Sabíem que la cresta era llarga i ens hi posem aviat, encara no eren tocades les 9h del matí. Vàrem mirar d'organitzar les cordades de la manera més equilibrada possible i vàrem quedar repartits nois i noies.
El ritme era lent, als segons de cordada els mancava molta fluïdesa, però no ens vam rendir. Anaven passant les hores i jo gaudia del paissatge, m'entretenia fent fotos, posant material i aprenent de la progressió en cresta. Els peus de gats còmodes em van resultar útils en alguns moments, tot que són perfectament prescindibles. 
Arribats a l'únic ràpel de la cresta ja vaig veure clar que agafar el frontal havia estat una de les millors idees. Vam arribar al cim deshidratats ja que havíem esgotat totes les reserves d'agua, tot i que jo portava més de 2L.
Després d'un fàcil i ràpid descens, a Talaixà, un petit poble abandonat amb dues cases i un refugi habilitat vam descobrir una aixeta que ens va revifar quan ja donàvem per perduda l'existència d'aigua, jo esperava amorrar-me al rierol del costat de l'aparcament.
Això ens va donar prou empenta per parar a collir bolets, lleteroles i rossinyols que avui han anat a la cassola. Per recuperar energies sempre és aposta segura el Kebab de Besalú.
No tinc la foto que mereix, però com faig darrerament amb tots els meus reptes aquest, que he suat de valent, tinc molt clar a qui el vull dedicar. Ferran, gran company d'aventures, et dedico la cresta per porta porta el teu nom.
