-hi! Ja sóc encesa i em disposo a ballar. La cua se m'enganxa i rebo empentes però ballo bé, m'hi veig força i respiro sobradament. Cada vegada tenim més bona posició i acabem en una gran rotllana on i ballem dos plens. Noto l'escalfor sobre les espatlles, però a diferència del meu acompanyant, jo no em cremo. Comença a petar la plaça i ja no ho puc evitar, salto i aixeco el braç que tinc lliure. Sento poc més que unes pessigolles quan em peta la cua i el cap. Ens aturem uns moments. Però què carai, la música continua i som a les fosques, així que continuo giravoltant sobre mi mateixa i cantant, desitjant que allò no s'acabi.

Em treuen la màscara i tot són abraçades i somriures, d'aquells que recordaré tota la vida. Les abraçades continuen als vestidor, la cara de felicitat ho diu tot, hem gaudit d'allò més. No oblidaré mai totes aquestes abraçades, l'Anna que va aguantar al meu costat de principi a final, els de l'Ametlla que em feien costat en tot moment, en Jordi que em va obrir aquesta gran porta i un llarg conjunt d'ànims enviats des de tot el món. 

Ens estirem a la furgo però no puc dormir, s'escolten els segadors, ara els turcs, més tard l'àliga, segueixo la patum dels borratxos sense poder aclucar l'ull. S'apropa l'hora de llevar-me i sento la música dels plens, surto de la furgo i es veu tota la fumera de la plaça Sant Pere... Cap a classe sense dormir, amb les ungles i els mocs negres, i amb la olor de patum impregnada al cos. Sentir-la, em feia desprendre un somriure i sentir-me especial. 

Ja només puc donar GRÀCIES, en general, a aquells que ho ha fet possible, al meu acompanyant i tots els que heu suportat la meva febre patumaire. Oncle, aquest desitjo més que mai explicar-te les aventures de patum. Estic segura que escoltaràs les meves paraules i em respondràs amb alguna de les teves batalletes de fa mil anys... Ho he aconseguit oncle! 

El millor acompanyant

El millor acompanyant des que vaig néixer...

Acompanyant de salts de patum (patums completes, patums infantils i patum dels borratxos). També de molts altres esdeveniments culturals com els incomptables correfocs a Catalunya i part de l'estranger. Sempre junts allà on hi hagi festa, allà on hi hagi soroll, envoltats de foc o de timbals.

El millor acompanyant de corda, a les grans parets, als racons més bonics i solitaris, en les aventures més sonades. Acompanyant d'èxits, de cims, de grans reptes, però també acompanyant de rescats. Sempre hi és quan cal treure les castanyes del foc. També és acompanyant de pedals tot i que no té una gran bicicleta em segueix sempre de ben a prop, en família, en curses, recollint bolets, mai cal una bona excusa. És inexplicable el plaer de descobrir noves muntanyes de la mà del meu mestre.

Pornostar, Roca Alta, Vilanova de Meià

Acompanyant de la vida i de la família, el dia a dia i qualsevol altra activitat sempre és millor fer-lo amb la seva companyia. El cinema, una bona paella, una partideta a qualsevol joc de taula, el rocòdrom, trobades amb amics i un llarg etc.

M'acompanya en la docència i el meravellós món dels substituts. També en totes les lluites, lluites de drets, de la història i de la política.

Amb tot això queda demostrat que ser acompanyant de genètica i de sang no n'hi ha prou. Cal quelcom més per compartir a la vida. I ara serà el meu acompanyant en un dels meus petits somnis, el salt de plens de diumenge, el millor acompanyant de tota la plaça Sant Pere, sens dubte.

L'aniversari més llarg de la meva vida

El meu aniversari va començar el 9 d'abril, cinc hores abans d'arribar a la mitjanit argentina ja em felicitaven alguns amics. I jo també havia començat a celebrar-ho amb un bon sopar íntim en un restaurant d'etiqueta, anomenat l'Esquinazo, a Ciudad Jardín. L'aniversari va seguir amb una festa privada a casa, amb el millor Dj del món! Un fernet amb cola per acabar de digerir els musclos i "l'arròs negre". Jo tot just anava a dormir que ja alguns matiners feien vibrar el telèfon.

L'endemà, amb tota l'energia del món ens llevem a les 10h amb l'excusa d'anar a esmorzar a la Cubana. Enllestits els preparatius comença arribar la família a casa. Oh benvinguts, passeu, passeu! 

