El projecte va néixer a proposta d’en Luis Manzaneda, amb qui en Pau el tenia emparaulat. Amb el permís del Patronat autoritzat i les xapes comprades, en Pau va demanar-me d’acompanyar-lo en aquesta “reobertura”.
La via ja comptava amb un primer intent per part de Ramon Reina i companyia als anys 90, que arribava fins poc més de la meitat de la via, tal i com demostrava la corda fixa abandonada a la paret. L’intent va ser obert en artificial combinant espits, ploms i forats artificials per a puntes de ganxo. La nostra proposta ha estat reconvertir la ruta de manera que permeti l’escalada en lliure, substituint assegurances velles. El resultat és una línia mantinguda, vertical i tècnica sobre roca bastant bona, que permet l’escalada en lliure tret d’un tram extremadament desplomat, reservat només per a octavogradistes motivats.
Una bona opció per a dies calorosos ja que només entra el sol a la part superior cap al tard dels dies llargs de maig-juny. Segons diu en Pau, és la via amb més bona roca de la Nord d’Agulles i jo no li he sabut rebatre amb cap exemple. Aneu-hi i opineu!
 |
| Foto de l'intent de Ramon Reina |
Les aventures de la reobertura
La primera visita va ser un dia de meteorologia dubtosa. La roca ens va sorprendre molt positivament. No es veia fàcil però la línea era inspiradora. L’equipament que anàvem trobant era divers: espits i ploms entre mig de forat picats per a ganxo. Substituíem peces antigues per noves procurant trobar el traçat en lliure més assequible. Personalment em sentia una mica incòmode. No es tractava d’obrir, però tampoc de restaurar. Era una reobertura d’una via començada i costava adaptar-se: no em sentia còmode si canviava l’ubicació de les assegurances, però tampoc si no ho feia, mirant d’evitar panys de roca dolenta o desploms. Mica en mica ens hi vam anar adaptant.
Tot i que no ens va sorprendre, quan en Pau just es decidia a dividir la primera tirada i instal·lar una reunió, es va posar a ploure amb ganes. El xàfec va durar el temps just per a la instal·lació. -Petate a punt!- Vaig cridar des de peu de via observant la paret tota molla, disposada a netejar i progressar com pugués.
Quan vaig arribar a la reunió ja no hi havia excusa, amunt! Vaig pujar i baixar constantment per provar els passos, posant les xapes que considerava. La negror al meu voltant era tan gran que semblava s’hagués de fer de nit. Es podia intuir les cortines de pluja passant a la vora, però només ens va arribar un fort aire i quatre gotes. -Reunió!- Havia quedat una altra tirada que, tot i ser curta, segur que també seria intensa. I abans retirar-nos en Pau va començar una nova tirada fins quedar-nos sense expansions. Cap al bar doncs! Encara era prou aviat i vam baixar cap al Bruc en busca d’una bona recompensa. Una primera hidratació amb bona companyia a la Tasqueta i tot seguit sopar romàntic al Sant Jeroni. L’endemà, tot i el cansament, ens vam aventurar a la Frec a frec.
La segona i tercera visita van ser seguides, fet que ens va permetre deixar material a peu de via i escurçar el segon dia d’aproximació des del Casot en comptes de Can Massana. No ens vam entretenir a alliberar res perquè sabíem que portaria feina i jo no tenia els dits en bones condis. Vam anar a la idea i seguint la feina. Mica en mica la roca va anar deixant de ser bona per ser dubtosa, avançàvem lents i amb dubtes. Vam aconseguim acabar la 3a tirada i afegir-ne dues més de curtes. A la quarta reunió ja vaig arribar a la vora del cap de la corda fixa on acaba aquell primer intent. D’allà, en Pau va afegir una 5a tirada completament nova fins a trobar-se un repla, compartint reunió amb la via Rapsodian de l’Hita, sota un gran desplom.
Després d’haver descobert que durant el primer intent d’obertura d’en Ramon Reina i companyia els anys 90 havien fet servir l’hamaca, ens vam animar a seguir l’exemple. Crèiem que repartir la jornada en 2 ens ajudaria a estar més ben descansats per encadenar una via que esperàvem que ens portés feina, però no va ser així.
Amb tot l’equip de bigwall ens vam plantar a peu de via una jornada ja bastant freda. En Pau va destinar un parell d’intents al primer llarg que té una tirada rabiosa i no és bo per escalfar. La resta fins a R5 ens va anar sortint a vista sense masses escarafalls. Tot i haver sortit prou tard, no eren ni les 4 de la tarda i sols ens quedaven dues tirades. Vam dubtar si seguir amunt, passar pel bar i dormir a casa o bé consumir la llum que quedava rebentant a pegues l'inassolible bombo. Ens vam dencantar per la segona opció i Di Parés va sortir a l’acció a cremar totes les politges. Vaig fer alguns progressos però seguia sentint la tirada fora del meu abast. De fet, els moviments em van fer pensar bastant a la moon board, que tinc autoprohibida per motius de salut.
L’endemà al matí, després de passar una nit força agradable si no fos per la rave de la carretera a les 4 de la matinada, em vaig limitar a fer A0 de 2n. Vam aprofitar per acabar de sanejar la darrera tirada, possiblement on la roca és més mediocre. Esperem que aquest fet no desmereixi una bonica via.