Aquí els regals es donen quan la gent arriba, no s'espera al pastís. Així que les emocions comencen de bon matí. Regals, abraçades i petons. Com mola, un CD! Puc posar-lo de música ambient? Dic jo... Mejor en la compu, em responen tots. Ah carai! Això no és un cd de música! I em disposo a obrir tots els meus sentits. 

Família i amics de tots els continents em fan riure i plorar, sento els petons i les abraçades com si fosin aquí, tocant el timbre darrere de la porta. I cada vegada que s'acomiaden uns i altres els envio un petó. Realment un viatge per una galàxia llunyana que em va deixar sense paraules. Només puc agrair a família i amics l'estima que em tenen, especialment al cunyadet, que ja és com un germà i es l'autor d'aquest magnífic regal.

La pluja no és capaç d'espatllar el gran asado. Però amb la panxa plena encara hi ha forat per al gelat i el pastís. I, com no pot ser diferent, tinc un joc preparat, tal volta no tant competitiu. 

La família s'acomida però només tinc un respir per posar una mica d'ordre i rebre els amics amb mate i "facturas". És clar que avui no saparem!

Esgotats, abans d'anar a domir, un capítol de Better Call Saúl.

Adéu Bruno

Fa uns mesos que no el veig, que no el sento, jo estic lluny. Però no el veuré mai mai més, no el sentiré mai més, ja no hi és. Se l’han emportat, així, de sobte i sense explicacions, el robatori més cruel, el furt d’una vida.

En Bruno era un gran amic meu i de tot el poble. Sant Pol l’estimava, l’estima i l’estimarà sempre perquè mai s’ha barallat amb ningú, perquè sempre ha ajudat els seus, perquè s’ha compromès amb la feina i amb el poble. Tots l’admirem.

Costa decidir-se per quin temps verbal he d’usar, el xoc  és tan gran que és difícil fer-se’n la idea. El recordo amb el perforador a la mà treballant per la carrossa, les llargues nits d’hivern al voramar en les quals mai gosava fer-nos fora…

És inevitable fer-se preguntes… Qui té el dret de robar una vida? Per quin motiu? Per què el món és tant injust? Per què els humans robem sense passar gana i matem sense sentit? Fins a quin punt és un ésser puntual el que està malalt o és tota una epidèmia de la societat?

Adéu Bruno, sento molt profundament acomiadar-nos així. Tot el meu suport i condol per a la famíla i per al poble sencer, que està de dol.

La notícia al diari Maresme

http://diarimaresme.com/2016/tres-dies-de-dol-a-sant-pol-per-la-mort-dun-jove/

Torna la batalla de l'Ebre

Darrerement hi ha moltes coses que se'm remouen per dins, però n'hi ha una d'especial que m'ha empès a tornar escriure. Després de la pèrdua d'un fidel i molt estimat seguidor no trobava res prou digne.

No m'imaginava que tornaria la batalla de l'Ebre, que hauria de tornar a sortir el carrer com fa deu anys, que hauria de tornar a lluitar com ho va fer el meu avi quan tenia 15 anys. Aquest riu ja ha vist vessar massa sang, deixeu-lo estar tranquil!

No em posaré a debatre els arguments en contra perquè crec que són més que clars. Ho vaig estudiar en detall amb el meu treball de recerca de batxillerat i no tinc dubtes, des de llavors res no ha canviat.

O potser si que ha canviat alguna cosa? Que en Rajoy seguexi els passos d'Aznar no em soprèn però, i la posició del Govern de la Generalitat? I la de CIU? Fa un decenni que CIU pactava amb el PP, donant suport al PHN, sense escoltar la veu de tot un poble que sortia al carrer dia rere dia. Però ara seria un suicidi pel nacionalisme oi pactar amb el PP? 

La impotència i la ràbia que sento vers ells és tant gran, és un odi tant profund. Respecto la gent que té ideals diferents als meus, com també respecto les diferents religions, cultures i races. Però no suporto que m'enganyin. Detesto que la gent tingui tan poca memòria i continuï escollint representants corruptes, estafadors i mentiders. El meu país no millorarà amb la independència si continua estant a les mans dels mateixos.

 

Avi, iaia, no patiu, tornarem a lluitar i tornarem a guanyar la batalla de l'Ebre. Només espero no trobar-me segons qui a les manifestacions perquè en el vostre nom no dubtaré ni un segon en escopir-los a la cara.